Lliurament u de: Contarelles esfereïdes

Contarelles esfereïdes d'en Mamuri Castellviny, aiguader qui fou [I}





u [En Griu]


No en puc esbrinar l’expressió, féu, molt neguitós, l’heroi groc i prim.

Anava caminant pel prat d’herba molt esponerosa, curta, verda d’un maragda intens, quan se li esconillava pels voltants un conill net d’allò pus. Era el conill Perla de la Vall, blanc part de ventre com neu novella, flamejant d’un carbassa refulgent part de dalt, sense cap altra taca de cap altra color que l’adotzenés.

Tot i que mestrívolament es prenia el món com a joc — joc massa sovint lleig, cruel i descoratjador, de cops tanmateix casualment ple d’al·licients, mes joc tothora nogensmenys — i joc, doncs, que prou calia jugar, l’heroi groc i prim, malfiat sempre rai. A desgrat doncs del fet que es trobava amb un conill tot tovet i tan net, i de tarannà aparent força agradós, també es temia que no fos cas que li tingués la passa, i d’ací vingués tanta de familiaritat com esveradorament s’estergia del seu capteniment. Per comptes de fugir-li, li rondava com qui digués enjogassadament per les vores, amb agalius de propvinents manyagueries rai, i amb pocavergonyetes corregudetes amunt i avall, ara-i-adés mig tallant-li el pas i tot.

Fins que de bursada, i amb quin ensurt, en Perla de la Vall etziba un bot i se li encasta amb les ungles cara-amunt al pit. Es guaiten bèstia i home de fit a fit, els esguards carregats d’ampla baldor significats i d’intencions — mes qui els escatís!

Es demana l’home amb desfici: Què vol, què vol! M’amenaça? Em queixalarà? Prou sé que només és un conill, no fóra tanmateix la primera vegada que em mossega, vós, un conill. De menut, quan cap no en tancàvem al canfelip de l’eixida, bo i esperant que fes cap la padrina, qui era l’única qui de debò encara en sabia, de cardar’ls un batzac sec al clatell, per a després, per un tall al coll, dessagnar’ls cap per avall, i en acabat espellar’ls, trossejar’ls i coure’ls, prou m’hi aventurava... a monejar-hi, i no dic pas sovint, mes de trast en trast prou en rebia, dentegada al dits. I ara si aquest, de cop-descuit, a cops de maixella m’encetava la caròtida...? Reïra, vós, qui es dessagnava ara...?

Fos com fos, l’home, com dic, no en podia pas esbrinar l’expressió — potser la bestiola li demanava que fos prou exorívol, que se’n compadís i ajut li donés, perquè, tantost ell, horrorosament esgarrifat, amb un burxada i un sacseig se’n deseixí, i en Perla de la Vall caigué doncs rebutjat a terra, el gat Golagròs, bo i clavant-li els ullals al coll, d’un salt se n’emparà. Felí feliç, en Golagròs, qui també tirava a carbassenc, tret que un carbassa, ell, molt menys lluent, i sobre amb filigranes grises de pèl més aspre i brut que li trencaven doncs l’apagada carbassor... feliç felí, dic, qui féu, aitan carregat i tot amb una bèstia mig morta penjant a les dents gairebé tan feixuga com ell, féu doncs una cabriola de somrient agraïment devers l’heroi, i se n’anà en acabat tan xiroi.

L’heroic esprimatxat ictèric es guaità la gent del parc, musclejà rebaixadament, clogué les parpelles gairebé del tot, es justificà, digué: Home, ves, al capdavall allò no era sinó un conill; i l’altre, un gat.

I tothom qui el sentí comprengué que no és d’herois lluitar contra el destí de l’evolució. Ni que no calia enllordar encara l’esquema maleït on malbullim, ni malmetre els prestatges on érem malmesos a podrir’ns en aquest estatger de món malestatjós on només caldria doncs encara que cap carallot hi afegís tascons extemporanis (prou que n’instal·len a betzef els ignars ideòlegs del merdós millorament que tot ho empitjora), per a fer que tot se n’anés finalment en orris.

D’on l’heroi, girant mansoiament cua, ans esperonant-se amb un parell de natjadetes, assegué el cul a un banc tot blanc-lluent i dur, i esguardà llavors, una bona estona, esgarriar’s la canalla, de qui les pells eren avinades, i de tots el vins pràcticament coneguts, àdhuc els verdejants.

Mudament assentia, si algú bo i passant li deia re, fos el que fos. De ningú no trobava els propòsits obrepticis, ni havia doncs de didascalitzar’l bo i estrafent l’escataineig de cap mestre-tites estranyet. Dues estridents parxisaires qui jugaven al banc de la vora bo i vigilant de cua d’ull llur canalla bretolejant pels aparells, ni elles, amb llur oldà cloqueig, no alteraren l’esmeperduda equanimitat de l’home suau, heroi prim i groc qui ara se’n feia l’estella, d’aitanta de disbauxa letal. Car es demanava: Si ni capaç no en só, d’emparar l’humil farnac, més em val, agemolit, de jaquir la feina. Saps què...? M’abandon rabit a les rabents apoptosis, o ja em reconec gallina, i visc benaurat entre el patoll. Llurs caps i el meu d’iridescents gambuixos de caòtics eixams de tortes idees coronats. Car això de l’heroïcitat contínua, collons, noqueigs a manta, en acabat dels incessants zigomàtics ganxeigs, i mastegoteigs directes, i cops rai d’amunt va, per a amorrar tot plegat cap altre distret aprofitat al pudent suat canemàs, no és pas que em trenco la maixella, és que em tol tota altra activitat.

El Solell es pongué, tothom retirava. Gruava l’hom de fer’s veure per un metge qui en sapigués, car ànima i cos li feien mal. Negra s’estomballà la nit, i allavòrens crec que s’adormí.

El seu somni fou tot un espectacle de caròtides caròtides qui espetegaven de cop-descuit. Ja ho digué n’Onofre Pou, el 1570, que aquelles artèries que hom en diu també apoplèctiques, pel fet que, com s’embarassen o embussen, causen un son anomenat carròs, semblant a l’apoplexia, són els boigs termòmetres de com va verament aqueix món no gens harmoniós. Com menys t’ho esperaves, esclaten part damunt o part davall, i àdhuc part de pel bell mig, car tot s’ha tornat massa fred, o massa cald, o àdhuc s’escau la casualitat que sobtadament es deixela qualque malformació, ni dic si de fàbrica o per impacte d’ús, car qui ho sap. Si t’ataca el carròs, què aniràs a escatir; prou feina tens arrapant-te al respirar.

Ou un catacrec, i tantost l’ou empal·lideix; es planta la mà al coll; i quin ofec, quin ofec!

Llavors desclou els ulls, son sensori i son senderi s’esparpellen al jorn glaçat.


dos


De bell nou en situació de pària, es féu la mateixa resolució que prou es feia sovint, cada cop si més no que tractava d’acunçar’s a aquella contumeliosa realitat, d’anar-hi menys flàccid, és a dir, d’enfonsar’s l’escafandre i cabussar’s al prodigi, com el fènix.

Abonyegant-se a cops de puny, per tal d’escalfar’s prou, aprofundeix en la noció: Què trons trobaré de prou inspirat en un no pas gens eloqüent amuntegament de cases, vehicles i gent de seny fets camusos i esmorteïts per massa contacte i proximitat amb una abundor abassegadora de senys tot pareguts? Allò que haig de fotre per comptes és el camp al camp, on s’estatja el gaús i el gamarús, on qui t’astora mai no saps quina arma duu, i on les antigues esdevinences adés ja s’escunçaren, i on la gent, en un mot, se t’adrecen com a cosa no pas adotzenada, ans curiosament única, no et fot? Som-hi, diré, i emprendré un vol o altre devers l’altra realitat.

Allò era, creia, com la pruna – o el codony o la magrana – d’en Berkeley. Tant se val, ontològicament enraonant, per ordinari que l’objecte fos, al camp bé adquiria un doll de riqueses que a la ciutat, pol·luït pels sorolls i les fumeres, pels estalzins i corrosius, anorreat per l’insult continu de la presència i la pudor de tanta de gent, per força havia d’estroncar’s. Esmussades i atuïdes, les manifestacions de cascú, àdhuc les de l’objecte menys complex, perden vàlua, s’agrisen i enlletgeixen sense remei.

La color, la forma, el toc, la sentor, l’agror, tot s’afluixa fins a perdre àdhuc posició. Fins que hom no és ni a l’hora ni a la col·locació de cap coordenada. Res més fotut que desaparèixer alhora del temps i de l’espai. Qui desapareix del temps, mes roman a lloc, home, encara com aquell. Així mateix, qui perd l’indret (qui es perd), i tanmateix se sap a l’avui. Ambdues mitges constàncies, són prou per a treure rels, i més tard per a maldar com cal a acomplir’s, a omplir’s, a refer’s, car qui desa un bocí d’elleix al sensori, com llavor qui creix pot tornar a esdevindre arbre sencer, fruiter.

Això es demana molt seriosament en Griu Croat, l’heroi, a qui ni els anys ni l’espesseït ambient ciutadà es veu que gens no proven. Car avui, no fotéssim, s’ha aixecat amb diverses articulacions qui, pel cantó artrític, li fan força figa, i àdhuc un mal de caldéu, punxades i espellifaments de vinces d’apòfisis, i allò que semblen espellides d’éssers minúsculs i aliens qui l’aritjolen sota les pells. Endimoniat pels mals aires. I això poc és vida per a un teratòleg tan esmerçat en la comesa, no fotem. Car al capdavall quins monstres no catalogaré fil per randa en un indret atapeït on tot és melmelada de monstre...?

Arreu xerraires escardalenques qui hi van a tot estrop, i cascuna a dues cordes, portant si més no doble conversa al degoteig de cada vèrtex de cony facial si fa no fot desdentegat. Cadascuna amb allò que coneix, però no diu, de l’altra, omplint doncs l’atmosfera d’insinuacions feixugues.

