autodatpelcul

autodatpelcul
autodatpelcul - i gaudint-hi bon tros

dimecres, 20 de novembre del 2019

Treballant la boïga [a-b]




(Em diu que es diu Boïga.)

Em dic Boïga. Una bomba m’esclatà al cervell; l’hipocamp a parir parteres...

[Ací em lliurava uns papers rebregats potser angoixosament a l’instant cabdal de l’atac.]

Tot això de per ací, la bomba en caigué damunt a mig escriure-ho.

(...)

(Aprés la pèrdua.)

Anys i panys havia anat sèdulament confegint: Un llibret dels que ja no es fan.
I de sobte un foc.

Avui em dic Boïga, i una boïga se m’ha obert part dedins el pit com infecta putrefacta recança que em va gangrenant els voltants.
Una boïga al suposat ectoplasma o llençol imaginari on figura a contraclaror la meua figurada figura; on el meu ésser, com figa a l’arn, no s’estén.
Volcà dels menstrus – esdevé cru xuclador que tot ho vol pair.
Cràter que s’eixampla i tot s’ho empassa: Somnis, texts, tasts, memòries. Versemblances, galivances, miratges.

Havent-ho tot perdut, una boïga se m’obr a l’integument, una boïga per on s’escola el deler de viure.

(...)

El teu ésser?
Això rai, car tot el que és, és ésser.
(Xorc consol.)

(...)

Incapaç de reproduir la feinada, caic en foscor: After the loss, the abyss.
Aprés la pèrdua, l’abís.

(...)

Treure’n l’entec, com?
No hi ha remei. O: quin remei trobar-hi altre que...?

I ara la fórmula: Hope springs eternal.
O: Any port in a storm; even this one will do.
Les plomes a les ales de l’esperança, socarrimades i tot, assajaran novament el vol?

(...)

Aprés la pèrdua, esdevinc desguitarrat camp de batalla; en marejat barreig, se m’hi barallen malsons.

I ara la fórmula: Tot era oradura.
Feres bé de llençar-ho.

(...)

(Llenceu-me a les escombraries, potser embolicat en un llençol esvellegat.)

Tots els esdeveniments vitals, esdevinguts objectes ara col·lapsats en un paquetet de cendra.
Tot caos torna a l’inici, l’inici tan perfectament acunçat del no re.

(...)

(Regirant al fons del calaix enferritjat.)

Cops anònims m’esguerren i esdevinc cerebralment xorc. Cervell d’aigües tèrboles, mai no saps què hi pesques amb els detritus del teu ormeig molt claupassat.

Ara que, anant d’un cantó a l’altre, amb els diferents períodes, i sempre amb veïns adversos, no és gens estrany que, més o menys sovint, no se m’esdevinguin forats soferts per foc o per emble.

Car quin deler els veïns i els viatges de cremar, quin deler de fer desaparèixer; de cremar’m, doncs, d’eliminar’m.

(...)

(Somnis insignificants.)

El somni insignificant d’una vida sencera és fet de petits somnis quotidians encar molt més insignificants.
Doncs bé, aquest proppassat juny, entre el tretze i el vint-i-sis, com dic, d’enguany [i és clar que sempre és enguany; sempre en som, a enguany; tostemps la història al present], una boïga se m’obria a la consciència. Ho oblidava tot, pou de teca irrecobrable.

Oblidava cada somni insignificant somiat durant aquest lapse de temps, on qui sap què he comès, quants de torts ni benifets?

Tant de somni insignificant que s’enduu doncs la tassa de la cagadora.
Esborrat cervell, esborrat ordinador. Esborrats per qui? S’esborraven tot sols? Els esborrava jo mateix, la repressió del record davant quina horror? O era la por d’ésser descobert de qui sap què? Me’ls esborraven els enemics? L’atzar?

(...)

(Treballaré la boïga.)

Episodis, auques i tonades que m’orbiten el creixent clot cremat. Enquadrats en feltre que el lent foc va devorant. Prou tost se m’instal·larà com si res la darrera boïga: la boïga infinita.

(...)

(Lleterades fragmentàries per causa de boïga.)

Se t’estronca a mig trempar/ llangardaix a l’entrepà.

(...)

Puc dir que, després d’aqueix altre atac, hom em mostrava un munt de papers atapeïts dins un immens bagul blau. Em deien que aquells escrits eren meus, mes me’ls mirava com els d’altri; més que més que, en llegir’n qualcuns, no hi trobava sinó d’absolutament nou. De les incomptables línies als fulls, no en reconeixia borrall.

Em diuen, hò i més, que aqueixos quaranta mil llibres anotats als marges són la meua biblioteca; apilats volums de totes mides, doncs, que adés, no gaire fa, es veu que tenia molt cars; i m’asseguren que, de tantes i tantes anotacions que els diversos exemplars no hi duen, no n’hi ha cap que no sigui molt gelosament meua; i tot que me n’adon que totes aqueixes notes marginals són immensament intel·ligents, són avui per a manguis com ara si pertanguessin a una legió d’obscurs savis, i és clar que no pas , com qui diu, rajades de la meua ploma, no gens eixides del meu cervell, el qual a hores d’ara no és sinó taula rasa. Un com, d’allò, com se’n diu? Un palimpsest tot net.

(...)

(M’anomenaré a ma guisa.)

Es veu que algú (i els seus s’hi avenien) m’havia volgut nomenar a quelcom... À quelque chose de très guignolesque gravité...? A qualque dignitat de ninot de putxinel·lis?

Els dic, de lluny, que s’ho desin.
Car oi que prou en sé prou, per a nomenar’m, quan m’escaigui, a ma manera?

I tota dignitat és indignitat. Res més indigne que els dignitaris.
A part que arreu d’on vulguis... Només absent hi soc de gust.

(...)

(Aquest és el fragment.)

Només pot esdevenir poeta qui sap viure als budells on la merda es congria.

Tothom qui pseudoalat es veu sobrevolant els budells, només vomita xarones ximpleries, carrinclones datpelculades, bajanades i buidors abominables de bajoca, de burxeta i de besunya, amb floretes i cels, i amors i honors, i ridículs i abjectes i horrorosos enganys semblants.

Només cobert de cap a peus de merda esdevens mai prou savi.

(...)

No hi ha millor feina que la de traficar amunt i avall amb escombraries. És joc delitós. Tots els escombriaires som una mica (o pus tots força) puerils. Ja ho va dir el savi Fourier. Al món harmònic, tots els escombriaires hi seran canalleta. Car la canalleta no avorreixen la brutícia, ans l’amen. Es rabegen als femers, s’enfanguen, s’emmerden, es rebolquen per terra i entre els gossos. Les escombraries, per a ells és un joc recollir-ne i, damunt, fer-se felicitar i àdhuc com cal guardonar.

(...)

(Som-hi minyons de la malaguanyada trempamenta.)

Em desvetllava amb algú qui em feia mal, bo i xuclant-me adeleradament la tita; xarrupant-hi de valent, esmeperdudament, com qui s’empassa, gàrgola grotesca de circ de poc preu, boes i pitons.
Danger! Cocksucker on board! — vaig cridar, horroritzat, on el culpable, serpeta, es féu escàpol.
Com m’aixecava a desinfectar-me-la!
I ara, més asserenat, tret que és clar covant roent rancúnia, ull viu, via fora, car la meua ferotgia es desferma.
Qui és el xarnec qui me la xumava!
I l’entera guarnició, la soldatalla merdosa qui cafeix la barracota, la veus encontinent desperta i erta, al peu de llurs llitets.
Com entre la bòfia, entre els mals sorges no te’n trobaràs mai cap qui no sigui marieta.
Repetiré: qui és el xarnec qui...!
I arrenquen espontanis amb llur cantarella ridícula i carrinclona, llur himne bèl·lic del ram marsellès. Peà marieta. Tots els himnes guerrers en són.
Som-hi, minyons de la putrè...facció! Els jorn gonò...rreic ens ha fet cap! [Etc.]
Cairats com tetraedres, com adondats cairotes amb carotes d’idiota, només tarats en llur harmònica geometria per aquell mínim piuet o palleta amb què, carallets, els robotitzats trempaven.
Món simiesc dels xarnecs militars. Mentre, tots en cunç, es ficaven espontàniament a bramar les tonades carrinclones de cap d’aquelles irrisòries cançonetes marcials, llurs vitets, car com dic cap ni mica colossal, pus tost el contrari, és a dir, més pròpiament, llurs escovillons de fregar rectes, sedegament se’ls dreçaven, trempats se’ls alzinen i àdhuc els vessen minses laves, alçuradets volcans de naquis braó, ço és, de vim escàs.
No pas el meu ceballot. Totalment fastiguejat, rau molt pansit, més somort que mai, així desaprovant tanta de ximpleria, de puerilitat, de banalitat, d’insignificança, d’inutilitat..., de pèrdua de suc.

(...)

(L’ínclit Despuig enculava en Colom.)

Quan n’Eimeric descobreix en Cristòfor
Com prou diu la filòsofa que tothom s’hi aclofo:
Àfoba orgia no vull que m’estafos.

(Ni pots trobar enlloc on t’agafos
Si el vers no ames de totes les Safos.)

Entre la bafor fàl·lica prou cal que hom s’hi escarxofo.

Diàfan un dels faves efebs diu galactòfor
I amb prou suc: —Ningú vol que hom l’hi espellofo?
(I l’hi fica en un plat com cap cambrer discòfor.)

Oi! Bé que no vull que te me n’embafos
I mig escanyat ja me l’aixafos
O pitjor també els ouets no m’esclafos

—De mos tasts no vull que null hom se’n mofo!

—Ui! La por prou fot que se m’agarrofo!

—Vincla’t colomí que per on traus l’“ovo”
T’hi endiny els meus molt trempats “metàfors”!


Sobtats se’ls tornen verds tots els semàfors:
Es toquen i es besen gens adiàfors
I els culs es burxen amb un vit ben fofo.

(...)

T’acolloneix la furor de les dones
Quan se’t carden i desmaneguen ferm.
Llurs conys poderosament musculats
Totjorn t’eren un dràstic violent
Que et trametien no pas a trempar
Ans a cagar esmeperdudament.

Putarres frenètiques llurs cridòries
Com en pateixes carcassa decrèpita.
Estrèpits d’estavellaments molt greus
Angoixosament t’escandallen l’ànima.

Concisa mútica rèmora l’hoste
Monstruós massivament et viola.
Ostatge destrossat et sents morir
Amb cada nova salvatge sacsada.

Com mesquí helmint somorgollat en merda
Folla femella et sebolleix en carn.
Dona moguda antropòfaga mènada
En histèric atac contra el ninot de drap.
Et sondrolla entrò que no ets ni cendra.

Pols ets i tota pols ha d’anar armada
Contra cap galopant esbojarrada.
O romans fent de mula fent d’ase o cavallot
I estront mig animat fas cap al carallot.

Jup i desfet gens bé no s’hi viu al carall.
Execrada joguina tost et perds pou avall.

(...)

(L’annex no pot existir sense la senyorial mansió que li dona raó d’ésser, la qual sòlida i magnífica mansió, de tot annex, si calgués, prou podria passar-se’n sense que res de nociu se’n seguís.)

Annex, ço és, dependent, totalment dependent de qui em forneix (contra constant caní servei) els mitjans elementals de subsistència, ço és, teulada, llit, teca, i àdhuc, si s’escau, cap cau per a l’estudi, cap finestra per a l’observació, i sovint i tot una certa excitació dels sentits...

Tot el que de debò sigui tanmateix moure’m a lloure en llibertat, ço és, plaívol, abellidor, sense encarcarador compromís, sempre...

Sempre haig de fer-ho (tot això altre) d’amagat, com ara clandestinament, de puntetes, de totes totes (exacte!) subreptícia — menjar, jeure, estudiar, observar, ésser.

La meua llibertat doncs per força condicionada, vigilada, tret que no pas tothora, car...

Car àdhuc el generós escarceller és clar que s’adorm o es distreu.

I és llavors on esdevinc.

(...)

Fui n’Aristarc, delicat marit, qui s’enfonyà a jaure sota el tàlem, i allí, molt benaurat, es lleixà mastegotejar (fins a contusió cerebral irrecobrable!) pels exacerbats sotracs de muller i drut qui, atlètics, en bullent acció, tot el parament àdhuc desmanegaren.

(...)

Corrupció mental de voler fidelitats idiotes i contraproduents, antinaturals de totes totes.
Tot home ha vel·leïtats d’esdevenir cuguç per part de molt enèrgic drut, tot i que, per podriment cerebral, tem alhora qui altri se li foti la dona.
La dona qui exigeix fidelitat al marit, encar és més suïcida. Carallot, ni deixa tastar ni tasta.
Un cervell natural, net de tot empelt de civilització assassina, vol que la dona cardi tant com li plagui, i això l’allibera.
Allibera el cervell i qui el porta. Car no hi ha llibertat, vós, com la sexual.

(...)

(Exterminis de xamfrà.)

Xeic adés poderós qui has esdevingut letalment gelós de l’odalisca la qual, magnètica i astuciosa, et tortura i humilia, i qui, en l’horitzó miasmàtic que tanmateix pots mig guipar amb els ulls del clatell, t’ha fet estampar d’esquena al mur i t’ha fet aixecar el caftà de samitell esvellegat, i ara lentament i amb simitarra rovellada et perfora el paltruu, per a de mantinent i sense més romanços fotre’t ja colgar, mig viu encar, en cap prat perdut perquè qui hi peixi trobi que els brins són amargs, belleu entecats de micelis tuixegosos i tot.

Demostrada havia immediatament la seua gran superioritat de dona meravellosa l’odalisca màgica, qui en un tres i no res prenia el poder per mètodes de cony dictatorial i imperiós, amb els tentacles del qual, alhora hams i esquers irresistibles, mes per a tu inabastables, inassolibles de totes totes, et menava on volia, a tort i a dret, i per camins més públicament ridiculitzadors, ultratjosos, greujants, agonitzants, ignominiosos.

Ordena: «El xeic pateix molt angoixosament de qualque apendicle mal apedaçat. El colguem per al seu bé i el del poble. Traieu-li dels dits abans les afroses tumbagues, i som-hi.»

Et sebolleixen trempant. En acabat, dona magnífica, incòlume, impassible ara, sempre esguarda entorn amb ull altiu bo i escaujant el trist panorama girientorn, sospesant segurament quin altre carrincle potentat, molt efímerament poderós encar, properament, tost d’allò pus, no trobarà prou delit de molt opressivament fotre executar en acabat així mateix de tortura ans humiliació superlatives.

(...)

(Fa que llegeix.)

Sacre escriny, anell de foc, nafra al viu, mossada de drac.
La fascinació t’endogala, rodament de cap, cuidaràs trabucar, empès pel contrapès de l’espasa que se’t descorda en saliveigs.
Conys esbatanats, com Sols al cel, millor que no els Sols del cel.
Són Sols, els conys, de qui l’enlluernament totpoderós no sols és tolerable, és d’allò pus gaudible.

Oh paia qui estirada damunt l’herba fa que llegeix ben eixarrancada, d’on que hom el cony li hagi de contemplar amb un cert interès ni amb una indubtable sufocació ascendent.

El cony relliscós, parany de vesc clafert, que llofres esparverat, i llavors, endut pel vertigen, massa t’hi atansaves, i et xucla endins, començant pels ulls, fins que en ofec de vesc, condó extraviat, serp espellada qui es rebrega en apnees, t’has fos.
Pertot on mai ragueres no en romanen vestigis. Ni moquet de trist llimac.

(...)

(Llurs conys em feien l’ullet.)

Llurs conys em feien l’ullet
Mes no pas llurs ulls que molt hipòcrites em fitaven severs.

M’havia comprades per correu unes ulleres
Unes ulleres que “transparentaven” els vestits de les dones
(Inclosos tapaculs, vós!)

Eren unes ulleres màgiques anunciades al darrer full
D’una revista de ninots per a infants
I m’havien costades cinquanta cèntims
(Mai millor emprats!)

(...)

(Odi i repugnància.)

Odi envers altri i repugnància d’altri.
Sortosament, això (únicament) em constitueix.

(...)

(Breu explicació amb un enrotllafulles.)

El veia despenjar-se tan fàcilment i compassada, a tall d’enjòlit cuc geòmetra, i m’aturava a observar-lo.
L’he vist mesuradament davallar pel seu fil sedós, un enrotllafulletes (un tortrícid diminut), qui, tot seguit, davant meu mateix (potser m’ha vist tan lleig), s’ha repensat, teratoscòpic, pobrissó, i, ara amb esforços, refregaments, i rebrecs i feinadotes rai, ha tornat a pujar el fil tan amunt que gairebé en el fullam el perdia de vista.
Potser només es desdeia d’anar tan avall, diguéssim que no gens li abellia l’ambient sotà.
O pitjor, sentint-se embrutat pels ulls d’altri, potser es deia allò que m’he dit manta vegada.

(...)

Espieta espiat, m’he tocat i retocat — i enlloc no m’he trobat.
Qui em reconeix? Ktò vinavat?
Només el boig qui t’acusa.
T’acusa perquè és un bocí de merda qui aprofita tota excusa.
Per a poder enllordar — tot objecte proper o llunyà.
(...)

En tot cas, no pas que li anés a demanar el per què tot allò.
Prou ho he après, a hores d’ara. No cal demanar mai per què de re.
Què em pot respondre l’erugueta que no em responc jo mateix?

(...)

Hom fa (quin remei!) allò que li toca de fer. I allò que li toca de fer no és pas allò que certs homes boigs (és a dir, tocats, desnaturalitzats) voldrien absurdament que hom fotés, ans allò que li mana la natura.
La natura ens mana, tant al tortrícid com a manguis, de néixer, de feinejar, de morir.

(...)

Què vol dir saber-se ací?
No vol dir re.
Bromeres i xurries mentals.
És una delusió creada per les il·lusions que impacten al cervell i les al·lucinacions de la mateixa activitat cerebral, una activitat d’antic desenvolupada en l’animal per tal d’empescar-se vies devers la supervivència.
Ara, aquest excés d’activitat es veu desviat al domini de la imaginació on el propi fantasma pren forma com a existent, fins i tot quan, perquè la seua vida cap perill imminent no l’assetja, no li cal pensar que viu i que per instint caldria conservar-se’n (viu).
Desvagat, es veu tanmateix caçant i escapant en les fantasmagories de l’esperit. Com si hi fos. Enteranyinat en els fils de seda de l’ésser. Un animal tan complex com l’enrotllafulles.
Un atac qualsevol a la màquina del cervell fa esclatar la bombolla de la delusió, i allò prova que tot ho era: alhora il·lusió i al·lucinació.

(...)

(Existir sense haver de viure: aquesta fora la fòrmula idònia.)

A l’aigüera de la cuina netejant nyams abans de ficar’ls al forn, i alhora silentment existint, ço és, esguardant per la finestra.

Curiosament, pel carrer hi veig passar tres follets japonesos en bicicleta. Un dels follets el veig caure força desmanegadament. Es colpia horriblement el cap a caire de vorera, crec. A tots ops, romania ert, amb un trep sagnant; sang d’insecte. Els altres dos follets llavors amb un llambrec d’entesa en tenen prou; foten el camp volant.

I ara em distrec amb el que es deu esdevindre darrere, a la sala. Què hi fot l’home? Què hi fot l’home qui, assegut molt confortablement i àdhuc presumida, guaita els dos televisors alhora? Un, mut, hi emet esports. L’altre, amb veu, hi fa cançons antigues, idiotitzants, de rock.

Al rerefons del cervell, m’ho he demanat fa estona. Què hi deu fotre? No crec que l’home hagi vingut només per a abassegar els televisors; tampoc crec que es vulgui cardar ma mare (massa vella), ni la dona (massa lletja).

Havent-me doncs distret, veig, tornant l’esguard finestra enfora, que el follet mort ha desaparegut; no pas, però, la bicicleta tota espatllada. Hom se’l cruspia? El follet, vull dir. Dubt bontròs que hagin tingut prou temps de fer-ho els voltors qui, conxorxats, sempre m’assetgen pels voltants de la finestra i sé que em fan niu al terrat, o hi relloguen. Tant se val. Un altre misteri. Així mateix, cal dir que no crec pas que l’home hagi vingut per a mi. Soc massa lleig i massa vell. I sobretot, gens marieta. Caldria que em pagués quantitats inversemblants perquè acceptés que se’m cardés.

Quan se n’adonarà, el tanoca, que hi és debades? Carallot. A part que avui, per dinar, no els coc sinó nyams al forn. Així que...

(...)

(Finestra a la inessència.)

Finestra a la inessència, on res no significa re.
Tot rucades.
Un món trucat.

(...)

(Observacions hodiernes.)

Finestra enllà veig cambrers i cuiners com corren adelerats a canviar d’indret d’aparcament llurs automòbils, car altrament es veu que en aquella hora multa rai.

I, ençà, els cossis i les aigüeres on els enciams eren a mig rentar sobreïxen de valent i les llengües de les flames dels gasos als fogons oblidadament deixats encesos abans de coure-hi comencen de llepar ominosament els voltants, mentre, enllà, al fons, el gos s’ha agafada la ferramenta als raigs de la roda de la bicicleta de la neneta, de qui la mare el ventijol generós li aixeca la faldilla vermella amb floretes blanques i ens regala la vista tot un cul rodonet meravellós, car calces no en porta molla, i no hi ha doncs al món dona més com cal ni perfecta, amb les seues parts fetes públiques, son cony flairós i la sempre molt llepable roseta de l’anus, i tots ens hi somiem, cuiners, cambrers, desfeinats d’observatori, esminyonant-la, gomboldant-li els seus delitosos traus de fresca carn crua.

(...)

(Orgànic.)

Res no es desaprofita.
Sebollit nu nu nu... i sense trempar
Pols pols pols... que es reaprofitarà

. (...)

(Sal a l’ham.)

Era pescant assegut al pescant/ Se m’atansa un xarnec amb turbant/ I em diu no pas gens rude Sal a l’ham/ I dic Per què? No hi fic pas enciam.

Sal a l’ham hi torna torçant la cara/ I responc Qui sap tu potser ta mare/ Car qui s’hi entén en cucs ben amanits/ Ell volent-los salats i jo endolcits.

Interroga ara el carro funerari/ Que prenc per al meu esgambi ordinari/ No em sap jardineret al cementiri/ Ni que allí seré quan també ell no expiri.

Ni que si de cops faig cap al riuet/ Amb per tot ormeig canya llinya i suret/ Amb a l’ham d’esquer larves de cadàver/ Tot allò pescat a l’aigua ho tornava.

(...)

(Entre sudaris.)

Com més anys no he viscut, més me n’he convençut:
En somorta llum d’aquari, només hi vivim, desesperadament orfes, rèmores.

Havent estudiat a la Universitat del Cementiri, te n’adones que:
Viure és pecar contra el totpoderós déu de la mort.

Viure, doncs, carallot, estigues-te’n tant com puguis; això.

(...)

(Somnis lascius de peix qui pon.)

Soc l’home qui tot ho entengué:
Que per a això serveix un paper.

(S’hi torca què?
Merda? Lleterada? Cagada de gos?
Esput? Sang? Bava? Llavis? Plors?
Engrunes de cervell? Ço és, pensaments? Vull dir, pensades?)

Tot al sac, vós.
Tot al sac (de paper).

(...)

Tornant a les cases altes on estic segur que hi visc, veig molta de gent a baix fent cua davant la porta principal; com m’adreç amb confiança cap a la porteta de servei com si sabé què faig, un home alt xiroi pus tost granat, se’m presenta, m’ofereix la mà, Roig Castells, diu que es diu, i afegeix, deveu habitar la casa, em podríeu dir si sou en Romeu notari, o si sou parent seu?

Li responc que no, Que no, que només hi viu mon pare, i que no és notari, no, ni re.

I llavors, ell tornant-se al seu lloc a la cua, romanc paralitzat, Mon pare...? A quin pis...? I per què mon pare...? I jo... on?

És evident que oblidava on visc ni si visc ací, en qualque pis de ben amunt. Me’n tornava doncs enrere, i tombant la cantonada, me n’adonava que a una altra casa, més avall, hi vivia una tieta meua. M’hi he adreçat i entrava al vestíbul; hi havia dos vigilants, una a cada taulell, els taulells davant part davant abans d’arribar als ascensors i les escales. No sabia a qui demanar ni tan sols què demanar-los, quan, en aquell instant una dona rossa sortia cap al carrer per les complicades vidrieres de l’entrada principal. M’ha semblat reconèixer-hi una cosina. He sortit darrere. La dona duia quatre infants, dos per banda, entre els quatre o cinc anys els quatre; corrent darrere ells, qui anaven força de pressa, l’he cridada, ço és, he cridat el nom de ma cosina, Otília, Otilieta, tret que amb els sorolls del carrer, camions esventats, tramvies mig espatllats, clàxons d’aquelles màquines infernals que fumen amb fums deleteris, ço és, els molt merdosos automòbils, no em devia pas sentir, fins que, corrent i esbufegat, no gaire lluny d’ella, al capdavall ha tombat el cap.

Soc ton cosí Pau, cinquanta anys que no ens vèiem.
Pau!
Tota aqueixa canalla, no són pas teus.
Ca, carallot; del nen. És com si fossin meus, la seua dona es morí parint-los. Tots quatre alhora.
Alça, de debò? Greu que em sap, t’ho pots pensar!
El nen també és mort. De tristor, segurament, mes que no de les malalties i els maleïts medicaments.
No ho sabia, terrible, esfereïdor. Doncs sí que fotrem goig!
I tu? Què deus fer per aquestes endreçúries?
Ni puta. Només em sembla que he arribat, de tan i tan lluny, remotes terres o mars, avui, aquest matí mateix, i afigura’t, perdut, deambulant, no reconeixent re, ja ho veus, providencialment, oi? Trobar-te a...