L’heroi sempre n’acaba amb un maldecap. Ara demanava a la marmanyera pel preu del raïm, n’assenyalava un bagot: “Quant en voleu?” “Eh?” “Que quant me’n feu?” “Doneu-me’n cinquanta cèntims i en serem quitis.” “No us dec pas re!” “Ah, no éreu vós, aquell...?”

L’han confós per qualsevol altre pòtol. La flequera, a qui suara comprava un crostó salmai, també volia cobrar-li els de feia un munt de dies. Aviat no sabré ni qui sóc! – s’esfereïa ell.

Canviots engendrats pel malviure, cossatges i malbarganys qui et neixen pels paltruus i altres dedins, com ara si l’ambient malsà et penetrés per osmosi i tot. Company, si vols sobreviure, encara has de tornar-hi: fes-te’n de mantinent fonedís!

De la font on s’ha esbaldides de les escadusseres dents les crostes i les pelleringues del pa amb raïm, l’heroi prim i groc s’arriba fins al barri pobre on hi té romanents de família - branca no pas la de Vinaròs – la de Bellpuig.

Trobarem atribolaires mastodonts, cucs d’immens i abstracte canemàs, sauris antics de geps tallants i enfellonits, dits com circells amb ullals ofioides de verinós vaccí, i nafres d’un pus tan gris, compacte i tanmateix mal·leívol [em sembla que volia dir, és clar, mal·leable], que en traurem, de tornada, remçons, creu-me, opulents; són els pus qui en prehistòriques anyades en vessar’s de nafres sofertes en guerres és clar sempre perdudes (car tothom hi anava peti qui peti, i doncs ningú no hagué prou lleure de gravar’n cap enlloc, d’ací que hom parlo doncs de prehistòria, i no sé pas per què el lleig costum, car el mot fóra pus tost – no fa...? – a-història, car ningú no s’estava llavors per historietes de la vora del foc, com ara, on perdre el temps rai, tothom s’hi apunta), doncs, com deia, aquells pus són els pus qui embarassaren originalment els corrents de les aigües, d’on nasqueren les mars interiors, els llacs, els estanys i les bassetes, d’on per les esgarrifaós de les aigües presoneres els peixos de sang calda aparegueren. I la resta ja és granota, gripau, tòtil, llangardaix, lèmur i evolució. Adona-te’n si és important, allò que fem d’anar cercant els monstres. Com el de teratòleg, desenganya’t, poc hi ha cap ofici aumon. A-història! T’imagines...? Qui pogués tornar a fer-hi cap! Això guariria el món de tots els mals!

Així de rapsòdic, en Griu, a son nebot i escuder, qui encara era al llit, únic desvagat d’una família tanmateix no gens benestant.


tres [En Griu amb en Dares]


On foren les traces arqueològiques, em deman, féu, a la intenció de l’heroi, son nebot, en Dares, de famós carallot. En Dares no es creia mai re si abans no ho podia tocar, i ara en Croat feines rai doncs per a convèncer’l.

—Només cal que remogos i cavos amb les ungles al desert, sol i nodrint-t’hi com s’hi nodreixen les rates i les serps qui, místiques, hi somien el colgat.

—Car tot el colgat és cert. I només el colgat és cert.

—Ço que no vol dir, mes qui sap, potser sí, que allò sebollit sots sorres sens fi sigo al capdarrer pus vàlid que no pas allò que capllevaria amb cap bleix de cap sisme no pas massa esventat, de no gaire amplada.

—Capllevaria, dic, com radiants apuntaven ran de pell de capllevar-li els ossos de l’esquelet delerós de llibertat del meu amic qui fou, en Ventall de Possibilitats qui es deia, o es feia dir, de qui la follia fou – octogenari, gens ageràsic, pobrissó – d’esguardar’s sense arrest el cos no fos cas que cap os li gosés doncs treure el nas, i doncs, com ho feia, zas! Batzac de martell aitantost. Ossos rebels que li fèsson mica l’aleta, diguem-ne, o la viu-viu – ai, o la guitza, com malauradament en deia ell, malaguanyat – catacrec.

—Repapieigs, tastaneigs; els de pus dels mortals, no arribant enlloc i tanmateix anant-hi; no esbrinant-hi re, i tanmateix rondant-hi, remugant-hi, rondinant, rebregant-se i desrebregant-se com encarcarats papers en llurs confusos papers.

—Ritmes obscens de les rels genètiques que més tard se’t disparen en trinitats de bogeries esclatants; aiguabarreig de tendons sembrats en anòmales esferes; nusos eixuts on amb quin desfici no assajaries, debades, de treure’n la mòmia sencera, ni que fos encara enteranyinada, tret que... De tot això qui en sapigués borrall, tu...!

—Reprenguéssim. Per tal que les pluges tòrnon, ço és, per tal que els rius davàllon ara molls i dúgon aigua fins a la terra sedega, cal reeixir el quest, ço és, cercar la font dels vells monstres, i llavors trobar-la.

—Altrament, ací, a qui serveix aitant de daltabaix? Distreure els afectats, qui així endinyen les culpes a altri ben enjondre (o proper si doncs prou calia pelar qualque indesitjat) o àdhuc a la pròpia pell disfressada d’ànima, car autocastigar’s sempre porta resultat (tot tothora en porta, vós!), el resultat, en eix cas, d’una purificació del cos, ço és, d’un renovellament, d’un sentiment que recomençar és possible.

—A despit de grossos escarafalls, i dejunis, i puja-i-baixes i mils-i-unes a peu descalç, tanmateix ni gota no cau — tret que, és clar, caure’n qualque jorn alguna en caurà, i llavors tot haurà esset que queia per favor a les privacions, i els enrenous i els amunt-i-avalls si fa no fot desesperats.

—Maleïts capellans, avantatges rai; juguen a guanyar amb probabilitats de gairebé el cent per cent, car tard o d’hora sempre plou, i els quatre gats sobrevivents que agraïts, no fa? Agraïts rai, si més no pel fet d’ésser encara vius, no et fot!

—L’enemic, en Rimbau Collonvant, malmag (sacerdot putifeina, prou ha de viure de la falòrnia), mala mena de cretí flastomaire, llençava verí arreu, i ara el peix emmalalteix i la terra pateix – i en pateix totdéu.

—Greuges, ens afigurem, gent pallussa, gamarussa, pel fet que els delmes nostres no eren per aventura prou substancials. Delmes escanyadors extrets sols per a camàndules i estrafolleries – misses, sacrificis, creuclavament, figuracions sense suc ni bruc, ni cap ni peus. I del fotre molla ploure, nyiclis, tu; ens n’haurem d’espinyar. Manitús morts o mai nats, en tot cas sense potestat ni influència als cels enemics.

—Balls qui comoneixen pluges, putxinel·lis per a encaterinar el cel i fer’l plorar en núvols de joia i melangia. Greals enlaire cadascun per a simbolitzar la primigènia font de l’aigua. Tot això no dic pas que no faço patxoqueta. Com allò de cardar, i sobretot escórrer’s, que equival doncs a fer ploure, a fer tronar i ploure, a fructificar — i es veu que és cert que aitantost com els homes decandits s’estígon de cardar, atura de ploure, i re no creix.

—Car qui no carda és un desert maleït, és eixorquesa.

—Aigües encantades de cataclisme sobtat. Emboscada tempesta que d’espetec se t’abat. Érets urbà, ço és, decrèpit, tot ranera i quequeig, i ara, camperol, se’t desfermen els dolls. Rialles. Rialles de boig, com les causades pels estocàstics estroboscòpics dissenys blancs i negres qui se t’apareixen al cel. Ah lleterada de calidoscòpic satèl·lit! Mercès! Col·liri revera gruat!

—Els antics en dèiem op-art. Escaquers de geomètrics vaivens, amb vernissos i xapatges lluents i que bateguen fins a fer’t ferm candidat a cap casa d’orats.

—Zumzeigs de plaga que mai no es guareix als ulls enlluernats. Ah fleumes pantomimes dels fenòmens observívols, si fóssim anc capaços d’oblidar’ns-en, de metre’ls a berma, entre els rebuigs del maipús!

—Saprògenes nits de zoòpsia, on monstres de malson es veuen parits fets i drets, torts i geperuts, incoats i tot carota, dels mateixos negres murs que inexorívolament t’estreteixen la gàbia. I ambtant vas sollant-te de por les epicenes erotògenes parts.

—Feines i treballs de la gent ximpleta, sense gaires llums – llur maldar el titllaríem de prou joliu i bonic, de si fa no fa vantívol intent. Tret que enlloc no duen, palès. A cap troballa científica, que en diríem, no gens cuscs, car ni cal.

—Res com desenfonyar els monstres perquè tot s’aclareixo – ací hi ha la llebre, ací rau el llop... al llaç hem lo boc... açò és allò nostre, el que importa, minyó. Un pic trets i exposats, nus i irrisoris, objectes esdevenen que hom alabea amb malmesos ous i fruits.

—Escatíssim, doncs, per comptes, et dic, quina és l’exacta acció a cometre per tal de comonir la pluja qui tot ho renovello, rento, netejo i prenyo. Car quan el peix reviu, reviu la terra.

—El monstre, per l’exúvia saps que reneix; dimoni és qui es desfà i refà. Secrets de la climatologia, qui els escatís. Àdhuc tu en duries d’etèria corona les flaires de l’heroi.

—Tret que... Et diré, pensiu... De vegades hi caic, foscors... Car tot al capdavall és nogensmenys prou llunàtic. Sàpigos que... per simpatia màgica... Som com ara la lluna – déu morent, la lluna – si minva, planyem-la fort... Mil·lenària s’encimbella, elegíaca aurora, i com les onades, ens fiquem, i els monstres així mateix, tots plegats a trempar – o si això no, això rai, quelcom o altre ens creix... els creix... creix. Creix.

Lleixa’m esmorzar i fer el rotet, d’antuvi, Griu. Em sembla que m’omples massa el cap, i, dejú, no ho pairé pas, s’incorporava finalment en Dares, i s’embotia una hora llonga al canfelip. Llongs estronts produiria, es veu. Al capdavall, l’heroi ho aprofità (“deu cagar veta”, devia rumiar), al capdavall l’altre se’n pleví, dic, per a jeure de manès (per cabal) al tebi llit, i per a aclucar’s amb un bleix tanmateix d’alleujament.