En aquell instant, una sorollada de frenada no gens reeixida. Els quatre infants de ma cosina aixafats per un enorme camió. Ma cosina corrent-hi, i jo darrere, no gaire de pressa, amb cara de ruc.

Arriben les ambulàncies, els bombers, entre la gentada, la qual, és clar, rucs exclamacions rai.

Ignorat, me n’he tornat tot caminant cap al port.

Hi ha a un balcó un infant idiota qui amb un canut em llença aigualida mes vescosa merda de gos. Dues vegades m’ha encertat. La primera, la merda vescosa m’ha tocat la sabata, la segona la cama nua, car cert que vaig amb pantalons curts, com si he sortit aquest matí a córrer pel carrer.

L’amenaç amb el bastó. Que enfellonit que estic!

Veig que l’idiota tornar a ficar-se merda de gos, del gos qui té al costa, a la boca, i que la mastega bé, i que es torna a agullar cap a mi, i que torna a llençar-me merda, tret que ara soc lluny de tret.

Me’n vaig disgustat. Crec que els infants idiotes (i no cal dir els gossos) haurien d’ésser liquidats tantost néixer. Car quina merda viure idiota, i quina merda pels qui n’hem de suportar les merdegades!

Arribat a port, a la fi del temps, el curs del qual per un cop es mostra si fa no fa benèvol, esguard girientorn i amb quin descans de l’ànima no ens redescobrim tots plegats marietes!

Morirem abraçats, enduts pel mateix ineluctable corrent. Un corrent que sempre duu avall, i mai no refà enrere el pas. És com trena d’aigua qui cau i cau, i no pots retrossar. Nimfa amb cabells d’aigua negra qui a caire de moll es pentinés, eternament avall, avall. I els marietes qui som menats per les pues com polls a la babalà, fins al fons del fons del fons...

(...)

(En Sísif Mesquiter.)

De primer, empaitat pels lladrucs del gos de la darrera masia, era ara en plena ascensió al castell, bo i pujant sense gaires esforços, amb el caixot buit a l’esquena, a retre’n la mesquita, quan, tot caminant capjup, com dic, ben innocentment, em sent el sensori envaït per una visió...

Una visió prou revelatòria on el déu dels cretins no és de fet sinó un Sísif Mesquiter. Va pujant tant amunt com cal bo i empenyent tràgicament el seu caixot curull de podrida merda, només per tal de, un cop és al capdamunt, buidar-lo al cap dels eixamenats cretins qui sempre demanen més merda.

Segons el seu portamentides “infal·lible”, sempre troben, en maligne conciliàbul qualsevol, que, oh i tant, tu, que la merda d’avui era la millor fins ara de totes les vessades al llarg de les centúries.

I avui què tocava? Doncs avui tocava rebre ben bocabadat l’enorme merdegada de... De l’infern!

I avui? Avui l’enorme merdegada de... Del paradís!

I avui? La de l’ànima!

I? La de la divinitat de la puta mare!

I? La bestiesa del creuclavat dels collons!

Merda rai, ramat! Merda rai! Merda infinita, au! Au!

(...)

(Salvat pel caixot.)

Mesquiter a la feina molt assidu, davallava en la tempesta per estret viarany d’espadat amb el caixot mig ple de merda a l’esquena, quan sobtada torrentada se m’enduu intempestiu al riu de baix de tot. Endut, el cap se m’estavellava en penyal o quer obscè, i esdevenia amnèsic, havent perdut abans el coneixement durant una estona segurament no gaire llarga, car me n’adon tot d’una i molt esfereïdament que soc a mig ofegar-me, on d’esme i a les últimes m’he tombat en rodó i, si duia el caixot a l’esquena, el duia ara al pit i panxa, d’on, tot i amb el cap a tres quarts de quinze, mercès al caixot qui sura, sobrevisc.

Sobrevisc, havent oblidat doncs bona part dels esdeveniments que els darrers mesos m’afectaven. On em veig en acabat lentament assajant de recobrar-ne del naufraig petites peces que poc o molt hi toquin i se segueixin.

(...)

(Floretes safrà, floretes sofre.)

Eixim sorgim brollem brostem al món ja acolorits:

Totalment claferts de safrà, com cap cuguç.
I de sofre, com cap condemnat.

(...)

(Massa ingenu, em trobava amb dits tots emmerdats, dits mossegats pel sanguinari dimoni qui viu a l’infern que és el cony de les dones.)

Les dones ja neixen dogmàtiques.

Pobrissons homenics, embruixats pel maligne dimoni qui nia al recer més arrecerat del cos de les femelles.

Aquell genocida carallot, el feixista de màxima notorietat, en Hil·la (com en diem els menorquins, rimant amb xil·la), prou ho va dir, als seus ximples escrits, per a consum de la xurma ignorant qui és sempre la clientela del feixista:

«Començant, només ens caldrien les dones, feixistes per natura i posseïdores d’allò més preuat. Amb les dones al nostre camp, els homes vindran per pebrots darrere. I llavors tindrem pels ous totdeu.»

(...)

Les dones, cap respecte envers la incontrovertible autoritat del mascle. Les dones res no els plau tant com de portar la contrària. La “meua”, al començament, en veure que era molt gelós, em fotia banyes sense aturar.

Més tard, acostumat que cardés amb tothom, li vaig dir que fet i fet potser no m’excitava pas poc que cardés amb pler d’homes. Què havia d’haver fet! Es va deure imaginar llavors que era doncs la meua voluntat que continués de cardar pertot arreu, i tot d’una, nyec!

Allò l’estroncava en sec. Ja no va cardar gens mai més.

(...)

(Eutopia: un món sense dones!)

Les dones són molt àvol flagell: Constantment t’empenyen al conflicte.

Per llur irritant atiament, forçant-te a demostrar de continu el teu grau de tòxica masculinitat i doncs de molt merdi-baronívola virior, barement bel·licoses per procuració, t’impel·leixen incessant a l’assassinat o al suïcidi.

Només sense l’asfixiant domini de les dones, obtindrem els homes pau i progrés. I finalment la comprensió del relliscós enigma de l’univers.

(...)

(Conys impenetrables: Metàfores dels cervells.)

Ningú no sap de debò qui és. Ni qui mai pot ésser què cony és. Ningú no es coneix ni molt superficialment.

Com collons pot mai altri penetrar el cap de ningú altre?

Potser físicament, això sí, però a què treu a cap? Destruint el cervell a cops de punxó no resol re. O tot. A tots ops, això és pixar fora de test.

(...)

(Inici de bes a l’avió.)

Abans l’avió no s’estavellés
El meu enemic polític i servidor
Per quin atzar asseguts a la voreta
Ens hi ensopírem i volgué el vaivé
Que jo i aquell home encantador
Per quina altra inconscient
Atracció estranya
Dictada per les sempre
Perfectament ordenades
Variacions caòtiques
Cascú inclinat vers l’altre
Ens toquéssim de llavis.

On un sotrac ens sorprengué
I aquell inici de bes fou estroncat
I ara els dos eixorividets
Ens esguardàvem
Per un instant estranyament
Mig enamorats.

Automàtic em treia
De la butxaca el net mocador
I mut i amb toc discret
En fregava les bavetes
Tant la seues com la meues.

(...)

Tastaven a Leningrad calamars
I les cariàtides fosforejaven
A la lluor dels cresps crepusculars
De les aigües ripàries i atentes escoltaven
(Com escoltava el cuguç rere un braç
De cariàtide amagat) com juraven
Els il·lícits amants amb accents greus i clars
Fidelitats exclusives i es daven
Molles penyores amb mescs de salpàs.

A rampeu de les clàmides que els vents no bellugaven
El cuguç sinantròpic com de pedra ha romàs.

A millor lloc (diu amb mots que li baven)
Davall peples estès mai no rauràs.

Peus de cariàtides que els seus llavis llepaven
Serpeta tot mocs com llimac contumaç.

(...)

(Al rabeig de l’esbojarrada mutabilitat de tot.)

Atès que tot no podia ho haver, em conformava amb no re.
Llavors, com més he llegit, més ruc he esdevingut.
Ja no em crec re. Ni que de sàpiguer re sigui possible.
Vides d’insectes les nostres. Cap diferència.

(...)

(Ningú no és obligat a creure’s la veritat.)

Contràriament a en Carlets Fourioler
Man (com en Carlets Fourier) mai no ric.

Per a manguis qui com tothom altri nasquí
Cagant-me en la puta mare qui em va parir
No hi ha aumon re que foti mica de gràcia.

No so gens rioler doncs i re no m’enriola
Ni veure els folls malmenats per l’oclocràcia
Cascun dels quals vers enlloc sempre enfeinat i mesquí trota
Ni la concupiscència del comú idiota.

So l’entenimentat i de riure me n’estic
Si mai rigués riuria amb el melic.

No so cap puta dona ni so gens malparit
Que amb ambicions i deures es vol prou divertit.

Només so qui de marrec s’escau que ha sentit
Els clocs sinistres del cloquer mortal
Qui tothom comoneixen a esdevenir mulons
Els cadàvers davallem a immensos boldrons
Marrec man qui tothora els sent al rerefons
Votant-li també a ell i sense dilacions
L’extinció imminent i per tostemps.

Riu atorrentat veu que tost s’enduu tothom enlloc
Sense atendre a creences ni natures ni tremps
Sempre amb crueltat molt despietadament
D’on que ara vell el marrec s’agafi a l’existent
No pas perquè allò el salvi del corrent
Ans perquè és un insecte qui s’ha fet al noc
I si no s’hi mou com no m’hi moc,

Borinot aquesta és la sola rialla que vull que portis
el rictus sardònic del rigor mortis.

Darrera sarcàstica riguda
En un món d’efímera raguda
On tot és fosc somni irresolut.

(...)

(La lliçó és que sempre paga d’estuprar.)

He somiat que estuprava en ermot llunyà
Desagraïda dona qui amb l’esquerp bellugar
Del ossos i tendrums dels seu cul tan cul repatà
Desenterrava un esplèndid tresor romà.

Amb una puntada l’engegaves que anés fangar
I et ficaves llavors a recollir reptilià
Pistrincs joiells i prodigiós recapte similar
D’on ara que siguis més ric que aumon no cap altre soldà.

La moral?
Deu ésser doncs que sempre paga prou d’estuprar
.

(...)

—Que de què serveix remembrar les voluptats d’antany?
—Doncs per a enguany més suaument pelar-te-la.

(...)

(Errònia jugada en joc condemnadament trucat.)

Com si hom els fotés el pitjor tort,
Traspassant de vida a mort
Deploren tots els il·lusos llur sort.

Els dic: Haver pensat abans, lluc instantani,
D’obrir els ulls a una incerta llum
Feta tota de confusió i de fum
Que néixer i perir és com qui diu simultani.

Tot el que brolli de la immensa ferum
De l’etern podrimener subterrani
Prou, enyorant-se, hi tornarà espontani.

(...)

(Un altre de tants d’episodis banals. Atac a la platja claferta de carallots gregaris de l’avionet disfressat, tan cridanerament ornat, i que tanmateix llavors esclata en bomba nuclear.)

Per subtil esquerda introduït d’estranquis en predi d’altri, veig esfereït que pertot hi ha altars, amb molt ben parats oferiments, no pas de floretes ni d’acolorides cintes i d’espelmes flairoses, ans literalment de fètides merdes en diferents grans de conservació o de deterioració, eixutes i molles, al peu de les adotzenades estàtues de carallots segurament prou coneguts per la pega plebs, si fa no fot celebritats i notorietats del moment, ridículs herois, merdosos arquetips, tot plegat, condemnats també a desaparèixer instantàniament dins el mateix no re d’on (ells com tothom) molt efímerament no eixien.

Aquella gent tan rica i presumptuosa, doncs, tots llurs sants veig que són figures més o menys il·lustres de la civilització actual, adorades i coltes, i poixevolades i questes, amb aquelles estranyes penyores de folla avorrició; o amb aquelles mateixes abominables penyores, les imatges, imprecades i execrades per manca d’escaients favors.

En aquell altre instant veig al desert carrer, rere els murs i reixes del palauet, un vehicle immens, llarg i negre, que s’atura davant la imponent portalada. Sé que els propietaris, sempre mudats i de dol, són gent mafiosa, voltats tothora de goril·les armats. M’he fotut doncs a córrer jardinot avall. Avall, avall, prat que no s’acaba. Fins que faig cap a la sèquia que reconec. Hi passàvem de marrecs, cercant-hi tresors.

Només importunat per qualsque gossos qui esgalabr adequadament amb rocs, he recorreguda la sèquia fins al riu. Camions hi ha fent cua a un mèdol o duana on cal pagar, ells, per a, a través d’aquells quadres de ferro vigilats, entrar a la platja pedregosa, i carregar-hi sorra o còdols, a emprar més tard per a diverses noves construccions. Essent no ningú i anant a peu, hi entrava sense entrebancs.

Resseguia lluny-lluny la riba fins al pontet desballestat, i el travessava fent tentines, i cap jup me’n tornava al llarg de l’altra riba cap a ca meua. Ca meua, és a dir, aquella entranyable diminuta caseta de fusta, antiga comuna de masia benestant llençada als elements, que recollí i m’enduguí, i aparií i apedací, i plantí en indret sense veïns vora un caminoi pedregós i estret i remot, per a afegir-hi davant, acuradament pintat amb pintura trobada, un numeret inventat, com si fos caseta de debò, que pogués àdhuc rebre lletres i tot, i així anar fent, tot plegat, domicili permanent, heus que hi sojorní, si fa no fa felicet, tots aqueixos anys... Tret que, avui, abans d’arribar-hi què hi veig part de terra per a la meua desolació? Oi que diries la meua roba d’hivern? Els guants, l’abric, el tapanàs, el barret? Prou els reconec. Tots bruts i tot, i desaparellats i estripats, i del tot irrecobrables, llas!

Salvatge atac, quins nous invasors encar...? — Això m’anava demanant quan m’arribaven, ara que la foscor esdevé més espessa, sorollots de festassa. I de sobte un llarg llamp eixorbador de llum. Una foguera! Qualque erupció de festa extemporània. I de mantinent, rere les ombres dels arbres, els albir. Quina gentada! I la meua caseta al capdamunt de la foguera, una foguera adornada amb tota mena d’endergues de fortes colors: balons blaus, vermells, grocs; penjolls i gonfanons, i oriflames i plomalls; enzes i ninots fets a la babalà amb plàstics i gomes i cartrons tot bigarrats; i tot allò acompanyat pel xivarri afegit de certes casolanes, molt barroeres, excel·lències pirotècniques... I els bàrbars festejadors fent-hi al voltant tota mena de brutícies, despullant-se, copulant, defecant...

M’ha vingut encontinent a l’esment el somni d’aquesta nit passada. Tota aquella barbaritat de gentota a la platja, en diferents graus de nuesa, mostrant les deformitats, les vergonyes, estesos voluptuosament, o feixugament i concupiscent llençant repulsius esguards, i les ombrel·les i les tovalloles policromes, i de sobte...

De sobte, aquella remor d’avioneta que s’atansa, i el soroll aviat eixordador que avia: no solament de motor mig espatllat, també de musiquetes rucs i molts engrescadores, i és una avioneta tota decorada amb balons blaus, verds, grocs, vermells... I amb filaments fulgurants, i amb penjolls i emblemes i andròmines rares pintades molt vivament... I la canalla a la platja, que il·lusionats amb aquella grotesca joguina penjada al cel, ah, i la gent gran no pas menys... Què deu anunciar...?

Anunciava la mort de tothom, car ara, molt acceleradament, es despenja del cel, i en estavellar-se enmig dels qui es banyaven a la costa i els qui a la platja es torraven, l’aparell infernal esclata en mil bocins roents. Era segurament una bomba nuclear teledirigida.

On, lúgubre captaire de laves i estroncis, m’eixorivia suat i patint.

Mes, i ara...? — Que em demanés.

Esclatarà així mateix la meua caseta al capdamunt de la foguera? El bosquet s’incendiarà sencer en un espetec de fúria? I tots els qui, pecs i eixelebrats, són tant d’etzigori i de gatzara al meu il·legítim territori...? Hauran la mateixa pega que els fleumes de la platja...? Acabaran sobtadament fets cendra...?

Melangiós, i lúgubre i rovellat, com qui fuig de burles i crueltats devers l’oblit de la negra frescor, cuitava, lluny de les brutals llengotes que darrere meu em feien els focs, cap a cap revolt quiet vora els marges del riu, on els seus hàlits suaus potser em volguessin llepar les noves nafres al cor.

(...)

(Recordant un cop més mon fat irrevocable.)

Gall capat la dona em pica la cresta
Els blaus i nafres dels escarns soferts
I els esperons tornats banyes dalt la testa
Em transformaven en enze dels malencerts.
No m’ha tolts solament els ous o collons
És clar que em tol també els esperons
I m’ha tolta la incipient cresteta
I a la nafra sangosa gens obsoleta
Ans amb urpes rudes d’hòrrid botxí
Cada inútil esperó em clava amb verí.

I ara, som-hi, au, com tots els capons
Aniré pel món, vull dir el galliner
Sempre banyut i beta i femelleta
Mai confós amb els pollastres de bé
Qui esdevindran alfes i galls i mascles
Cardant-se’m la dona per totes les ascles.

(...)

Capó qui fuig del niu, llavors roman pensiu.
Enriolat, Quin riu prendré ara? (festiu
Es demana) i ull viu escauja el camp baciu.

Si em fic al Flegetont, em crem a foc i flames.
Si al Cocit tot hi és plors i melodrames...

L’Aqueront melangies em duu de mastodont.
Rabeja’t a l’Estix, que és odis d’enemics...

Leteu, riu dels oblits, bàlsam per als sentits
Ací és on faig el mort, dut calmament a port
.

Capó feliç qui féu niu
De l’esfinx a la nariu
Ara somia en no re
Desarrelat i serè.

Bressolat per aigües lentes
Davallant va a les palpentes
Vers l’enlloc definitiu.

(...)

(Stoic acceptance.)

Horns — sweet crosses worn with equanimity.

Doing zenic headstands, the horns are my head’s feet, so that my headstands are indeed also my horny feet feetstands.

(...)

(Putarres les preferim ben puretes.)

Cal córrer sempre contra el pas de l’espai i consumir els cadàvers abans no es podréixon. Trinquéssim, dic, per les putarres de noranta anys amunt! De fet, pler de persones les preferim.

Replecs salaços d’úters i d’estranys traus d’aqueixos.

Obstinat com lleig espantall qui el vent t’adreça sempre davant, urta a urta, amb el seu estúpid mofeta esguard, et trobes, esbojarradament espiant-te a cada mirall, la teua fesomia de falsari, els teus trets de criminal, d’usurpació i contrafacció assumit reu.

Tenallat per la pusil·lanimitat, fent histèriques tentines, sort encar de la meua cua de 144 vèrtebres, car un poc pantera, un altre poc partera, i amb les nuoses rels aquàtiques de qualque alta ventissa cataracta, em mantinc mig dret, vell llangardaix erròniament antropomorfitzat per certs elements meteorològics i geològics que de casualitat es concatenaven per a afaiçonar’m figura d’aspecte ara passable, ara impossible, com qui diu, alhora guanyant i perdent, sempre de bolla, ço és, de xiripa, com volia en Darwin Safareig, de qui les indiscrecions s’engrunaren adés en prodigioses rancúnies de les quals encar ara me n’esgarrif qui-sap-lo.

I tot això ve a tomb per allò altre.

On els gurus del nostre govern acordaren que el nostre govern havia d’ésser un govern compensatori; és a dir, aparellar els més rics amb els més pobres, els més bells amb els més lleigs, els més hàbils amb els més sapastres, i és clar, com sempre, els més rucs a manar al govern, i els més intel·ligents ben lluny, d’anacoretes.

Personalment, com tots els anacoretes menys ben dotats d’aparell cardaire, per compensar, les dues (dues!) dones massisses (anomenem-les per xanxa Anna i Coretta) qui em són assignades, les haig de servir sexualment de faisó vulguis no vulguis quotidiana, d’on que, cardar, si més no doble de la gent, qui, d’anacoretes mínims, gens.

Les dues dones assignades són, com dic, colossals, per a fer parió, diguem-ne, amb l’esquifidesa o petitor del tit (una petitor de dit), o per a compensar la palesa deficiència, encar més que de la meua carcasseta, del meu molt minúscul aparell.

Tant l’Anna com la Coretta són gegantes gegantesques, de sengles conys doncs, ai, gegantins. La por seguida, vós, el cangueli perpetu, que de sobte cap de llurs conys no se’m cruspeixi, ja no dic sols el menovell, sencer i de viu en viu.

Com deia el més savi dels anacoretes d’adés: «Les dones, no hi ha animal més perillós.» Quan els agafa la cardera, fuig a tot estrop, car t’escometen i et demoleixen i t’enderroquen i et cavalquen frenèticament. Se t’encavallaven sense pietat.

Si en fantasia, si en somnis solet al llit, la cosa, l’il·lusori episodi luxuriós, et semblarà potser desitjable; en realitat, els ossos se’t van trencant irremissiblement.

I n’escapes (si n’escapes!) tot esguerrat.

I el pet de cap de llurs rosetes monstruoses em duu a tentinejar cap a cap vèrtex de tortuós oblit, o a prendre’m per mariner acollonit qui a l’agre del cicló s’abraça com pegellida al pal major, o per terminal embriac qui s’arrapa, ell, a cap ben ferm darrer fanal d’abans el llord abís definitiu.

La dona, i com més immensa pitjor, subjecte letal. Et vol objecte desjecte i dejecte; ejecte i rejecte. Injecte, conjecte, interjecte. Adjecte abjecte del seu sol projecte i trajecte.

Malament rai. Peti qui peti, galdós, quin goig no acabem fent.

(...)

(Un peti tapun tamè.)

Llegint alhora certs clàssics dels dinou (els romanços d’en Zolà, els guaitajorns d’en Dostoievskiï), t’astoren els casos constants on els envejosos homes ignars, amb tota naturalitat, és a dir, com cal, com volen segons ells natura i societat, com vol llur cabal de prescripcions morals, amb tènues excuses d’infidelitats i merdes d’aqueixes, destrossen a cops i coltellades llur mullers... I de sobte una altra de les meues espurnes de saviesa se m’encén a la clepsa.

Efectivament, allò em duu l’esment a consirar aquells anys on, de ben marrec, quan no sols ma mare, ans, és clar, totes les mares atonyinaven de valent llurs fills, car era quelcom d’allò més normal, tothom trobant-ho d’allò més adient.

Sí ves. Les dones sense distracció que voleu que facin?

Per sort per a la meua pell, al cap de mesos, ma mare trobava un entreteniment profitós. Converteix de cop i volta ca nostra en un prostíbul per als infectes feixistes militars. Tot d’una veus el nostre jardí devastat, depredat, pol·luït, pels invasors — llurs tancs aparcats arreu i de qualsevol manera, la casa voltada de tancs i envaint cada racó. Totes les plantes assassinades.

I ma mare tractant els clients d’allò més amablement ni penosa. Ai, fills meus, endavant, endavant. Què serà, oi? Rectes? Vagines? Goles?

I els servidors dels infectes, tots estrangers, tots degenerats (si fa no fa dels mateixos fastigosos indrets dels invasors), amb les meuques, les minyones, les raspes de les cases veïnes; i els macips de cul rodó, així mateix; i els infants emprats, llurs fills.

Oblidat dalt de tot, tancat al sostremort sota la teulada, ho veia, al meu torn també qui-sap-lo l’entretingut, per les escletxes.

(...)

El que tu pots trobar criminal, jo puc trobar que és criminal trobar-ho criminal, així com allò moral per a una espècie de bèstia, o creatura, és la pitjor aberració per a una altra; car moral, com el mot mateix ja diu, és el que és apropiat als costums vulgars dels temps o del lloc; això vol dir que, com les modes en general, i els modes o faiçons de dur, per exemple, almusses i afiblalls, o barrets i tapacolls, allò que hom en diu moral va canviant amb el lloc, i va canviant amb els temps; allò que és moral, doncs, depèn de qui ho veu i on; així que au, tira envant i no em toquis més els collons.

(...)

Sempre m’he bellugat com un fantasma. Car de ningú al món qui se’n fia? Pertot arreu els boigs, llur perillositat.

He desaprès àdhuc de parlar. Tot parlant, sempre, tard o d’hora, qui pretén d’escoltar’t, s’ofèn. Te’n tornes escuat, si doncs no amb un trep i tot.

Així, he arribat al convenciment que parlar, només parlen els estúpids. Ara els qui no diuen re, ara els qui no tenen re a dir (i xerrotegen nogensmenys). De fet, només sents parlar els qui et voldrien vendre una enganyifa o altra: els retòrics, els firaires, els xarlatans, els estrafolles i mentiders. Els capsdecony. Els puerils, els efeminats, els tifes, els perfumats. Hò, i els canfelipútrids, i els polítics, i els capellans.

Alguns dels qual parlen (peroren, sermonegen, arenguen) només amenaçant-te brutalment a tortura i mort. Els botxins, doncs, i els bòfies i militars.

I els xerramecaires, els xerraires xafallosos xafallosejant pels descosits, els ridículs locutors a ràdios i tv propaganditzant desesperadament.

(...)

Havent escrit tot allò en acabat d’haver’s vist pres per una de les seues espurnes de saviesa, se n’anà a clapar. (Per sempre.)

(...)

(Amb en Jim.)

Avui al supermercat, m’atén a la caixa el meu amic en Jim. Amb en Jim, un plec d’afinitats al cap de les setmanes ens ha anat agermanant.

Per exemple, si ell és originari (i és clar nacionalista) de la República veneciana, eu (ambdues coses) de la República catalana.
Prou vaig arreu sempre amb la meua estelada al barret o al trau, veus?
Diu: Quina bona idea!

Oh, i espera’t; blandícies mútues, rai!