Com en Dares sortí del canfelip, se n’anà de puntetes a la cuina i es ferrà un parell d’ous.

—És que, rere cada monstre qui empara ferotge la font dels eòlits – els sacres, misteriosos, eòlits – nimfes s’hi estatgen, arreceren, rabegen, saps? Sobres llur drac guardià – i ses perilloses arnes subreptícies qui se’t volen nogensmenys encomanar – i t’hi trobes vult a vult, urt a urt, cony a vit... amb elles, les nimfes. Santíssimes d’ulls líquids i perineu tot llis!

Per a cony què fotre’n...? S’interrogà en Dares, espellofant-se el nas.

—Et dic ans deixel que a cada font dels místics eòlits t’hi espera amb candeletes una molt tendra nimfeta, i em surts amb què en faràs, un xicot jove i ambiciós com tu? M’escandalitzes, nebot! Quines generacions, fotrem goig! Ruc, que no ho veus? Quan jo seré mort, tu te les podràs cardar! Sense recances, sense pagar!

Ves, i a quant em pujaria equipatge i ormeig, si vinc? Vull dir, la moto, les barces, les armes, les botes de claus, els queviures, els estris i atifells de raure…, ep, la disfressa tota plegada, oncle, ja m’enteneu.

—Nus entrem al món secret, com neix el riu i ix de l’aiguaneix, nu i esclet, per tal d’en acabat, a pleret, ell rai, de totes les fonts anar traient-ne nyapa. Esma el panorama, nebot, copsa’l si pots, fes-te’n avinent, ensuma-hi, impregna-te’n; despèn després una estoneta consirant la influència dels afluents – tot hi cap, ho entoma, pertot hi guanya, prospera, sura, recull, ell, el riu. El riu és el nostre mestre únic, nostre pare, nostre déu, ni l’alçuréssim, ni l’enfelloníssim, tractem-lo sempre amb tot el respecte adient i més: amb la devoció pertinent que escau a un primordial i naturalíssim déu — cap invent de nyigui-nyogui, vull dir, cap cagalló eclesiàstic, ca?

—Doncs bé, escolta, et pujaria tot plegat una misèria – que és exactament el que tinc, i tu poc concloc, escauig ni barrín que aitampoc tingos gaire pus, ca?

I era veritat. Els dos fotien, un trist moment durant, cares de prunes agres. Sortosament, quelcom potser xiroi els distragué. S’esguardaren, ara més estranyadets. Corregueren cap a la finestra, en tragueren els nassos: un bramar molt lleig ascendia de les pregoneses del carreró de boteruts llambordins.

Totes les ploramiques planyien la puta impotència del rei.

—Rei – ecs, sents el mot molt repel·lent i et retrobes al bell mig de les merdors de l’edat mitjana més fosca i claferta de flagells físics, i pitjor: mentals. Es veu que aquelles cap de tartana se n’assabentaven pels ubics mitjans de l’esbombeig embajanidor. I tanmateix, com digué en Twardowski, cap objecte de cap acte mental és immanent a aquest acte – és a dir, poc n’és pas part.

—Cal doncs distingir entre els tres brenys o beis de qualsevol acte mental, per exemple el que impel·leix algú – i assenyaladament, s’escau, la clàssica voluda de sòmines donotes ploraires – de captindre’s tan barroerament. Fem’ns-e marrecs mascarats, infantons de mina, vull dir, de mena, no, no, de mina; fiquem’ns-e al foradet de l’ésser massiu de la realitat intel·lectual: és sempre un trau prou menut, tant que no hi passa ni el nan geperut, només l’infantó del cervell no pas encara embrutit, l’infantó novell, amb una cullereta de menjar farinetes per tot ormeig. Ell reconeix la vena sanguínia del bei pel canvi de color, i llavors, culleradeta a culleradeta, micofilós rai, parsimoniós, n’extreu el metallet molt preciós d’unes poques nocions enlluernadorament clares.

—Primer: distingim en el pensament (o acte mental) ja el fet que s’esdevé. Doncs, bo i en partir’l o partir’s arbitràriament, és a dir, en triar de donar-li o escollir ell de donar’s, per imperatius perceptius més o menys muntats al cervell, uns límits que el separen del previ i del següent, és u, individu, amb una vida i una llargària, i el primer breny qui trena l’acte de consirar és doncs el de la seua individualitat.

—El segon és clar és del seu contingut, sigui quin sigui, conscient o no pas, de pes conceptual feixuguíssim o nul.

—Ara, el tercer breny és el del seu objecte, l’objecte pensat, allò barrinat — tret que caldria esbrinar l’autenticitat d’aquest darrer breny que sembla que no lligo gaire: sapiguéssim no sols si l’acte mental posseeix o no de debò cap objecte, ans escatíssim, ço que és pus, i més apropiadament, si cap objecte pot de fet mai existir. I ec per on, ací rau l’entrellat: tot i que els de més dels actes mentals, ço és, les pensades, duen prou implícits un objectiu o intent, és a dir, quelcom a entendre, n’hi ha tanmateix força que ni els entendria cap déu, si doncs cap n’existís, pel fet que no tenen cap mena d’existència possible (vull dir, les sintaxis dels pensaments, car els déus hò-prou que podrien existir fora de la putrefacció del temps, on cada objecte es corromp tantost parit). Car si el pensament s’adreça, insinua o inclina devers una direcció, amunt, avall, d’esbiaix, cap enrere o envant, n’hi ha pilots i pilots que no s’adrecen enlloc, et passen pel costat i ni et tornen el salut, tots llurs atributs a zero o menys, fantasmals. No s’han presa la molèstia de disfressar’s de cosa o d’idea entenedora. Inagafívols per tots costats, de fet, sense costats, ni fum, una sospita (errònia) d’existència i prou. Un engany de l’acte mental esventat, esgarriat, fora dels sécs de la raó.

—I mai doncs allò pensat no compta com el pensament, car el pensament, tot i casualment, existeix, dementre que allò pensat és il·lusió del pensament. D’on inferíssim que cap cosa no és, només les esdevinences són, ço és, només les casuals entreadopcions o entreacceptacions d’ions, diguem-ne, o d’altres barreges espontànies de subàtoms, estimat parent.

Pútides sentors sent d’halitosi i pet, silent rumiava ambtant en Dares, a qui també els saliveigs i contumeliosos capellans a l’ull d’aquell Twardowski dels collons l’hi portaven fluixowski d’allò més. Car... Aviam, per què es creuria son oncle més cap capellà de l’església de la fantasmal psicologia que no un de l’església de l’adotzenada camanduleria? Tot plegat si fa no fa: metafísica d’albardà... barreja de fer cagar, de datpelcul i de bajà... farfolla, brocs, catralls, bobanys i matràfoles a la babalà. Ecoic, quelcom d’allò rumiat pel nebot l’oncle devia pescar, car ec què deia ara...

—Metà, amoníac i diòxid de carboni en aigua ben remenats, llavors disfressats en home, amb una nosa al pit que en diuen cor, a qui atribueixen ridícules propietats, i apa, a parir agrament parteres — tret que naltres això altre volem, vast projecte modèlic: trobar l’aigua immaculada de la inicial barreja. Ormejar’ns de vint-i-un botons, ensopegar’ns amb la font de l’aigua primigènia, occir’n el drac, i cardar’ns la mare virginal entre els eòlits refulgents.

—Car en aquest infern de l’ara tot pensament és mal pensament, i tot allò pensat no-re. Anem-hi, t’urgeixc, anem-hi. Prou cal que hi hajo, allà enjondre, un altre món. No pas que aquest no sigo prou estrany ni enrevessat. Renoi, oidà, reïra, sovint diries, massa i tot.

—Cada cony és un calderot de l’abundor, pràcticament inexhaurívol – de mai no s’acabar, com aquell qui diu. Na Pandora per exemple en rumbejava un de famós, però els greals dels cavallers d’adés fa centúries també prou representen el cony gruat, exactament com el típic calze de tot capellà falorniós qui diuen que en misses més o menys satàniques encara n’aixequen amb exhibicionisme mitjamerdenc.

—Cascú de naltres, els homes, poc som altre que microfal·lus solipsístics qui es voldrien puces úniques de cony universal. Així cavil·lem: conquerim, via diferents mitjans (passius o actius, o barreges d’ambdós, tant hi fot), els elements malèvolament esgarriadors qui ens apartarien de la porta del cony diví, pel qual ens delim fins que ens morim o ens tornem boigs.

—En canvi, les dones, qui saben tant de ploramiquejar, qui tenen la llàgrima fàcil, i la comèdia i el pallasso o l’albardà a flor de pell, disfressades tostemps de dona, davall d’aqueixa disfressa irrisòria, serioses rai – seriosament letals. Car el cony ja el tenen: el secret! Són doncs mestres del misteri. Amb la font de l’ésser dins llur panxot, prou podran! I, pels menstrus, més sagrades encara rai: llur déu novell se’ls mor aitanmateix a l’ànima tan sovint, és clar, i llavors els davalla en sang, riu maleït, símbol innat de totes les desil·lusions i bogeries, jo et fot, això rai. I tanmateix, com dic, elles rai: la mala-setmana només els dura una setmana, menys, i durant el romanent del mes, són tot promesa – quina sorteta, renoi, els ha tocada la rifa natural.

—On mentrestant naltres, ornamentals, accessoris, mig omesos, parergs i paralipòmens que no saps ni si mai prendre en compte o no, i qui ens marfonem doncs per a atènyer allò que elles ja han trobat per dret de naixença, patir debades és el que ha tocat. A fer’ns fotre, saps? No hi ha dret. Computem-hi, sobre, les amenorrees lactancials, i encara ho compliquem més: això de les dones, quina font de perplexitats! Jo m’hi mareig.

En Dares una altra tesi hauria proposada, si no fos aitampoc que tant li fotia. Hauria dit que pitjor era el fat dels goril·les – llur desigualtat en esguard de qui de les costes venien com tempestes a l’onzè grau a fotre’ls, bàrbars, per barret àncores i arjaus, guindaresses i arguenells, burdes i xàvegues, i totes les cadenes ensems.