Car si s’escau que ell féu cap ací per a fer de cuiner a l’ambaixada gavatxa, jo fiu cap al Brazil, també de coc d’hotelet!
I saps que, amb les meues nocions de medicina, després de dos cursos i mig a la facultat, saber d’anatomia, de química i de cirurgia, em van ajudar un colló, d’allò que se’n diu força, en la meua tasca culinària?

Per a més casualitat, tant l’un com l’altre, es veu que modestament coneguts, al barri, per, d’entre les nostres especialitats més famoses, sobretot pels trotters, o pork’s feet, que reeixíem a parir; uns peus de porc sensacionals, admirats àdhuc pels crítics més rucs. Els coia a la mississippiesca, ell, mentre que els meus pés de porco eren a la lleidatana, ço és, amb gambetes i cigronets.

I oi que a ambdós ens abelleix d’abillar’ns a la tantmefot? És clar. I els dos ens passegem, fent ballar elegantment sengles bastons, com els pixavins d’adés.

I llavors les confidències. Que son padrí fou postilló d’un marquès; que mon padrí cap d’estació, més tard purgat per anarquista. Mon padrí i la seua estacioneta... Ah, tu, sentors de pinassa!

O que son fou oncle gondoler i mandolinaire; que mon oncle un casanova, com ja he explicat manta vegada, amb múltiples conquestes de dones de tota condició, de les més proletàries i ignorants a les més vives i benestants.

Doncs bé, passant per caixa, ara es veia que havia comprades massa de taronges perquè no es vessessin de la bossa de plàstic, i en Jim m’ha dit que m’esperés, que anava dins a cercar un ferret dels forts per a tancar ferm la bossa, que no em caigués cap taronja.

I llavors l’estona se’m feia interminable. I guaitava girientorn i tot es bellugava, tret que en Jim no apareixia per enlloc. I la por ara que tenia que perdria l’autobús. I zelant pel carretó tot ple, que ningú se n’apropiés, m’he passejat una mica pels corredors, alhora llençant llambregades amunt i avall, no fos cas que enxampés en Jim.

I llavors he vist el mànager i la seua dona qui se n’anaven tot vermells i esfereïts cap a la porta de fora, i li he dit, que si tornava en Jim, que m’havia deixat penjat a la caixa.

I la dona s’ha ficada a fer botets i a sanglotar finament, i el mànager, molt seriós, m’ha dit que se l’havien endut per la porta de darrere, la porta del magatzem on descarreguen aquells camions monstruosos, perquè el pobrissó Jim s’havia ferit.

Allò m’ha deixat fet malbé. Un atac de feridura! Un altre dia demanaré que em diguin a quin hospital és, i si ha sobreviscut, toca ferro, l’aniré a veure i li portaré taronges i bombons. De moment, amb el carretó carregat, i amb les taronges que em queien pertot, me n’he anat sense pagar i corrent cap a l’autobús.

(...)

Veies un cartell fent repugnant propaganda de qualque maleït arruïnat indret remot, segurament habitat per molt bruts i sanguinaris monstres. Car l’indret es deia Asspain. I feia el cartell, hi deia: “Visit Asspain, for, as the very name proclaims, we are all about Boiling Shit and Putrid Blood.”

(En Jim i eu ho trobàvem hilarant rai.)

(...)

(En Plató no pas que en toqués gaires; aquesta, però, l’endevinava de mig a mig.)

Va dir que els millors sorges, i els millors bòfies, són els qui obeeixen com gossos. Vingué a dir, de fet, que, fètidament engabiats en caneres o casernes, i deixats anar en gossada per a atacar, no eren tot plegat sinó gossos condicionats com els gossos d’en Pàvlov. Si els d’en Pàvlov salivaven al so de la campaneta, els bòfies o gossos saliven amb les ordres de matar, de torturar, de fer malbé a garrotades, els qui es negarien a plegar’s a les lleis malèfiques dels criminals qui els manen a ells i els han ensinistrats i condicionats com gossos maleïts.

Només cal veure com saliven, mentre assassinen i destrueixen, les barbàriques malignes forces d’ocupació i de genocidi dels repulsius invasors.

(...)

Paràsits reptilians, els repulsius invasors, quan ens ocupen el territori, ens converteixen en els sotmesos, en els altres, els irredimibles, els qui no els és permès d’afirmar’s, d’ésser ells mateixos, per molt que maldin interiorment; i si malden gaire exteriorment, ja els anorreen sense més excusa.

Només destruint els paràsits, reesdevindríem sencers.

És falsa la dita que dos no es barallen si doncs un no vol, o no pot. Car és palès que aquest darrer rep de valent; i com menys pot o vol, més fortament. És anorreat, liquidat, esborrat, si l’invasor qui l’envaeix vol guerra.

Si tu no et defenses, a mort, t’ha mort.

(...)

(Reminiscències sobtades.)

A escola hi havia (obligatori!) (i en xarnec) un globus terrestre; quan el mestre discutia amb la seua dona, i tothom se’ls guaitava, hi vaig fer un forat just i adient (al globus terrestre) i me’l vaig cardar ràpidament, escorrent-m’hi amb tota la lleteradeta dels meus vuits anys, com feia quan havia de pujar d’ençà de la botiga, plena de dones qui compraven pa, a la cambra dels meus pares i obrir-hi l’armari, i, dins, obrir-hi la caixeta per a fer canvi per a un bitllet de mil, i sabia on amagaven uns quants parís-hollywood, i me la pelava ràpidament esguardant les dones tan poca-vergonyetes i alhora m’escorria al mocador, i desava les revistes i tancava l’armari i baixava corrent a la botiga a continuar servint les clientes.

Ningú no m’enxampà, sempre fotent aquella careta d’innocent, que els capellans aprofitaven per a tocar-me el forat del cul, i una miqueta més tard de quan em cardava el món, cap als onze anys i dotze, un altre mestre, l’Emilià, ho aprofitava, pobre home, per a acaronar’m els collonets a cada lliçó d’història.

No em va fer trempar mai. Prou ocupat estava tractant de fer memòria amb tots aquelles repugnants “proeses”, guerretes de datpelcul i d’altres genocidis, de la classe més merda entre els humans: la dels imbècils històrics.

(...)

(Eternament extrudint merda.)

Me’n record que a la botiga d’en Jim hi venien aquells dies globus terraqüis.

Assenyalant-l’hi un indret maleït, li dic a en Jim, mentre ens en rèiem.

You see those terrestrial globes? Look here: “Asspain...?” Ass pain! What an asshole of a country, just the place where the world shits.

(...)

(Se’ns atansa Andròmeda.)

Ambtant, a velocitats és clar sidèries, se’ns atansa Andròmeda.
En un grapadet de milers de milions d’anys, la col·lisió d’Andròmeda amb la nostra ruqueta galàxia esdevindrà segurament prou famosa, cal pensar.

(...)

(Ni sent ni veig ni oig.)

Ni oig ni veig ni sent
I un joc de mots m’encén.

Ni sent ni oig ni veig
I tot vident envej.

Ni veig ni sent ni oig
Sols de somiar em fa goig.

(...)

(De l’home del sac a l’home qui te’n donava.)

De petitó, oi que us feien poreta amb l’home del sac?
I oi que una miqueta més grandets, quina putada, oi? Èpoques dels sempre feixistes invasors castelladres, oi que per força us enviaven a escola i a l’església?
I qui us hi trobàveu?
Disfressat iniquament de capellans i mestres, l’home del sac s’hi havia tornat realitat.
S’havia transformat en l’home qui us donava sempre impunement pel sac.

(...)

(Suara mateix havien volats mastegots al tren, llavors al parc els gàngsters, i llurs bessons els bòfies amagats, ens la campàvem.)

The best films seen run vividly through the sundry screens of my sleep.

Today the train and the attack, and the old airport transformed into a park, and at its periphery the mangy gunmen and the fights, and the firmly wielded oily pan, and at the center of the airy park, surrounded by old dandy shops, the girls, the girls.

The fresh summer-dressed girls and their taunting tongues and their valiant walks.

Later, perched on their taunting tongues lingered at dusk the tainted uproar of a murder of rooks.

And of course the Sun, its mild tame valedictory benediction.

And, very subdued, comes, at the end, somehow the easy conviction of an uncertain darkening victory, at the very least of something won, a tiny something perhaps, but won, wan, won.

(...)

(O...)

Els veia arribar amb jeeps i eixir-hi i jeure nus de sobines damunt la sorra del desert, i no calia esperar gaire perquè eixissin a llur torn dels caus sota les roques les serps i fessin cap just on eren els jaguts.

De sobte, veies que als homes i dones qui jeien com morts els naixien braços múltiples, com a certes exòtiques divinitats, i eren els nous braços les serps qui els prenien substància alhora que els impregnaven amb llur verí es veu que molt revigoritzant.

No sé per què, una idea fugissera, m’hauria volgut llavors serp. M’hauria amorrat no pas als costats ni a cap altre indret del cos que als conys. Als conys de les colrades, ofertes, segurament molt sucoses, dones.

Al cap d’algunes hores, les serps partien, els visitants s’aixecaven, es vestien, pujaven a llurs vehicles i se n’anaven tal qual. El Sol començava de fer figa.

Ara, amb els binocles penjant, tornava, tanmateix acomplit, i entre aücs d’hienes, pausadament caminant, cap al meu catau de melangiós llangardaix.

(...)

(Espectacle del món. I tant de cos xemicat pertot on miris.)

Cada cos, cada organisme, joguina absurda ocupada en jocs barrejats.

Tot plegat, efímeres maquinetes de carn orbament engegades cap a buit, titubant vers enlloc.

(...)

(Matinera resolució en molt tendra edat, observadoret callat.)

Només acceptaré de rebre favors (en metàl·lic preferentment), i ho faré amb total indiferència, i mai no donaré re, potser només un remot riure sense cap significat, només, ja dic, per a esquivar el compromís, mes que podrà ésser interpretat (sempre falsament) de faisons diverses, segons el tarannà del carallot oïdor.

Diran sarcàstic, vanitós, desagraït, o seràfic, o empallegat, dubtós, embarassat, vergonyant...

No n’endevinen ni una. Catafractes, lluny d’osques. Interpretant debades, quan tot és ininterpretable. Ara que tant se val. Fos com fos, hi insistiran? En què? Ni puta idea.

(...)

(Estàtic, com ninot de mona, o millor, de nínxol, de fornícula, de monument.)

No es pertany, ni pertany enlloc. Home, si de cas, si pogués triar... Amb prou feines movible. Només per a copsar un millor angle, ca? I mig invisible, és clar; vull dir, latent, ca?

S’hi banyen a milers i milers en llets de feres mamíferes, de qui les uberoses popes inestroncables ragen.

Hi suren ventres, pits, culs, conys, incomptables.

Paradís de dones.

(...)

(Rantell d’ala curteta.)

Sempre enganyat, a pleret de tot m’han despullat.
Un titella sense cap protagonisme, tret que, quan havia re diguem-ne robable, encar servava qualque interès per als robadors.
Ara, pelat, ningú no perd estona a enganyar’m.
Això rai. Ara que, cal reconèixer, sovint, abans, com hi xalava, amb l’escaiença; i tant, collons, vós, i tant!
No pas a l’instant de l’engany, és clar, no fotéssim massa cagarel·la, tampoc. És clar que a l’instant m’empegueïa qui-sap-lo.
Ara, en acabat, al cap de no gaire, de no res, quin tip de riure, vós: Que en soc, de ruc! Que n’ets, de bajà! — que em deia, cofoi.

I et ve a l’esment de bell nou l’avinentesa on, ben jovenet i il·lusionat, t’amagaves pel corral de ca tos pares, furant per raconets, i hi anaves a colgar un tresor quan te’n trobaves un de veritat. Era un croat, que enlluentires amb la màniga mateixa en tot el seu esclat meravellós. Com te’l desares llavors, i només el mostrares a ton padrí quan te’l trobares assegut al bar del Principal davant el banc dels caducs sinofosos qui ni per a cacauets no duien prou. Ton padrí et deia que aquell croat venia del temps gloriós de l’imperi català — de feia set cents anys, tu! (On tu, sense que et vingués prim, comprenies set mil, i més tard encar deies als teus íntims, en Modest i en Cosí, que setanta mil. Un croat dels anys de la picaó, quan els catalans havíem conquerit l’univers, no fotis!)

I el croat, al capdarrer, qui te’l prenia? Tant orgullós que n’estaves, carall.

I el rellotge que havia estat de ton pare? Aquell rellotge de tants de robins que et va donar quan se’n va comprar un de nou? Carallot, no et durà pas gaire!

I l’afer continuat amb les gitanes? No cal dir res més. Les dones en general, prou les coneixem. I les gitanes, és clar, a part de dones, són gitanes. Entesos. Double trouble, double jeopardy, jotfot. Enganyat a dues mans. Capit. Copsat. Comprès. Som-hi, tombem (de full? no, de solc).

Monòleg aquest que em men tot sol amb aquest tanoca qui em fita al mirall. No el convenceré pas. És d’aquells qui no se’n creu ni una. Massa escarmentat. Escamnat: cuguç i allisat. Moix massa de vegades escaldat. Moix sense pèl. Gairebé sense pell, de tan nu com va. Carallot, ximplet, nici, taujà.

Con en deies? Un titella sense paper. Un comparsa dels superflus, de recanvi, i espatllat. Sense cap compromís.

Com en dius? Repeteix, aquesta és bona.
Sense cap compromís.
Sense cap compromís a omplir, vols dir. Exacte. Collonut. Lliure per a campar-se-la, com inofensiu rampell, vull dir, rantell, rantell o marfull o cuïc. Cuïc d’ala curta pul·lulant per l’aire pel que duri. Pel que duri; no gaire, és clar. Fins que la mort, badallant, com qui diu ni a dretes (aaahmmm...!), no se l’empassa. Ben aviat.

Coratge? Per què serveix això? La cenestèsia de l’insecte i la meua, cap diferència.
Enjòlit, ballant polques entre els garrofers riallers.
Xiulant barcaroles i rondons entre els ametllers florits.
I cancanant per la carpineda.
O taral·lejant pels exòtics bosquets, molt agradosament ni sorprenentment acaronat pels pèls de cavall de les casuarines, de qui les infructescències singulars a tàndems em graten ensems sucot i coroneta de l’agraïdeta clepsa.
O sota els presseguers assolellats, entre voleiar d’abelles i abellerols, badar-hi mentre refaig l’alè.
O divagant, vogant canal avall, entre els horts i les jacarandes en flor.
Rantell, insidiosament ensinistrat hermafrodita, colpidor parires, per desèrtiques contrades on les autòpsies, reincidents, interminablement es repetien, estralls a totes les prestatgeries, que cauen en reguitzell com les adés tan ridículament acunçades i ara tan bàsicament vanes, corcades, piràmides.
I damunt la sorra; damunt la sorra, dic, onírics, els icònics estereotips. De gom a gom, tots hi som, els drapaires, els escrutadors, els estercoraris, els alumaires amb llurs estronts i xerris, i llurs escíbals, durs com pedres i daus i carreus ciclopis llençats en orbes trajectòries vers l’enemic virtual, lluny al cor moribund del desert, amb trabuquets i manganells de nul·la punteria.
I tots dos ulls, esdevinguts finalment caragols. Caragols passejant com si re, tranquil·lament, pels talls esmolat dels raors que són caires de cràter volcà estossegós.
Estossegós, tossirà.

(...)

Calla, home, ara me’n record. És clar, el farmacèutic; l’àvol, malèvol, apotecari de la cantonada! Quin puta, ell, vós! Ell i la seua folla fembra d’adúltera muller, sempre fatu cony fàtuament exhibit! Esgarrifós!

No em serveix el lletovari qui salvarà la vida a la meua asmàtica padrina si abans no li enseny tots els pèmpins que duc a la butxaca. I estrebava el braç damunt el taulell i em furgava pels voltants de la bragueta. Show me your pennies, all your pennies, come on, or you’ll be sorry, your fucking granny gone! — i saps que el cuguç malparit m’estreba amb l’altra mà una orella.

Desembutxacava fins a la borra. Tota l’estepència que duc. I un dels més prístins croats de fa setanta mil anyets de no re féu llavors més goig ni millor dring que no pas cap altre dineret dels qui, avergonyidets, es vessaren damunt el taulell de vidre molt sonor. Entre les pudoretes medicamentàries, el banyut, diabòlic, farmacèutic, alhora fent veure, golut i geperut, que regirava entre la tritllejant menudalla, vull dir, monedalla estesa, bo i mormolant, Hum, hum, i ep, tants de pennies únics i de tan mal trobar, engrapava d’estranquis el preat croat i se l’embutxacava.

No hi ha re — deia hipòcritament en acabat. I em tornava tots els centimets “únics”.

Allí em desapareixia el croat. Per què me n’oblidava? Era segurament que, fitat misteriosament, allò de darrere em ficava nerviós, aquell ull esborronador que darrere seu em fetillava, l’ull roent del cony addictiu (És que els conys són tan addictius, em deia sempre el malaguanyat arquitecte Çapont) de la seua dona eixarrancada entre les antigues etiquetes i els rars flascons de sospitoses tonalitats.

(...)

(Les notes als marges són l’aplaudiment o l’escridassada; són l’únic suc de la xerrameca.)

Carallot autodidacte, m’he llegits aqueixos darrers seixanta anys tanta de la darrera literatura dels darrers deu mil anys com he pogut, literatura composta essencialment, és clar, d’innombrables guaitajorns de folls, i amb això, havent darrerement descobert, meravellosa troballa, que un obscur autor qui fins com qui diu ara mateix, darrers de segle dinou, s’havia fet dir Artús Llebeig, era el mateix autor anònim de fa deu mil anys que havia escrit allò altre, en lletres amb prou feines desxifrables, i que, en acabat, al llarg de les centúries, era indubtablement l’autor pel cap baix d’un miler més de llibres, signats o no signats amb un altre miler, si fa no fa, de diferents noms, i que, si hom, com jo mateix, era capaç, amb habilitat extrema, de fer seguir bocins i àdhuc capítols sencers d’aqueix miler de títols, hom creava, dic, un altre llibre, que era llavors el llibre cabdal, únic, definitiu, de la pega humanitat. I que amb aquell llibre, ja no calia escriure’n cap altre per molt que la terra encar durés, toca ferro, gens.

I és clar que ho volia revelar al professor literari de més anomenada, perquè fos ell qui reconegués l’indestructible descobriment, i d’ací així mateix que, xano-xano, m’adrecés, nervioset, a la universitat, on fins avui no hi plantava, sortós, puta petjada. Car prou sabia que entre els professors d’universitat, imbècils rai; el meu professor, però, n’Estanislau Feltxaire, darrerement havent-li llegit tres dels seus llibrets plens d’elucubracions enrevessades, pets cerebrals qui esclaten, de través i molt fètida, enmig de molt pastosa xerrameca, era el personatge ideal per a caure de cul davant la meua sublim penetració intel·lectual.

Pel carrer, jo qui soc aferrissadament advers a les modes, ja hi devia fotre un paperet una mica estrany. Eren els anys on les dones només portaven capell, guants, mitjons i sabates, tot de blau, i prou, i els homes, encar més rucs, només portaven una samarreta blava curta, i encar patien més, peunús, damunt l’asfalt. Jo no. Jo hi vaig amb aquell vestit negre tot cenyit que suara no heretí de la meua molt ardida sogra, qui als noranta anys encar pujava a la muntanya, amb aquest mateix vestit de molt elegant muntanyera, per tal d’anar a veure el seu desgraciat de guru.

Tant se val, fent-me insultar per famílies senceres qui gossejaven pels balcons, tanmateix il·lès, he fet cap a la universitat. Li he demanat a la recepcionista, aquella bleda, que volia enraonar de coses bontròs idònies amb el professor Estanislau Feltxaire. M’ha dit, alhora que pretenia trucar’l, que au, amunt i avall, i a dreta i esquerra, i novament... etcètera. I quan he entrat al despatx del professor, aquest m’ha pres pel braç i se m’ha endut, per una altra porteta, directe al carrer.

No he tinguda estoneta ni per a presentar’m. Bon jorn, professor, soc el literat Epinici Montardit, en Nici, per als amics, i...

Correm a l’estadi. Érets, justament, els qui ens convenia — m’ha dit, mig esbufegat. Tè, tu portaràs aquesta galleda.

Era una galleda mig plena d’un líquid grogós. I l’havia de dur, anant-li darrere, els ulls malauradament balandrim-balandram, fitant-li el seu cul grandiós, pels carrers costeruts que menaven a l’estadi.

Ara ho explicaré. Qui s’ho anava collons a imaginar. És que aquell professor d’enginyeria i el meu, de literatura, s’esqueia que es deien amb el mateix nom. I jo qui em pensava que d’Estanislau Feltxaire només n’hi havia un. Tanta de recerca literària m’havia enfosquit l’actualitat de les altres estúpides branques del coneixement. Car enginyeria, jo, vós, ni puta, francament.

Tornem-hi, tant se val. Aquell líquid era el contingut de dues ampolles de cervesa de cinc litres cascuna. A aquell enorme temple, l’estadi, no s’hi podia entrar amb ampolles de cap mena, ni d’aixarop ni de ruà ni d’opopònac, per molt que et calgués el darrer remei, ni que t’haguessis de morir si no en prenies la deguda dosi. La llei es veu que era taxativa i pitjor que no laxativa i tot. T’hi jugaves el coll. Ara, la llei, per un oblit dels legisladors, eternament, com es sabut, els individus més curts de gambals de cada generació, no deia re de les galledes.

D’on que l’enginyer professoral volgués fer un experiment sobre el terreny. Ja hi tenia al rengle més elevat de l’estadi un altre estudiant com jo, car es creia que era un estudiant seu, tot i la meua provecta edat ni palesa ancianitat, i l’estudiant de dalt de tot havia lligat, o pus tost embolicat, un fil d’un metall d’aquells tan resistents a un dels innombrables pals d’estendard que hi havia a caire de mur vertiginós. L’altre bec d’aquest doble fil el professor l’havia recobrat d’un clot secret sota una tapa de claveguera i el voltava ara a una rodeta de ferro penjada a una branca baixa d’un freixe de no gaire lluny. Cal dir que érem al costat abandonat on l’estadi gairebé tocava, a part d’una feixa de terreny boterut, l’estanyol infecte d’on fètides marors no n’eixien com bromes de pestilència i de fi del món. L’estanyol de les joguines rompudes i d’altres bruts enjòdols duts per les clavegueres, l’estanyol dels insectes irritants i contagiosos, l’estanyol podrit, amb els esborronadors cossos de negats mig cruspits pels peixots malignes qui hi suraven.

Som-hi, i ara, fotent un cop d’ull al voltant, sorprès me n’adonava que, entre la brutícia, no érem pas els únics a voler fer córrer galledes per les petites corrioles, els de baix estrebant un dels fils, els de dalt l’altre. No sabia doncs què collons volia descobrir amb el seu experiment el professor que no fos ja descobert per tots aqueixos proveïdors de cervesa d’estranquis.

Ara me n’assabentaria, nogensmenys. Car, a tall d’histèric postilló, s’havia fotut a renegar. Havíem portada la mala galleda per a fer-la córrer amunt.

Cerca’m pertot arreu si trobes cap galleda i porta-me-la, vés cap allà que jo cercaré a l’altra banda — i m’ha tramès vers l’esquerra desolada d’aquell descampat ple d’escombraries i de perillosos degenerats. De cua d’ull l’anava espiant per a no perdre’l de vista, i alhora per a no perdre’m a cap forat d’infecció. I després m’he repensat. Tot d’una em dic, Collons, què cony hi faig ací, de miserable enginyer? Soc un artista!

I artísticament, coreogràfica, he fotut el camp. Em vaig dient, Encar soc viu, encar puc descobrir qui sap les singularitats mai descobertes.

Arribat a casa, he llençat el vestit negre al crematori. La dona, na Rou d’Aurora Montsió, t’han legítimament coneguda internacionalment, a trenc d’esclatar en pitjors improperis ni vituperacions, m’ha cridat, Nici, encar no has fet el dinar!

Aitant d’estudiar, les hores s’esventen — m’he disculpat. I he aparegut a la cuina amb el cul enlaire i una samarreta blava, per un cop anant a la moda, crec que per a fer’m, si fos possible, perdonar.

No cal dir que ella ni cas.

Mercès; mercès, doncs — llavors vaig dient, fluixet, a cada objecte benauradament casolà, sobretot als que, garneuets, em cauen de les mans i espeteguen en rialles ronques, alhora que el deliciós dinar amanint no vaig.

(...)

(Copròlits i femtes fumants.)

Tants d’escrits et trobes llençats a les escombraries. Cal dir que a part que en general són nogensmenys molt millors que no pas els escrits consumits per la pega plebs, tots plegats no són aitampoc sinó com l’obra que en Lipsi hom diu que féu el jorn mateix on fou nat, és a dir, una pura merda, an unadulterated shit.

Merda seca els uns, tova els altres. Això és tot.

(...)

(Com si són brosses a l’ull, reptant, ivaçoses, fan voleiar tuls, i lliris, les sibil·les.)