Se sobreposa, l’oncle, i atia: Saps? Prou! Lleixem’ns-e de bretolades. Allò que cal: anar pel dret. Som-hi, doncs; som-hi de dret cap al cony de veritat, de la veritat: la font del eòlits primigènia, d’on tota contesta brolla impol·luta, i al capdavall, en conseqüència, tot s’entén d’un puta cop.

Per què, emperò, el nebodet desmanegós en fotria cap cas? No, cap. Ahir mateix, devers migdia, ell, passejant amunt i avall pel barri ben florejat dels rics, havia vist un amuntegament de melons als porxos del davant d’una casa d’aquelles de tots els ets i uts. Dissimulava xiulant pels voltants una estoneta; la seua idea era pispar’n un parell de ben madurs i posar la directa cap a casa, amb la seua contribució al sopar familiar sota el braç. En aquell instant l’ordinari (tot i que amb uniforme de carter), un home d’edat, grassot i suós, féu cap amb el seu malcoix o furgonet a descarregar’n encara més, vull dir, de melons. Trucà, eixí la minyona, una noieta mig rosseta, amb uniforme negre lluent, de faldilleta curta i davantalet blanc, sense mitges, amb cames esveltes totes blanquetes i una mica peludetes tirant cuixes amunt, ço que t’era dat de veure sobretot quan es vinclava per acunçar els melons, i en Dares, fent banal conversa, es prestà a ajudar’ls. Feina feta, el carterot demanà de poder trucar per telèfon i els tres entraren. Es veia part de dintre que era la casa d’un metge investigador; altrament, tot hi era de luxe, tret que per les parets hi havien, magníficament enquadrades, certes fotografies antigues de meravelles fenomenals, eren les de més a prop d’uns homes amb elefantiasi part de pebrots, o amb els carallots replicats: tot i que es tractava d’uns homes rabassuts, llurs vits, gruixuts com les cuixes, els baixaven fins al genolls; allò que encara era més curiós tanmateix era que els vits grossos, a tall de joc de broques i mandrins, engendraven a llurs puntes sengles vits, vull dir cada vitàs un altre vit més prim però més llarg, el qual arribava, aquest, fins als turmells; allò era gairebé astorador, i en Dares romangué a esguardar’s aquells espècimens guerxinant amb una mitja rialleta cap a la minyoneta, qui es captenia ara una mica eixelebradament. Els explicava, però sobretot a ell, les feinades que havia tingudes un jorn on havia d’haver carregada la màquina del fill gran amb els instruments i les partitures, i, pobreta, s’entrebancava amb el llibrot, així, aixecant una cama, d’on en Dares podia alfarrassar-li el peludíssim entrecuix mal tapadet per unes calcetes blanquinoses molt fràgils, i llavors havia caiguda, així, on aixecava els braços, i a en Dares la boca se li feia aigua en guipar-li les aixelletes flairoses totes poblades de pèls, i per l’escot els pitets tan blanquets i amidadets amb midetes exactes, com qui diu de glop i prou, i se’n feia doncs dentetes i se n’adonava ensems que trempava a cor-què-vols. Mentrestant, el catiu carter fart i esbufegós no trobava el nombre calgut al llibrot dels telèfons, i, com el mammotrepte datpelcul qui era, desesperadament i reguinyosa, reguitnava i es cagava en la mare qui va parir els fills de putes qui confegien ans compilaven, i apilaven a la babalà i confregien (“i a naltres sí que ens han ben fregits!”), aquells bestials baldufaris no gens manegívols ni comcals. Al capdarrer, ho engegava tot a dida i li copava cap al furgó. Ara es veia ell (vull dir, en Dares) l’hora de cardar’s la minyoneta allí mateix, damunt els esfarcellats farcells de roba d’algun viatger de retorn espargits a un racó de la sala, però ella li va dir, espera’t un instant que haig de carregar el forn de fora, on sortiren part d’arrere, i en Dares l’ajudà a reblir el forn qui nodria d’escalf les estufes de l’interior, a reblir’l, dic, de troncs i troncs de llenya ben tallada, amanosos rollets gairebé idèntics, tret que ella en volia encara més i li’n va fer tallar uns quants doncs a mida exacta amb una destral molt esmolada. En acabat, els dos enamorats tornaren dintre, ell trempant esmeperdudament, a pèrdua de visió, tret que ella havia de pujar un instant a les cambres de dalt a arreglar-hi quelcom, i ell s’estava gratant la pera i a l’encop estudiant-se les fotos dels monstres doblement dotats de gegantins mitjans, quan sentí que la festejadissa noia moguda jaquia de fer’s l’interessant absent, i ja davallava doncs les apelfades escales, i ell se li tombà ple de devoció, tret que era una vella molt ben conservada, era l’àvia de la casa, de cabells argentats i cara rosada; portava una bata de flors estampades i unes espardenyes també totes netes i flonges, i el prenia pel fill del senador. Li digué: Ah, Salvador, vine que m’ajudaràs. Na Rosó no té prou força. I el féu aixecar uns armaris de la cuina i fer córrer un refrigerador gegantí, i després el féu asseure, li féu beure te, i li féu contar com anava a cal senador, i a ell com li anaven els estudis de neuròleg, i quines bones envistes hi havien de cara al casament amb la filla del jutge a pler suprem.

—Amb això us vull dir que tot i que trobeu que se us trenco adesiara la clau, encara se us obren qui sap les portes, a ciutat. Ja m’enteneu: que si voleu aventura a ciutat rai.

Respongué en Dares, vull dir, l’altre, en Griu, misteriosament immiscit, pus una miqueta alçurat: Entesos que aventures rai, i que monstres a balquena, i tanmateix la monstruositat no hi és mai la genuïna, la singular, l’autèntica, fonamental i aborigen; són pàl·lides rèpliques, còpies lletges, les monstruositats ciutadanes, convén-ne, nebot, saps? Adotzenaments, imitacions, gangues, andròmines, tal-i-quins, brutícies de segona mà i pitjor.

full 112 de la mateixa crònica qq

112


En Torró d’Alacant i n’Èsquil de Bellcaire


En Torró d’Alacant posseeix un esguard categòric, imperatiu. Tot el que esguarda ho fa amb sever reguard — Això no va ni amb rodes, diu, prou sovint. Fa de submarinista. El bitè és la carn que més li plau; avorreix el peix. És entrecuidat i força murri, amb trucs rai dalt la màniga. L’instint de conservació el té desenvolupat d’allò pus. No es fia gens dels txitximeques — Ull viu amb el txitximeca, no s’està mai d’avisâ-us, encara que no vingui gaire a tomb. Pres per la urgència del buidatge, esdevé seriós, rigorós, adust, i no s’atura amb cap romanç — Via fora! Que me’n vaig a cagar, sosté, mentre flatulent i tot, desapareix, per no re opilant mai opilat, a culivar’s a qualque solc prou faitís, amanós. Això quan no caga sots tones i tones d’oceà, car aleshores rai, que no li calen subterfugis ni tritlleigs d’advertència ni opugnar amb els elements. Buidar els budells al fons de l’oceà, quina benaurança, vós! Té de company quan és a terra ferma un babuí de cul lluminós qui es diu Valeri. No pas que el cul d’en Torró sigui de menys haver a grat, car paquiderm i cal·lipigi, el seu, rai. Té la singular fal·lera de l’humiliació davant el déu (o deessa) de cada templet que s’ensopega quan emergeix, i això tant se val la religió, tant se val l’illot rònec, tant se val la brutalitat dels íncoles qui també el (o la) colen. Els déus dels txitximeques, no; ells són l’excepció; llurs déus en diu de — Xena ensucrada; molt decorats i empastifats part defora, com un pastís molt barroc i xaronament acolorit... acolorit com el cul d’en Valeri, mes part dedins en realitat no pas millor que allò que aquell cul caga... com qui diu, tot plegat, pastís del diable, o cagalló envernissat, arrebossat, de cremes i xocolates. Ecs, qui els els podria encobeir? Caldria ésser degenerat, jotflic! Els dels txitximeques no són pas déus com cal, són mecs molt xixís, mes amb el txitxé a tres quarts de quinze. Si li retreus la diguem-ne estranya segregació, discriminació, ell serrant el llavis, fent morros, de sobte vol dir molt, i alhora no vol dir re, fins que al capdarrer t’espetega amb l’exabrupte — Feia vot de castedat a honor i a bendò de cada déu, mes a quin vòrtex de vil lubricitat no queia si adorava en txitximeca! No sóc llavors pas millor que el més salaç ni cul-llepaire mardà, o boc; no em fotreu pas! Tèrbol, enigmàtic, tracta tot el que a terra ferma no és natural (natural com ara els templets clàssics, com ara els babuïns, com ara les pedres, les plantes, els ocells) d’estridències, de subtileses, de tòtils, de carraques, d’àvols inutilitats. Acostumat al silenci del fons de l’oceà és comprensible. N’Èsquil de Bellcaire son barber el ton i, mentre el ton, com se li plany, de cada mort d’humil pardal pels gasos emmetzinats, per cada conill qui en gàbia malviu, per cada empelt artificial, per cada artell que truca fals en aliatge obscè, per cada bri d’estalzí que el cel corromp, per cada animal adulterat perquè es llueixi el merdós gladiador, per cada triaga d’apotecari cancerós, per cada derogatòria disciplina d’uniformat assassí, per tants de tàndems i de bessons, per tantes de parelles qui per minúcies carrinclonament s’occeixen — Per la manca de coratge general, vull dir, individual, tothom permetent que la natura mori (tot i que ressuscitarà, malparits, i no pas valtres!) — i per les usurpacions per part dels verinosos satèl·lits de les pures ones celests, per tots els mecanismes i màquines sense oblidar-se’n cap: llurs sorollades llurs punxes llurs llefiscoses oscil·lacions, la mort ubiqua i ecoica que duen. L’oceà, en canvi, ziggurat invertit on mentre més hi davalles, millor et retrobes, tos engonals es rabegen de bell nou en la pau, ton cervell esdevé genuí no pas apòcrif, la teua més pia identitat et sura a la consciència suara del tot netejada, i el silenci... el silenci... On cada mot hi és per necessitat concís i emfàtic... ple de sentit... cap ambigüitat... cap entrebanc estrepitós que l’interrompi... T’entens... t’entens en tot entendre-ho... I, sovint, en aquell instant de màxima beatitud, és tanmateix quan en Torró esclata, fastiguejat, ronc, clafert d’amenaces — Avions tancs canons bombes... màquines de guerra... eines execrables que tota la natura anorreen aboleixen deleixen... Centúries de virtut anihilades per la juxtaposició infernal dels podrits instruments i els folls assassins qui se’n serveixen! Baldament s’estavellessin tots mentre hi pugen i els assagen! Fóra justícia que a tots els qui pretenen de destruir la vida natural els mitjans de mort els esclatessin horrorosament al nas! Caldria transformar en fems totes les cròniques, llur maleït ventall de barbaritats, que els abusius i els ambiciosos no tinguessin on emmirallar’s! Cada mestre al món caldria empalar’l sense cap decor, per a exemple de neòfits i les noves lleves!

Sóc n’Èsquil de Bellcaire son barber i tot el que diu, mentre en Torró és a la botiga, silent i aquiescent subscric-ho. Subtil il·luminat, no crec que s’erri mai molla. Si ell col déus i deesses d’antics templets, jo el colc com a deuetó submarí, com a petit Neptú subsidiari, amb trident i banyes. Les banyes sobretot prou ens escauen a tots; el trident ens escauria a alguns. Li dic a na Ciril·la, la dona — Qui pogués enfonsar’s com s’enfonsa! Qui pogués com ell retre seguit homenatge a les pregoneses intactes, només afaiçonades per la traça divina, no pas emmerdades amb cap altre nyap humà! I na Ciril·la de gelosia s’abrusa — Llences encens a un altre apòstol pompós qui raus de franc i entres, ximplet, en col·lusió amb la lliga dels folls acadèmics qui ens tornarien a èpoques de dinosaure, on qui sap de quina closca no desclou la propera horror! Ens tornaríeu als mateixos sinistres esdeveniments a la llum ominosa de la mateixa tremolosa foguera; tortures, riotes, escorxaments de viu en viu; moscams, eixams malignes; reflexions esborronadores, i irresolubles enigmes, i no pas cap dels destralers qui ens treien de la penúria intrínseca al viure... ni que en treuen l’entrellat, de la condició humana... I els qui som de bon regent malament rai, pitjor que no cap altri, tothora assetjats pel perill im- i e-minent! Ni un instant mai de goig ni de fruïció ni de gaudi! Tothom t’ensarrona; el primer tocat del bolet qui t’entra a la botiga. Ets... ets un company bord d’allò pus, saps? com allò que no hi ha, més bord impossible! Llassa, més em valdria viure amb el seu babuí en Valeri, si més no n’estic segura que el simi culcontent més seny rai que no tu ni que son sonat propietari, ignorat tutor dels mals exemples, i, a més, pos messions que ell rai que prou reeixiria a capir que ananassos i bananes guanyaven qui-sap-lo amb els vasts benifets de la civilització! Puta gorgona, qui hi dissenteix? Romanc muts i a la gàbia a les vores voraginoses d’aquell aporrinament, i mentrestant, novament convertit, li estic amanint, especiant, un bon suc de cacau amb guants de cuina fort descolorits. Joc inefable que cal sàpiguer jugar si doncs no vols que el bla asil domèstic no se’t torni laberint estrangulador, fet de reganyosos atzucacs i prou — Tens tota la raó, Ciril·la, cirereta. Aquell Torró d’Alacant és un dur trencaclosques, hom s’hi trenca, sinó els queixos, prou els queixals del cervell i tot; ara, tinc la intuïció que la meitat del que diu no s’ho creu ni ell; el que s’escunça és que probablement, com a tants, l’ambient de la barberia el desinhibeix més del compte, no fa? cavà? El proper cop que el veig, ni l’escolt; i, quan se’n va, ben xollat a la xinxola, sense pus xim-xims, encaixada, i au. Cap paper, com qui sent pixar angelets; promès, cirereta, promès! I ens fiquem a beure el cacau com si fos (millor que no ruà) opopònac, amb sengles palletes... Palletes... amb la meua de fímbries, me n’adon, que la farien semblar força a un cercapous en miniatura... I de cercapous a xàvega, i de xàvega a escafandre, i d’escafandre a íctic, i d’íctic a nàutic, i de nàutic a batiscaf... i ja hi som, tornc a somiar en somorgollar’m fins al centre inoït del món. D’aquell bell somni només me n’eixorivirà un altre clatellot — Carallot, a clapar; hora d’acomplir el deute marital! Som-hi que em lleparàs lo cony. On faig veure que ric mig desdentegat, mes part de dintre, tot i que prou sé que “pensar fa de rucs”, que “pensar porta penes” i àdhuc que “gore ot umà”, estava pensant — Com en Torró, jo també avorreixc el peix, i rumiava a l’encop, i de lirisme alzinat pres, i, sobre, en japonès, —Put a xanguet. / —Esmegmes de dona. I m’esguardava d’esquitllèbit els mateixos guants de cuina tot descoloridets, i potser al capdavall oi que, per a guanyar’m la marítima llibertat, tendra frisança llavors no m’escomet de voler-la escanyar... sense fer’m tampoc malbé les finíssimes mans de barber...? (Em sembla que durant la revolució m’haurien escapçat ipsofacte, prenent-me amb totes les de la llei per gran aristòcrata disfressat.) — Ara vinc, cirereta, ara vinc; un segon!


~0~0~


sobtats prenen decisions inexplicables


des de la finestra, des de la porta
fins i tot des de la primera cantonada
que domina, guaitant avall, tantes de cruïlles

estic tractant de comprendre re...
i re no comprenc
cap dels jocs de societat sé prou copsar, capir

—per què l’eixam molestós de motoristes
tresca sense quest
ara cap aquest costat ara cap l’altre?

els veus sense cap mena de projecte ni propòsit discernibles
xauxinant en la indecisió...
i tot de sobte inexplicablement...
buidament...
decidint-se

cada cop aparentment s’erren de mig a mig
fotien el camp cap a un indret tot decidits
i se n’adonen (no sé pas de què, de fet)
se’n desdiuen (canvi de guió)
i se’n tornen ensems (entre la fumerada i la sorollada)
justament sovint cap al cantó oposat
o esbiaixadament, sense ni com va ni com ve...

—i per què la meua dona juga
diries que sense gaires ganes, desmenjadament i tot
amb algú (un mecànic, sembla)
qui seriós l’empaita i qui, tantost no l’heu
de trast en trast, sense gaires explicacions
li fica la mà cony endins?

la mà cony endins (un cony que regala menstru)...
i per què en acabat el joc inexplicat encara reprèn?

—i per què la parella asseguda davant la porta de l’altra casa
té un peix no pas petit al davant part de terra
i no pas que tractin tampoc de vendre’l
tracten es veu de fer-li fer gracietes
que d’altra banda ningú no riu (ni ells, gairebé)
sinó molt desganadament?

cap explicació que demanis ni a la dona
ni a ningú altri (si goses) ni la convenç
ni els convenç
ni em convenç

—per què jugues a aquest joc?
què en traus?
en què consisteix?

em respon: —joc? quin joc?

—com funciona?

—com funciona? funcionant!

i no en trec pas l’entrellat

i sent novament els motoristes flascament decidir
on aniran a empestar tot seguit...
per a tot seguit tornar enrere un cop més
amb el mateix aire col·lectiu
de fracàs...
de fracàs envernissat de joia

tanta de falsedat que es cou al xup-xup
dins l’olla inexplicable de l’indret incògnit
que només és una petita part del mateix tot

la mateixa olla planetària
on han lloc els inexplicables jocs

i la parella del peix
veig que no reïxen mai a fer-se riure mútuament
l’un l’altre no es fan cap gràcia
i s’han d’empescar noves ganyotes...

mentre el peix, adés tan lluent
es va podrint

podrint
podrint
sempre tan seriós.


~0~0~


Corrent exaltat sempre extramurs


Despenia les nits, plujoses o no, corrent fort pels límits.
Hi veia sovint per arbres i cels i edificis jocs de savis mussols.

Un cop, corrent al capdavall d’un precipici,
vaig veure’n dalt de tot, a frec,
un cavall gegantí qui havia enxampat el mussol més enorme.

Assajava l’immens llavorer d’assassinar la Minerva valent,
d’ulls relluents i grossíssims.

La servava el golut entre llordes peülles
i alhora li entaferrava al cap cops de maixelles i ferramenta,
o aixecava una pota i brutal tractava en descarregar-la
d’asclar-li el crani a cops de ferradura.

Semblava la sàvia Minerva feta de duríssim metall...
armada, cuirassada, mecànica,
i el cavall doncs gens no hi reeixia en les seues intencions mortíferes.

Volgué a la fi el cavall horrorós trencar el mussol
i daltabaix del rost penya-segat odiós el llençava.

Mes fou llavors que gairebé incòlume
la Minerva nocturna emprengué el vol victoriosa
i reprengué la dansa i el joc amb els altres mussols petits i grossos.

Continuava corrent per les nits limítrofes
i els prats i rutes marcats amb llunyans minsos llums
o només per llamps i celísties.

Corria ara més content de conèixer
que els cavalls monstruosos no pas sempre guanyen.


(...)


El premi és poder dansar amb la dona més alta
la dona més ferma
la dona més dona (Minerva majestàtica).

Porta un vestit blau tot cenyit
que li envolta volums qui tempten diables.

Li assoleix el melic mon nas tot trempat
un nas al paradís de les sentors volàtils i dels baumes més foscs
i qui ensuma doncs llefiscosos verrinys
de molt moguda femella.

Mon vit tot poruc aixeca una mica les cusques orelles
si assolint sos genolls
cap frec l’en pervé,
tremolins i esgarrifances de timidesa alada.


~0~0~


Trempant i destrempant

a) Activitat eròtica de l’escriure.

El paper — el cony (verge o no) (tot blanc i en blanc, o aprofitat, amb taques, amb defectes, palimpsest).
La ploma — la cigala.
El resultat — cardada rai — cada vegada.