Per aflicció cerebral que hom molt carallotament crec que anomena «afecte pseudobulbar», on es veu que no controles les emocions, sovint, reu de la compulsió, t’embarumes, tanmateix ben acollonit, per foscúries i boscúries, i per fondàries i llunyàries, i a tenebrors inhospitalàries on tombes en espectrals encantàries, i, pitjor, ai, molt pitjor, raus tot d’una entre lluminàries literàries, èbries o tocades, a tots ops clafertes de cobermòrums i d’altres enrònies, i l’esglai que t’enduus a cada instant et porta a exacerbacions i esgarrifaons de ressons olímpics, i et fiques llavors a violar sòrdids reptilians acadèmics, i amb urpes malèfiques, del tot anòmales, crescudes de trascantó, et poses potser a sacsar (com fats còctels) ingenus rosegaires, i a evaginar malaconhortats cefalòpodes, o a esquinçar ple d’angúnies escrits escunçats al pútid clavegueram, i a desmanegar és clar mànecs, i embuts i paelles, i a anul·lar, amb els roents raigs dels ulls, rellotges, i a difamar flamants, tot i que innocents, meteors de caire versemblantment interestel·lar; i, per greu que et sàpigui, estarrufat de fatuïtat, et trobes llavors així mateix a qui sap quin pinacle de molt umflat urc, i, cul nu, esdevens macari o doneta, i mentre et fas donar doncs pel sac a cap racó de rònec atzucac o, bo i fitant papallones geòmetres pels pinsaps, a cap clot ombrívols del bosc, aprofundeixes molt filosòfic en les pregoneses del suïcidi, tant d’infants, com d’adolescents, com, passats els eixolescents, ja d’obsolescents i tot, amb la moda sobretot de penjar’s pels collons (per pocs que n’hagin) amb enginyosos jocs de politges i corrioles i llibants en acordió, i dedueixes, errat, que tot és degut al fet que els influeixen les idealitzades, idolitzades, minyones, de qui les grolleres figues hagueren de grufar hores i hores nocturnes, alhora que, ensems, en paral·lel, es veuen elles colrades en platges sanitoses d’illes iridescents i remotes, i patinant a l’esbravadot oceà rere iots rabents, en estiueigs i noces d’efervescent fantasia, i qui, nogensmenys, en la realitat, escardalenques i ranques i rancunioses rai, et nodreixen, de petit, amb polsegoses teranyines, i te n’engavatxen i t’hi ennuegues, te n’engargusses, immergit en pànics, i, caigut llavors en el trist trànsit on, irrisoris, diu que s’estimben els posseïts i els infusos, i tots els altres inspirats per les collonades d’aquest coll, trobes que aquella estroboscòpica gaura, aquell inoportú empallec a la gola, i que t’estronca amb l’ofec així mateix el corrent del pensament, ha així mateix la virtut dels barbitúrics, és a dir, t’hipnotitza amb miralleigs selvàtics, on es perden, entre els matolls, isnells evasius velociraptors, qui, barbollaires, et revelen reguitzells infinits d’enfollides, esberlades, vidrioses, pseudoveritats, que cuiden fer’t parar tarumba, i ara els ulls et fan mal i veus visions, i tot bull i vessa, i has el crani atapeït, pitjor, afetgegat de malsons que et duen al mareig i al vertigen, i no pots moure’t que no t’estrompis pla, amb el visatge esclafat entre les pedres, i què faràs ara mateix sinó, anant arrere, arreu punxat per tríbols, patètic i peripatètic, tantost caminant tot pansit vers enlloc, tantost de retorn d’enlloc, entrepassegant per la tenassa, renegant, amb raspera, aferrissat als vímets en àrida carbonera, mossegat per l’huracà, o caient de fort alt a la via per on el tren no passa i t’afusella, i, en l’astorador retrunyiment, hi romans catalèptic i enrampat, com en escaiença de tètric funeral, raptat en orrupte pels vampirs espectrals qui ixen del mort, un mort de fresc qui potser ets tu, i et veus il·lusament angèlic, car palès que quan el cervell vol veure quelcom que manca a la realitat, prou tanmateix reïx a veure-ho, car el cervell es veu que murri, garneu, i autònom, rai, sempre musant en- (i amusant-se amb-) caòtics, sovint extremadament abjectes, projectes de puta supervivència, com ara mateix, que arrenques en plors, i a les fonts del visatge se t’hi arraïmen, eixamenen, sedegues i concupiscents, diminutes sibil·les volaires, qui, a tall d’insecte, en barrut papalloneig, t’hi rellisquen, guerxinant sense solta ni volta, mormolant-te secrets a cau d’aclucall més que pas no d’orella, com si et volen fascinar, com se’n diu, et volen fetillar d’amors, et volen convertit en practicant de bells i lleigs actes carnals, pruents i brutals, i t’esguardes el clotet de la mà esquerra, no fos cas que hi portessis sense recordar-te’n una mica de mel com a lloure irresistible per a caçar mosques i d’altres borinots, i te n’adones que hi han traces de quelcom, de crisàlides mil·lenàries que en temps oblidats emprares de cosmètic, o les minyones mateixes te n’empastifaren, abans del sacrifici, on, tèrboles, et lleixen jorns i nits sense sopes, havent doncs de pensar-se-les totes, i és ara, efectivament, que colgat et tornes a veure per les boes i per totes les altres serps n’Apep, àdhuc per les botifleres cobres, i llurs cagades i egagròpiles i betzoars, és clar, i et dius, esquizofrènic, Ara t’ho dic, prou deu ésser que, enmig la ranera, l’al·lucinació se t’instal·la, tu, i et refàs, amb força de voluntat, amb els collons quadrats, i no et plegues ni plegues, ans romans galant i xalest malgrat el tol·le-tol·le que pel voltant teu saps que avien els malignes envejosos disfressats de mòmies malmirroses, mascarades, udolaires, els avis tocatardans, els avis de l’avior, tarlans i tronats, estrets a la gàbia, vora els lilàs difunts, criticant-te, eixorbant-te, cruspint-se’t cru, gens estugosos tot i desdentegats, i pudents, ferum de gadolla i enyifa, de farnat i carnús, i esguerrats, i guenyos, a frec de fermentació, cos fet fems, esgaripant, The dues are due! The dues are due!, i no et rets, no, mai penedit de res, vituperatiu i ple de fellonia, objectes de ta objecció, tornant-t’hi, rebuig i revenja, cop de puny contra cop de puny, les banyes del malembridat boc emissari burxant a tort i a dret, doncs, i alhora escapant cap a la cruïlla insospitada, turmentós, amb escaient coratge, diabòlic, triomfant, aviant de comiat pets molt sonors, i així, mentre immòbils se t’esvaeixen en la distància com més lluny no fots el camp, sorruts coloms de fresc escapçats, taques burelles confoses per neguitosos abscessos a la pell del passat, escombraries, mutilacions, restes exsangües de lacres i segells de l’ahir vulnerat, desminyonat, a tesa escruixit, oh, horitzó, som-hi, t’hi embales, pacífica perspectiva, esdevenidor esplendorós, reflexos al cresp de la bassa només lleugerament importunats pel degotar de la plugeta, i lluny, com més anem més remota, remor de rella que repassa residus d’egrègia malvolença; berma avall, una decisió, em llogaré de sotamà a les drassanes, m’hauré pentinat el xurrimpàmpol, el rufó, l’anastola, i raspallat paltó o sahariana, i diré llagoter que regracii coralment l’oportunitat, que m’hi escarrassaré tot nici des l’inici, que de procrastinar ni d’empudegar, gens, i que als episodis de garrotades i aldarulls gremials, això rai, vós, el més enjovat a l’excitabilitat ambient, lliurat a l’escalf, totjorn eret, perdut havent tot desig de menjar, immergit en les pitjors crueltats de les pitjors, vull dir, millors, fantasies eròtiques, no pensant gens en clapar, ans en fotre-hi barrada, ja m’hi veig, esborrant tota llar i tota comoditat i tot bressol i tot ventre i tot giravolt, de maig a maig, a deshora endollant i desendollant els aparells de lluita germanívola, mai de genolls, ni d’esplai ni d’esgambi, ans amarg com els fels de mants d’agomfis, mes molt escatilosos, esturions, mossades a betzef, i, si em lloguen, em dic, a la merda, tu, m’esmunyc a la primera de polissó devers marítims aïllats alous on re altre no m’empaita, ni aqueixos polivalents malsons que em projecten al sensori missatges contradictoris, encontrats, diamètrics, conflictius, ara que (ja veient-se el manumès escàpol) tant se val, que l’enxampin, tu, atès que, estratègic, se’n refot, de tants de destrets ni trencacolls; esclau dels malsdecap, hò, mes també aquell qui sovint benaurat troba vanes solucions que el fan nogensmenys felicet com microbi en bombolla, belleu a trenc d’esclat, belleu prou duradora... qui sap... detalls (potser) més endavant... per ara, prou.

(...)

(El poble armat mai no ret sa llibertat.)

Majordom especialitzat en anar canviant els bolquers a l’ancià dictador benèvol, el gran salvador de l’illa, l’institutor de totes les perfeccions de la nostra societat, ell qui purgà l’illa de tots els malignes conceptualistes de barbaritats, els abstractes, els qui et vendrien grotesques putes enganyifes, els filòsofs, els poetes, els eufemistes de merda, i sobretot els cretins de tota religió, inclosos animistes i espiritistes, tota la vil patuleia de falorniaires, monçonegaires, camandulaires; ell, doncs, qui, oimés, en una altra, abans aparentment inassolible fita, ens alliberà de tota corma antisexual, i ens féu doncs lliures com qualsevol bocí de cel on re que toqui el sexe no és ni molla vergonyós, i volgué que conys i cigales s’emancipessin definitivament, i doncs que tota mena de relació consensual fos no sols doncs acceptable ans indubtablement magnífica, que tota mena d’unió lúbrica fos, lògicament i legítima, homologada al cent per cent, segons el desig mutu, i això dels zero als cent cinquanta anys (amb tots els tasts eròtics ni inclinacions sanament lascives, això rai, vós, poc cal que us en neguitegeu gens, al contrari, car són ara i ací d’allò més celebrats, ans encoratjats i esperonats; amb els més intel·ligents espècimens qui ens estimem més, bugres excels, per exemple, i sempre demanant permís abans, és clar, amar carnalment les bones bèsties en estat degudament concupiscent, com ara les belles eugues i les vitenques vaques, i les entremaliades dofines i les serenyes oques, i les tan finetes iguanes, i en fi, així anar fent, què us diré que ja no us ensumeu); i som-hi, tornem-hi, amb els atots lliurats per a tothom en igualtat indiscriminada per l’òptim, prodigiós, providencial, president vitalici nostre, el qui eliminà sense cap mena de contemplació (fot-li’n fort, cridàvem tots) el flagell inhumà de bòfies i militars, i féu obligatori d’anar armat i que cada casa hagués doncs el seu casolà arsenal, car cap societat poc pot servar ni un segon sense armes la llibertat; i fou ell principalment qui féu fotre a mar tot allò brut, les màquines de pol·lució i de sorollada, els productes d’enverinament de l’ambient (suprem protector ell de plantes i animals!), i qui organitzà les competicions agrícoles i industrials, i en féu l’esport més apassionat i apassionant, on tots triàvem el nostre ofici concret, car només existeix, com cal i com és de llei, el concret per a nosaltres, i merda i mort per a tota metafísica, és a dir, per a tot allò que no és científicament mesurable, tot allò que desdiu la tangible realitat, i llavors, un cop contents en la nostra tasca, car sempre podem anar canviant-la (a part ni cal dir la comesa sempre en vigor d’ésser perpetus naturals escombriaires, car la població sencera nets rai), competíem per unitats lliurement associades contra d’altres unitats ocupades en la mateixa tasca, i guanyés qui guanyés, la satisfacció sempre era general, car l’emulació prou ens era la virtut més preuada.

Doncs bé, majordom de cambra, com dic, de l’ancià benèvol dictador, el qual aquell matí s’escau que era encar al llit, com sempre entres dues beutats (en aquella saó dues imposants metgesses de races oposades), ell doncs com un torronet ben entrepanadet per dues tendres llenques de flairós pa d’àngel, les fresques beutats oimés cada nit diferents, i de diferents molt acomplides vocacions, i sempre ni cal dir molt honorades de poder haver clapat ni que només fos una nit amb el salvador de l’illa, car la cua de gerdes femelles magnífiques per a clapar-hi era sens fi, i poc podies presumir mai d’una proesa ni d’un reeiximent, ni d’un esplet ni d’un triomf pus sensacional, doncs, això, llavors, tot de sobte s’obria la porta de l’avantcambra on ronsejava jo, i hi entrava un cap d’estat africà molt devot del nostre dictador qui, sense ni demanar’m permís, se’m fotia a la cambra del molt colt president nostre, i no sols això ans despullant-se en un tres i no res encar se’m fotia al llit, on les noies, és clar, una miqueta esvalotades, saltaven nuetes, i les haig d’embolicar que no m’agafin fred, pobrissones, i les duc a la cuina que prenguin quelcom i les hi lleix que s’espavilin amb els cuiners o si volen anar a cagar a la comuna i fer llurs ablucions conyístiques i matinals, i me’n tornc molt resolt a la cambra del president, i veig que l’africà li demana molt deplorablement una visita institucional a la seua contrada que tant vol imitar la perfecció de la nostra.