(...)

b) s’ha acabat

s’ha acabat d’escriure escrits
s’ha acabat de plorar plors
s’ha acabat de cridar crits
s’ha acabat de florir flors

s’ha acabat d’acabar acabs
s’ha acabat de cavar caps
s’ha cavat de capar pucs
s’ha capat de cucar cucs

s’ha cucat mon cap de cony
s’ha esconyat mon abonyec
quina conya de cony n’hec
ni quin conyac duc al bony

fot un any que no prenc bany
vaig més brut que un mort d’antany
quina sort d’empènyer el pany
i de púguer cagar a l’hort

si hi empeny la porta espany
a la merda port conhort
als llimacs els faig la cort
als enciams aport acord

tot pixant-me amb vasts pixats
els peixets tots ben peixats
fins que em cans d’aquell esport
s’ha acabat d’escriure escrits

s’ha acabat d’abuixir així
d’escuixar’m amb fluix coixí
dic que prou de fotre el monstre
a firetes on sóc cuit
a les graelles cada nit

s’ha acabat de trempar al buit
s’ha acabat d’ésser’n rostit
fins que no sóc ja carbó
amb què escric els meus escrits

els mots romanen constants
dels conys el setge i l’atans
i els fets es fonen en fum

i me’n fum si reb carbó
de la vida que he viscut

només hi sóc perquè hi sóc
només hi dic perquè hi dic
tot el que faig és cremar
amb el carbó just guixar

ara que la flama ha pres
s’ha acabat de cridar crits
mon cos s’envolava en fum
sens haver mai re comprès

tots aquests gargots escrits
com lumaquel·les de llum
com noctiluca al boirum
els esclats han desconfits
dels fosos focs dels rostits

només el guixat roman
el viscut pel tobogan
de la merda morta es fon

s’ha acabat ni gran ni nan
ja no el faig ni re no em pon.


~0~0~


Neguits rai duts per la identitat


Ens entretenim sempre entre dues visites
maletes taxis dinars negocis...

Festes se sobreïxen dels xibius
les pilotes fan càbits pels camps...

Esmenem de continu l’espai ocupable
i apilem i desapilem sense descans piles.

Fins que el soroll d’una trucada
rebuda a la ment del qui somiava
no desperta tota la casa.

Car cascú dins l’altra realitat
se sent llavors potser cridat...

Per qui demanen...?
(amb una certa angoixa)
per qui demanen...?


~0~0~


Desespera’t, manel, que re no va com cal.
I ara ho arreglaràs pensant alhora que et moriràs
i tot s’haurà doncs resolt per a la satisfacció de tothom.

Tothom — llunes, fotons, universos, ions.

Desespera’t, manel, i bonhomiós somriu als elements
qui cruels se t’abaten per a barrejar-te truita
en la samfaina immunda del tot.

Desespera’t, manel, i aixeca’t tot cagat
tu qui no ets sinó cagueradeta
marginal inconspícua
efímerament pensant
en la total cagada.

Desespera’t i mai no t’hauràs desesperat prou.
la teua mísera avara desesperació
i la còsmica desesperació que convindria al panorama general
no s’adiuen gens.

Manel, desintegra’t
i amunt.


~0~0~


si el carallot el pinten d’esfinx


aparec d’esfinx
i tinc ulls de linx
dits a deus i cincs
i vinc ple de drings

hi aparec ning-ning
oldà ornitorinc___
de dir me n’abstinc

amb bec oxirinc
amb llengua d’escinc
a tot m’hi avinc

silent esdevinc
i la raó que tinc!

ocell sens sirinx
de muda larinx

pel trau trec els brincs:
palimpsests propincs
doneu-me’n pistrincs

en blanc esdevinc
full buit on n’obvinc
ton parer i trinc-
trinc-trinc-trinc... trinc!

(...)

La llegenda continua del carallotet
qui perquè re no deia semblava que deia alguna cosa


La llegenda continua
la llegenda porta cua
la llegenda no és pas closa

el ximplet ni es mou ni sua
ni diu re, amb llengua fosa
(ben segur perquè no gosa)

se li menja el gat i l’evacua
o tota sola se li nua
mut papagai o cacatua

mes per qualque causa tenebrosa
així i tot alguna cosa
sembla dir... en vers o prosa.


~0~0~


Mecanisme perceptiu intervingut


Anava a escriure una idea
mes llavors n’he tinguda una de millor
ço és la idea de no pas escriure-la.

Tot el perdut... guanyat?

Brillantor apagada
ningú no enlluerna.

Els enlluernats se la foten.

Sempre el no-dit s’imposa al dit.

Encar més si el dit és dit a l’ull.


~0~0~


qui só


ni fum ni bec ni card
ni tast la xocolata
ni m’uniform com ninot
ni xarrup suc de culata

prou en tinc amb l’aire i el Sol
i de l’hort la frescal bravata
pus el rajolí de la font
i un romanç d’en Kawabata.


~0~0~


convida’m a maduixa


cusc reconec els aplaudiments de la multitud
sóc campió del córrer soliu i anònim pels indrets pus agrests
només hi rob els rics i els abassegadors
card únicament si elles conysuoses m’ho preguen insistentment
fes-m’ho si us plau fica-me-l’hi de mantinent!
ni (desconhortat jamai) cap greuge gaire estona no des

som-hi doncs ara que em saps
[li dic esguardant-me-li els llavis]
em convides a maduixes...?


~0~0~


paquetets acuradament preparats de mots escaients


veus-lo caure i trencar’s lo cap;
el catacrec fóra esborronador i remouria el ventrell a castes de menys to;
al reng d’implacables aristòcrates d’alt rang, res;
fem córrer equànimement i mestrívola les cremalleres dels paquetets atapeïts
on cascú desa els seus mots adients;
ens veus ponderant impertorbablement quines en triem per a l’avinentesa...
per a l’esdevinença si fa no fa greu;

al terra lluent el toll de fosca sang es va estenent.


~0~0~


En Avençat Procés


M’han omplert l’hortet de legions de llimacs
N’hi ha de grocs n’hi ha de negres
Tots llefiscosos lluents... i afamegadament tot ho anorreen.

Com pot ésser bo per a l’hort?
(I com he de reprimir l’impuls d’aixafar’ls tots a cop d’esclop o secall!)
Com pot ésser bo per a l’hort...? — els deman.

Mes això em contesten — Sabem...
Sabem coses que tu mai no fores capaç de capir
Atès que et diem que és bo... creu-t’ho... i prou.

(...)

Una mica més tard
Hi veig fora els automòbils oficials... negres llargs lluents
Hi veig descendits els enormes barrals buits de la bòfia
Insolents tifes brètols carrinclons...

Voldria demanar’ls raons de l’invasió sobtada
Mes només se me’n foten... llords.

Tu què hi pintes, desgraciat? — em diuen
(I com he de reprimir l’impuls de pujar al terrat i assassinar’ls a cops d’escopeta!)
Desa’t... desa’t abans no ens faços emprenyar!

(...)

I ja no m’és donat de veure el món...
Que per una finestreta al soterrani on visc.

Una finestreta com més anem més bruta fosca estreta...
(Com he de reprimir l’impuls d’enfonsar’m amb una punxa els ulls!)

(...)

Mes (ah, il·lús!) potser encara creixeré feréstec bolet
Qui tot blanc i fi tot ho esbotza...

I els ulls em serviran per a veure
Qui haig d’anar aixafant assassinant esborrant...

Esborrant net... de casa i rodalies.


~0~0~


sóc l’antic xicot qui arribà al pinacle
per la via fulgurant

jaquí l’adotzenat habitacle pairal
amb ritme fascinant

i amunt sense guaitar enrere isnell grimpí

llavors refent camí la resta de la vida despenguí
tractant de desaparèixer en la seguretat
del més complet anonimat

n’anava davallant davallant
evitant col·lidir amb els qui amb cordotes
i grapes i urpes i ganivets traïdors
tractaven d’ocupar l’indret que desocupí

ah ximplets anava pensant
esguardant-me amb disgust
tots els qui decebuts ans trufats
per la glòria buida dels capdamunts
escalaven i s’estimbaven a la babalà

els de menys nus i pausats metòdics serens
els de més amb ganyotes obscenes
vestits amb carrinclones samarretes
que denoten llurs repulsius colors estatals
bojament enderiats devers l’enganyifa barroera

(...)

em repenjava a les baranes per a refer l’aflat
i somiava despert de novament enfonsar'm
als gorgs i torniols perdedors del passat

on de minyó sense les falornioses ambicions
premudes prou aviat en acabat per la inútil societat
de decebuts decebedors emmalaltits per l’avarícia
em semblava haver estat encara marejadorament
i innocentment feliç

(...)

ah 1952 i quin racó més pintoresc
no eren ca meua i els seus voltants
on cada flaire ni cada color ni forma
s’adeien perfectament

i si s’endormiscaven l’hivern
reapareixien amb el bon temps

i tot hi era viu sense pudors ni fums ni sorolls
que no fossin divins.


~0~0~


nina i ninot bella parella
com la murtra i el pebrot
i un estront a l’escudella

com gessamí i ceballot
per al pom que muny l’abella

com bell uncial i gargot
i uns moquets a l’escarsella

com unça de lli i borinot
enfilat a l’ull de l’ullera

o aeronauta
i estaquirot
i azot

o bell doll i taperot
i llum i cremallot
i crema i xerigot

com dos gargalls al got.


~0~0~


que m’he tornat esfereïdorament vell
només ho saben els altres i els miralls —
el darrer d’assabentar-se’n serà el tit:

la imatge que em tinc és boiant
com la de l’innocent ocellet tot just esquerat
a qui el llamp ni el milà no donaven respit:

ni se n’adonava, i a la segona branca
on saltava en escruix ja queia, collit.


~0~0~


Crueltat Inestroncable


On t’has ficat, a quin antre de crueltat?

Al pati, sempre només il·luminat per la foguera
els germanets nus s’assassinen amb escruixidora crueltat
i els hostes hi passen de llarg.

I quant de crit mut pertot!

I tu, ara que demanaries a la cruel dispesera
pel teu bol amb el teu nom
et respon de mal borràs que encara és hora que te l’hagis guanyat
i que “ací tothom hi és perfectament servit
ningú mai se’ns n’ha plangut!”

I torna-te’n doncs al llord ludibri on et reben la resta de cruels comensals
i només t’hi toca, avui com ahir, un os que qui sap qui ja ha rostat
i qui sap qui altre ja ha clafert de burilles i gargalls.

A més de fotre-se’n, et batrien si mai hi fessis el desmenjat
hom prou t’ho adverteix i sovint, “ací s’hi fa bondat”.

Mes torna-te’n al pati polsegós que cal tothora travessar
i esdevén-ne esfereït testimoni — la tortura del nu marrec fermat.

I ai si hi intervens, neutral qui enlloc t’és permès de fotre-hi el nas
car com irrites els cruels germans nus fills de la cruel dispesera!

Ara per culpa teua el noiet torturat, el germanet esclau
sense llengua, sense mans
ganivets prims se li claven amb esquírria repetida
als ulls als polsos al coll.

I els hostes ocres colrats llargueruts passen de llarg.

Com corrs cap a la dispesera!
—Això és insofrible, quina injustícia, tanta de crueltat pertot!
—Muts i a la gàbia, sòmines, o tot se us empitjorarà
a part que, com veieu, el pati prou ras, el mort ben enterrat
tothom en pau, i ara a clapar, que feina rai demà.

I ocres els germanets cruels amb fàstic m’esguarden...
i com prometen trufant-se’m ulteriors tortures més crespes!

Oh si pogués! Oh si pogués!
Si amb esmolada simitarra era capaç de lluitar contra tanta d’ocre crueltat
de nua crueltat, de crueltat insofrible
amb... amb... amb què...?
amb la pròpia justa crueltat!

Amb quatre zigzagades com saltaven els caps dels cruels torturadors!

Mes, ni encara que en fos capaç
on em duria en acabat tal acció...?

Només, després de la cruel dilació de la tortura de l’espera
només n’esdevenia un altre cruel arrencacaps.

No hi ha... Desespera’t, desespera’t...
No hi ha solució.

Cal fotre el camp de l’antre de crueltat
del pati dels cruels ocres assassins
il·luminat per la sempre morent foguera
i de les cruels urpes asfixiants de l’escarnidora dispesera.

Mentre van passant de llarg els hostes indiferents
tots entotsolats amb cruels neguits i amb dèries diferents.


~0~0~

En Sísif i sa cigaleta

Sóc la imatge qui t’aclareix els somnis


Sóc el colom qui al somiador emmirallat li tapava el visatge,
Sóc qui a mig vol l’iniciava llavors al misteriós viatge.

Sóc qui el menava a tresors i armes subterranis,
Sóc qui li feia conèixer fils principals i sufraganis.

Sóc de qui llums i foscors es deseixien per a sos esguards,
Sóc qui li diu també on rauen catacriptes agafatalls i bol·lards.

Sóc qui a oldans paisatges i cantelludes urbs li dóna salconduits,
L’artista sóc qui li anava poblant tants de mons fins ara buits.

L’hi faig comprendre fil per randa totes les figures estranyes:
Vehicles, maelstroms, energúmens, obres mestres, atris...

Cada objecte esdevingut joguina, rizoma, carcassa, mortalla...
Qui amb potetes d’insecte li envaeix l’estàtua tota feta de llivanyes.

Vull finalment que siguis pelleringa ranca i que iconoclasta m’idolatris
El colom qui amb raor fi raus i qui, pessigollejat, va aviant-te plor i rialla!


~0~0~


veredicte de verecund colomí acorat


els colomins qui descloem no pas de cap ouet
ans de bella tarongeta
i a qui les bruixes peludes envejoses
ens foraden el cor
amb rovelladota agulla de cap
d’on la taca de sang damunt el plomissol de neu
llavors us dibuixa el mapa rialler
de la vostra salvació...
tampoc no voldríem ara que l’endemà de guerra
tornéssiu esculpits pel malaltís silenci
del rancuniós rebuig;

per xo satànics com herois estridents
us aixequem els talons amb alçaprems volcànics
perquè corregueu com remots aborígens
cap a la platja on els botxins tot just desembarcats
us encolen tanmateix al malson
de la constant humiliació;

amb calfreds de gasela clavada
amb banyes d’alicorns
i dents de narvals
al ventre del gresol
sotmesos a absurda endevinalla i doncs irresoluble
retransformats hom us hi vol;

trontolls de precaris trencaclosques
us transitaran els estómacs
com budells disparats en canons;

bon punt espremuts sereu aparcats
al garatge espartà
hivernacle arqueològic
on us catalitzarà l’enzim del knut
en ciutadà dissecat
residu vulnerable
de qui l’espectre de desigs
es matisa en burell de fullaraca i prou
al cremat varengatge de les evitacions;

garranyics de laments
poblaran el cru horitzó
que sobtats sollen escatxics porprats;

interludi de troglodita
els bous ventrílocs
cada morro de vaques
luxuriós carnífex
amb plaer confessat
us faran cantar;

mentre les parets se us tanquen
Orfeus patètics qui el pànic verolarà
la saba naixent de la inversemblança
us regalarà
per cada orifici antic i nou;

i perfecte subjecte
al capdavall cascú comprendrà
per què l’amic enemic
amb en Jou coronat dalt de tot
l’han condemnat molt merescudament
a programada mort;

rubricats en fang
guspirejaran els perímetres
en cosmològiques respostes
on la beutat serà evocada
perquè a l’apogeu de la comèdia
dinàmics convidats hi esdevinguéssiu
qui amb culs glaçats
i ambigus olfactes
extremadament destemptats pels fets
tanmateix hi ensuméssiu
la fi de la història;

en honest comiat
a frec de vil obliteració
i per la tracció del turment
amb les vísceres esfilagarsades;

paradoxalment polits per l’erosió
(polits doncs!)
quins fútils sinònims no emprareu encara
escarritxosos detritus
per a malgrat tantes de maltempsades
treure d’atots
les mateixes caòtiques
nauseabundes
obsolescents tesis
de la sempre esguerrada diagnosi...?

i ens faríeu encara volar
il·lusos nevats colomins
entre núvols
si doncs no fos per les agulles del martiri
que ens tenen clavats al gresol de les metamorfosis
i alhora no assenyalen
segures i constants
sempre el mateix nord
del mateix
enlloc.


~0~0~


A cruïlles momentàniament aturat (i tanmateix som-hi)


En cruïlla de sobte molt concorreguda
he evitat en vila desconeguda
d’aixafar un ciclista.

Ui que ardorós aquell ciclista aleshores no se m’ha abraçat
em deia: Gràcies per no haver-me aixafat
i jo li deia: Realment, no és res;
no és pas que en sàpigui gaire de conduir;
a més, no conec res d’aquesta vila
per això vaig amb tant de compte.

Aleshores ell m’ha dit:
Saps què? Sóc el batlle d’aquesta vila,
i vols creure’t que jo tampoc no sabia
com era de difícil el trànsit en certs indrets... com aquest!
on tu has evitat de trepitjar-me, de fer-me malbé;
saps què?
Acompanya’m cap a la Casa de la vila, vols?

Com hi aniré, que li dic, si no conec pas els topants?

Prou t’ho indicaré, que diu.

Aneu-hi sol, aneu-hi sol, m’esperen, perdoneu...
m’esperen allà baix.


(...)


He caminat potser massa estona
per aquesta vila que davalla cap a la platja.

Som a un jorn assolellat
la gentada va lleugera de roba
però jo estic tan cansat...

He caminat massa.

A una cruïlla on calia esperar que passés tot el trànsit
m’he repenjat en una d’aqueixes maletes amb rodes
altes, llarguerudes;
una maleta tota verda, d’un verd madur
d’herba fosca...

I hi he encreuats els braços damunt
i hi he ajagut el cap...

Gairebé m’hi he adormit
i després era hora de passar
i com que estava repenjat a aqueixa maleta amb rodes...
les rodes...
damunt la carretera que davallava cap a la platja...
mig jagut damunt la maleta...
he continuat com si diguéssim rodant avall...
avall.

Les dones qui anaven cap a la platja
i tenien aqueixa maleta
on devien portar-hi les coses per a la platja i qui sap què més
s’han posades a esgaripar: Lladre! Lladre!
mes, és clar, com som en vila estranya
ningú no les entenia.

I després es demanaven entre elles: Com es diu lladre? Com es diu lladre?
i una ha començat a dir: Sif! Sif!
i l’altra ha començat a dir: Sif! Sif! Sif!

I després me n’he adonat...
dic: Sísif! Sísif!

Ha! prou me’n dic
Em dic Sísif! Em dic Sísif!

I aleshores m’he aturat...
en una altra cantonada
una cantonada gairebé tocant a mà de la platja.

Elles arribaven corrent, una mica esbufegades
jo molt més lleuger que no elles, és clar.

I mentre feien cap, m’he ficada la mà a la butxaca
el que hi portava...
devien ser uns quants bitllets...
per a... redimir-me una miqueta del tort que
sense pensar-hi els feia...
com a desgreuge...
deia: Té, escolta, perdoneu.

I els deia... dic...

Els ho he dit en català
i aleshores és clar m’han comprès
i ja no estaven tan sobtades ni esfereïdes.

Els he dit la veritat
dic... dic...

És com un somni
m’he repenjat ací damunt aquesta maleta verda
i no sé pas...
és... m’ha semblat... m’hi estava tan bé... que era meu... que potser era al llit...
i que... perdoneu
he deixats aquests bitllets en aquesta butxaqueta
perquè volia...
per a... per a...
per a fer-me perdonar.

I aleshores elles: Oh ets català, ets català...
i volien establir... potser... una mica de conversa.

Però llavors els he dit: No... no... no hi vaig... no vaig cap a la platja...

I és veritat que me n’he anat cap al carrer de...
me n’he anat cap a la dreta.

I elles: Oh, oh.

I bé, han continuat cap a la platja, és clar.

I jo aleshores he pensat
dic: Aquesta vila...

És clar, és una vila estrangera
però és una vila on he viscut, com tantes d’altres viles, sovint.

I he recordada tota la gent qui he conegut
i la manera com sempre has dit adéu, a aqueixa gent.

Has dit adéu sense dir adéu...
dius...

Res.
Un dia mig prenies comiat
i l’endemà te n’has anat, i això és tot.

I no saps com han anat
com han anat fent
i no saps... no saps...
no saps quina mena de vida menaven
a cap d’aqueixos anys...

I he vist que tot era diferent
en aquesta vila on feia vint anys que no hi anava.

Ja no hi coneixia ningú;
no és pas que hagués coneguda gaire gent abans
però és això...

Viure...
viure i ésser Sísif és...
és la mateixa cosa.

Com més llarg vius
com més lluny vius
com més de dies vius... o anys...
més te n’adones...
que...

Refàs el camí... com si el fessis de nou...

I... al mateix temps...
és vell... perquè el coneixes... perquè l’has viscut
però...
no és el mateix...
ha canviat... sense canviar...

El camí, la contrada, la vila, la gent...
Tot...

Sense canviar... ha canviat.


(...)


Per on passen els ocells
s’hi envolava mon ànima
ocell pintat
sense esbart.

Ànima provecta
continues corrent
il·limitadament...

Devers un tèrbol horitzó infinit
fins que t’hi esvaeixes...
ombra dins l’ocre més i més fosc.

Continues corrent...
mentre ton cos
qui també corregué, d’esme...
lleuger, gairebé enjòlit...
ara rau
fa hores...
estimbat
al fons...

Perquè hi repassin
carronyaires.


~0~0~


El paràgraf que hi mancava


M’esguardava els alemanys amb ulls de sospita. Tot i que em són veïns mai no els he respost sinó amb mormols. És clar que tinc l’excusa que són gent de gos – i sempre m’han fet un immens fàstic la gent qui en tenen; mai no els he poguts encobeir; de tal manera que mai no he saludats gent amb gos; gent fastigosa qui proterviosament passegen com si re sorolls, pudors, empastifaments, paràsits, palters, ràbies, ferramentes, malalties... I ara te’ls retrobes a la platja. Ella, carregada també d’anys, i encara pretenent d’ensenyar’m el seu cul tot blancot – un cul rodó, rodonet, que nogensmenys tampoc no em fa gaire d’efecte; la cigala uns tremolins li agafen com si volgués desvetllar’s, mes tost el cervell me li diu el perill, i la tinc ben ensinistrada, és d’allò pus comprensiva, i torna a acotar el cap i a endormiscar’s. Ell, l’alemany, pitjor, molt pitjor que no ella; amb els seus aires d’arlot, ell; la seua carota d’especulador, les seues vastes galtes, la freda constant cobejança reflectida a la grisor dels ullets. Fuig-ne, fuig-ne. Me n’he tornat d’una revolada a casa. De tota manera la platja sempre m’ha deprimit. A casa, d’arrencada hi he buidats els armariets encara inviolats – els armariets dels tresors que hi tinc damunt els compartiments més banals al soterrani. He començat de treure-hi els sobres plens de papers vells, preuats qui-sap-lo a hores d’ara: bitlletets, records, documents, antigalles... Tanta d’història! I llavors em pos a estendre-hi damunt les taules els llargs i amples llenços dels anys joves – ah, com afavoria llavors els colors grocs! Oi, vós direu... I em ficava en acabat de rumiar-hi de valent... Tota aquella estesa de nua cultura! Si caigués en mans dels especuladors, la gent més repulsiva al món civilitzat... Vull dir, els més repulsius si fem abstracció dels bàrbars i tirans, els pugnaços, els invasors, els malignes de sempre... Tot el feixistum asfixiant: capellans, militars, bòfia, gossos, depredadors... Els qui tan rebé s’hi troben, al món salvatge, en guerra constant: a l’imperi de la mort. Saps què...? Resolt! Empaqueta-ho tot plegat ara mateix! No fos cas, vós, no fos cas. Salvem-ho... L’immens recapte minuciosament recaptat... Amb tot de petites meravelles per a liberals i casolans, i els coratjosos amants de l’anar fent, construint, investigant, descobrint... En la pau, en l’estudi... Per als humans... No pas els animals... Som-hi, dic! Abans els podrits alemanys no vinguin, putetes, especuladors, a polir-me’n d’uns quants, o, violents, a polir-m’ho tot, a assassinar’m i tot... Qui sap amb quines justificacions de feixista, d’avariciós invasor. Prou se m’atansen ja massa. Te’ls trobes fins a la sopa. Som-hi, doncs... Feina, feina... I ho donaré de mantinent tot plegat a cap museu, o fiable universitat, que ho desin i en tinguin immensa cura per a la plebs en general; no pas per a quatre malparits repugnants amb gossos i castells, catedrals i trons, princeses i merdegades, tots aquells luxes del letal feixisme... Ah, quan hi serem, jorn gloriós! On, amb els budells del gos fastigós del darrer merdós bisbe escanyarem (exultéssim!) el darrer...! Escanyarem el darrer dels borbons, degenerada merda! Pinteu-m’ho, pinteu-m’ho! Amb pler de grocs, si us plau. I ho exposeu a museus i universitats... per a la plebs. Per a la plebs com cal. Civilitzada. Sense capellans, ni armats, ni bòfia, ni gossos, ni bèsties, ni tirans, ni salvatges, ni especuladors. Món sense lladres, vós! Quan hi serem...? Deixa’m somiar-hi embadalidament mentre vaig tanmateix embolicant tot això... Ep, abans no tornin els maleïts lladres. No fos cas, vós, no fos cas... Calla. Apaga els llums. Em sembla que ja han tornat i tot. Maleïts, maleïts... Maleïts!


~0~0~


De fantàstic a heroic mes sempre tan melòdic


De les innombrables paies qui m’he cardades
només les qui tingueren dret a la Simfonia Fantàstica
conegueren què mai fóra una cardada ídem.

Són fet i fet les escollides al món terrenal
i per sempre pus n’enyoraran el paradís
per on el meu “Beatriu”
– bastó harmònic romàntic simfònic eufòric de cops quasi tràgic –
menar-les volgué.

Te me les agaf tantost comença la folla berliozada
i no les jaqueixc anar fins que les dues horetes
(car la simfonia es repeteix si pus no una vegada)
fins que les dues horetes ininterrompudes
d’estrepitós manxeig no s’han escolades.

Esclat rere esclat de perllongadíssim orgasme
amb petites pauses perquè pobrissones mig es refacin
és a dir recobrin mínimament el bleix.

Més vell – passats els noranta i els cent –
mes les cardaré (les paies – ara esdevingudes infinites)
amb la beethovenada de l’Heroica!

(Som-hi som-hi – repetirem
encara dues horetes... heroiques...
encara dues... hore... te... s...
hero... i... que... s...)

I seran les nostres cardades (doncs!) heroiques
i no pas menys simfòniques romàntiques bèl·liques eufòriques...

Car el meu molt viu camaleó o besunyós centcames
qui ara potser es dirà “Napoleó” i tot
de senil jotfot tampoc no pas gens – no fotem!


~0~0~


La cigala i les formigues


Minyones i minyons, millor que no cap putxinel·li... Millor que no cap esbart de voltors damunt l’estora d’estopa (per a millor rerefons) cruspint-se en relleu la carcassa d’un conillet blanc... O cap senyoreta molt presumida bufetejada aparatosament i sanglotant a cor-què-vols... O cap xufanc canviant subreptíciament de domicili...! L’esdeveniment més interessant ni científic de tota la platja, de tot el parc, de tot el jardí, la vorera, el bosc... o d’entre les caldes cendres de cap holocaust ni fi del món mateixes! Més divertit i tot que no l’escenari tanmateix sensacional dels vells escarxofats als bancs, badallant o fent cap becaina, roncant amb la boca badada, i tàvecs i borinots aprofitant per a fer-hi cap, pou pudent avall, i llavors (quins exabruptes d’estuforns, i d’oïssos i eixavuirs!) havent d’eixir’ls pels oronells! Som-hi, som-hi, què us dic? Car he vista una filera de formigues enfeinades... I tantost n’he vista cap, què faig? Doncs com sempre...! Sempre quelcom m’ha compel·lit a treure’m encontinent la cigala i ficar-la al bell mig de llur trafegós trescar...! Ah, les formigues pessigollejant-me-la! Les formiguetes que excitades, pobrissones, amb la formidable troballa...! Totes en ramats innombrables venint amatents a xuclar-m’hi el suquet... a abeurar’s a les melasses de les meues gotetes de lubricant que neixen com delitós aiguaneix de la fonteta a la punta roent de la meua santíssima fava! Ai, quin trempar, fillets! Quin delicat, delicadíssim, plaer! Amb àcid fòrmic a doll amanint i empebrant la vibrant llonganissa enlaire! I quin espectacle, com dic, per a tots els públics, educatiu i tot... sobretot per a vosaltres, minyonetes i minyons! Acudiu-m’hi... Deixeu que els petitons se m’atansin, jesuset enormement encigalat... Tothom tan contentet... I amb la moral ben clara, no pas...? Que a cops de cigala fas fer el que vols a tot ton harem d’enfavades formigues... Jotfot, prou les veus rere suquets tostemps que aqueferades!


~0~0~


Tub cribrós buit de substància


Son cony boca de peix
mon vit esquer vermiforme
de qui l’ham és mon nas de jueu
d’on el moc esdevé cuc
qui com llefiscosos anfractes
pel cargol de ma bava es despenja –

ma bava la llinya
fins que el verm-borm (borm-verm)
no cau al cor de la canya
de mon cos desposseït
o qui és buidava d’ànima –

parènquima nerviós i eixut
a sopluig de la rude escorça

o potser vull dir sec estroma
on cada tub cribrós del floema
sense saba es tornava llenya
enyorosa de cendra –

i es perd en sedec laberint
de trenes de mòmia
qui s’entrecreuen com trens
qui per retortes vies mortes
i terminals sense topalls
per remots antanys
i oblidats enjondres
orfes i ensems
catastròficament
s’estimbaren –

cuc eixarreït
paït per l’àcida Seca

com un altre tub cribrós sense substància
polsegosa boca oferta
cap al foc qui s’atansa.


~0~0~