No sé què em fa interrompre i ficar cullerada i demanar-li a l’africà si també li haig de canviar els bolquers a ell, i em respon que foti la falç a esplet d’altri, que els dos grans estadistes prou feina han. I el benèvol president nostre branda el cap devers la meua humil ans fidel presència com ara si em digués que perdoni l’exabrupte de l’africà, qui civilitzat allò que se’n diu civilitzat encar no gaire, la prova que implori la presència del nostre molt sublim campió. I quan diu, i dic, civilitzat és clar que entenem civilitzat segons el nostre mètode imperfectible, i no pas gens, ecs, el mètode dels bruts salvatges de les malaguanyades societats on els conceptes abstractes, les ridícules ficcions (diners, i déus, i espectres, i mistagògies, i barrufs; i autoritats, i fantasmes, i evanescències, i buidors; tota mena de molt tocades del bolet ximpleries i irrealitats), els esclavitzen sense remei.

(...)

(Si l’encert, l’endevín.)

A l’agre de l’exploració, en ple periple, cuidí fotre-me-la; sort que algú em retingué, mà de ferro a l’avantbraç; i el penya-segat de remotíssim abissal terminació, i de segur escarxall absolut, era a frec, i un peu ja em penjava avall; és clar, pobre de manguis, que, bo i cogitant pregonament, i fosc que tot al voltant ja no era, poc me n’adonava que cap torm aparegut de sobte enmig l’estretet tirany, a caire de molt perillós estimball, em feia ensopegar i m’impel·lia al buit il·limitat i tot negre. Buit, al fons infinit del qual brama i brogeix l’enfollit torrent de la duad, que s’enduu tots els cadàvers dels ens mai existits i la totalitat ensems dels cagallons al llarg de llurs vides expel·lits.

Quan tornàrem a camp, si fa no fot il·lesos, hi insistírem. Diguérem, Que consulti la sortillera de guàrdia la seua màgica volvel·la i que ens reveli de mantinent si el Sol eixirà més o menys com avui, encar que només fos doncs tan precàriament, i que no se’ns haurà demà fos del tot, on doncs re altre llavors no ens romandrà que eternals tenebres, i això, és clar, per un curt tram, car encontinent què altre que una fi del món encar més imminent i una vida doncs més efímera encar, on, si això fos allò dit, aqueix doncs essent el nostre fat, més valdria que canviéssim els objectius, i...

What...!


Que diu el porsavant que la bruixa és morta aquest mateix matí, empassada, tantost fotia el peu fora la tenda, per cap petit gorg de cràter fumegós aparegut de cop-descuit aqueixa nit davant ca seua, un cràter de no re, i tanmateix fatal, el qual nogensmenys no havia sabut pas veure’l en tots els seus maleïts tarots ni tarotes...? Doncs quina inepta, vós!

Saps què? Falòrnies! Falòrnies!

Prou doncs de volvel·les per a cosmòlegs i aracnòlegs, dic, i prou d’harúspexs i copromàntics, i prou també de místics i psíquics psicòtics, i de pàtics, i mòrbids, i macabres i ominosos, i anguniosos i maniàtics, i feixucs i fastigosos, annals i guaitajorns i memorials de flatulents escriptors, i de daus i de buides banalitats budistes, ni d’i-txings ni revelacions ni de massa ximples oraculars centúries, i ni cal dir, de bíblies i de merdegades d’aqueixes que només engendren desgast cerebral, és a dir, estupiditat general.

Que enraonin per compte les bèsties, i que siguin elles qui ens ho diguin tot d’una puta vegada. Les escoltéssim amb cura adequada. És palès que en saben molt més que no semblen lleixar d’antuvi entendre!

Som-hi, doncs. Esclarits enteniments, i prou per tant d’endevinalles folles i d’esperancentes d’il·lús. D’ençà d’ara fet i entès. D’ençà d’ara mateix només la veritat. La veritat!

(...)

(You don’t seem to know shit.)

Ull viu, car qui et recomana seny, et vol retut.
Et vol retut, és clar, i ben ruc: ase dels cops i gaudint-hi.

(...)

(On tothom altri s’hi confon conec/ el meu molt vast palau perfectament.)

Sempre apilant llibres me’n trob de bons
A biblioteca els entafor i avall
Me’ls enduc amb compte que a cap glaó
No se’m rompi el moble i els llibres fotin
Amb espetec un ruïnós castell
On com balb nàufrag no ned retrobant-hi
De vell meravellós llibre oblidat
On m’embadoc sense comptar ni on soc
Ni si entre els vidres profús no em dessagn
On redut a la calma i àdhuc banyat en èxtasi
Puc ara refet arramassar els llibres
I aixecar el moble mateix i esmenar’l
Campió qui fui qui sempre guanyà
Venint d’enrere amb un somrís bledà.

(...)

Opulent apilant per vastes esteses
Moble clafert de llibres davallant per escales
Greu daltabaix per desnivell d’estances
Seriós arreplec i nou acunç d’escenes.

Llibres caiguts esdevingudes llebres
Qui zigzagant per terra et fan travetes
Tu i el moble perdent-vos en estretes
I adonant-vos estetes a vitals abraçades.

Hom s’esvera i vira esvara i s’esvora
I si estelles es clava poc se’n plany ni rancura
Prou se l’enduu l’onada que en cadira d’ivori
El mena a lluites llunyanes entre mussols i ciris.

Lleus remembrances de fets oblidats
En un sondroll de títols que amb prou feines esbrines
Ni et corseca el desànim ni poc permets que troni
Per la volta del crani verborrea insurrecta.

Enemics qui adés foren amics te’ls enfonyaren
A polsegosos indrets d’espatllats
Mecanismes que ara apariaries
Per a allò amagat treure’n i trobar-hi
De bell nou l’enlluernadora màgia.

Amb secreta clau d’escriny que al més íntim no duus
En foradet al cos a la carn enfonsada
Els obres perquè lliures ara en surtin les obres.

(...)

(Per què fer-hi mai cap, buit de realitat?)

Tost hi seré al port amb la desconeguda
Qui se’m voldrà cardar de sobte allí mateix
Desesperació de dona molt moguda
Voldré llavors fer l’orni : com qui no la coneix.

I ella s’emprenyarà i semblarà beguda
I tot perquè no sap que hom, fugit, reneix
I prou esdevé altri : una ment més aguda
Després d’haver vist món rebutja l’antic feix.

Per indrets llegendaris tastava hom conys exòtics
No es satisfà pas ara amb ressorts tot usats
Vol novetats a dojo, poder triar els forats
Com ratolí molt savi qui el dispeser despòtic
El rebost li ha vedat.

Li robaré la clau
I sabré que és tot buit : que no re rau al cau.

(...)

Tot és llumí – s’encén un instant
I roman apagat d’ara endavant.

(...)

Si el Tot és llumí espatllat, què fora l’U?
L’U fora afollada guspireta del llumí malrascat.

(...)

Eufòric tornant de qualque gatzara
M’aturava a un aparador equilàter
On bevia calma llet un pirata
I on de groc la cambrera li fa la gara-gara.

Jo també voldria beure-hi un grog
I vull que la dona groga em gomboldi
Que potser àdhuc hom si cal s’entresoldi.

Traient el pit superforces m’arrog:
Banyes de fum em fa la piamàter
Treballant-m’hi amb zels de psicagog.

Em flamegen uns ulls ambres i atzurs
Se m’eixoriveix l’eix adés fluix pel desús.

Trauc amb el nas el vidre i ara un cràter
Que laves de sang promou trau el meu cap d’oblata.

(...)

Saviesa secular de ma cosineta quan es pixava al formiguer, i alhora a les formigues qui la infernal riuada (la duad irreparable) s’emportava, tanmateix les reptava dolçament dient-los: «A la voreta del riu no t’hi faços lo niu.»

Per què em pensava llavors que els zuzunets de les xiquetes no podien mai ésser com les fufotes de les dones? D’això se’n diu manca de maduresa. Quan te n’adones que, jovenet o madur, amb pèls o sense, un cony és un cony i prou, que un cony — llas! — no es transfigura, que no deixa doncs mai d’ésser ell mateix, la teua formació intel·lectual — naturalment tan plena de llacunes i de desil·lusions — és a frec d’ésser completa.

(...)

«Desgraciat del cuc qui es fot a la panxa d’un altre», deia amb la mateixa saviesa de sempre mon padrí quan endrapava fruits o bolets lleugerament habitats per minúsculs invasors.

A part, és clar que: «El que no mata, engreixa.»

(...)

Això fa hom ans de perir i podrir:
Es diverteix com feia son padrí.

I doncs què altre vols en aquest món de merda?
Aprofita i prou cada trau i esquerda.

Som-hi i no en parlem pus : hom puja a l’autobús
I s’hi veu sempre sol i gamarús.

Pot haver-hi molt de viu ni d’obtús
Molt de dret com un fus i de tort com un nus
Pler de vella qui cus i de malalt qui tus
I d’assassí dels qui mengen ulls crus.

Tant se val, hom hi és sol i gamarús
I tem amb raó, sap que tard o d’hora
Algú o quelcom per l’esquena el perfora:
Coltellada que rep : bona nit i bon’hora.

(...)

(Confonc els rols o soc de debò alhora el mort i la mort?)

Cada cop que algú invoca (convoca) (evoca) la mort em xiulen les orelles.

Al cap d’un minut o dos ja he decidit qui mataré.

Mataré el qui m’invoca.
Mataré el designat a mort.
Els mataré tots dos.
No en mataré cap.

Mentrestant, els assassinats es multipliquen. Com més gent al món més morts.
Avui mateix en trobaran qui puden pertot arreu, fins ara mateix ignorats i sovint no pas a qualsevol lloc remot, ans ací mateix, a l’armari del costat, rere la porta, a la cagadora, a la cambra dels hostes, al recambró dels mals endreços.

Hom és a casa, hom hi és jugant amb son infant, i hom tot d’una es demana d’on deu venir aqueixa pudor tan forta i estranya, i obre una porta qualsevol i se’l troba, un altre mort en avençat estat de descomposició.

(...)

(Em rosega tothora la idea de la mort.)

Entre el sensori i l’imaginari, un abís; un abís on no saps sinó caure-hi.

Anava guimbant de nit a trenc de timba, i vols-t’ho creure, de cop sobte em veig enjòlit bo i fent mants salts mortals com qualque altre vulgarot acròbata.

Larves carnívores em somriuen baix de tot.

Maldic, tot davallant, els rulls i les sines de totes les marmòries beutats, blancs de les meues ires, ara que, no gens resipiscent, buit de tot dol i de tota melangia, per instint de mòmia, un lúgubre èxtasi no em pren. I maldic llurs conys, lloures eteris qui llambrejant en la penombra, em feren ‘nar de cul pels descosits tota la puta vida.

I el mosaic esbocinat vaig entrellucant, i en vaig sentint el quequeig que, a força d’ésser adventici esdevé incoherent, i sé que fou tot plegat una vida de merda.

Per què doncs em sap greu retre-la? No hi puc fer més. Em sap greu, em reca, em gasta, em rau, em fereix, m’assassina, em tortura, m’afligeix, veure’m mort, és a dir, esdevingut fos, anorreat.

I ara, encar més malhumorat, veus que m’ennueg i amb tota versemblança, sísmic, vaig aviant esgüells, udols, aücs, i imprecant, vell prevaricador, novament afoll, embriòtic, o així mateix vaig flastomant alegrement, i ho dec somiar, una pluja oratjosa, gotes com glavis, vent huracanat, se m’enduu cap a qui sap quin altre incert obscur somni.

Ensems inert i volant, segurament esmicolat, sotmès ara a les regles estranyes de la mecànica quàntica, als altres universos i a llurs ineludibles i sovint contràries lleis, totes en aiguabarreig, entrellaçat amb bessons dispersos per mons infinits, superposant les nostres visions subjectives, maurant i pastant interpretacions, fins a perdre tot contacte amb la realitat.

Tot hi és zona afòtica, i la matèria negra emet un soroll blanc de verminoses cobles llunyanes qui toquen no ho sé pas, dificultats òtiques rai, potser guimbardes, potser nunuts, celebrant un esplet faraònic enguany de peres Bosc, camperols mudats tots, contràriament als maellers, i tallers i boquers, tots sollats de sang i merda, ells, qui els estalonen, amb tallants i xerracs que ominosament degoten.

O, contigus o oposats, hi ha peons i arquers qui em llencen sarcasmes o lloances, agònics o solacers, tot alhora, i què faig? M’estic despullant de noses, del tapís sencer de borinots, follets, genis i miasmes, i d’astres i planetes (enigmàtiques deposicions de quin cul ardent al capdavall?), i de casalots i de mainatges, de tripijocs i d’aquiescències, d’ídoles i de cruïlles, car al reialme alternatiu on totes les assumpcions són violades, qui els trobaria calents, ço és, mica necessaris?

A favor de la superficialitat de l’engany dels senys, la delusió, la dictatorial, imperativa, il·lusió, ignora per contra la veritat d’aqueix envitricoll constant, aqueix batibull, de partícules caòtiques que s’enfonsen al reialme afàsic del no re per ineluctablement fondre-s’hi.

Per esglai, romania glaçat, vençut per la torpor, sumit en l’aturament, fins que el mòrbid trasbals, com punyent detergent de química verinosa, per quin biaix de vertiginós terbolí, i a presters i a gropades, esborronat, em fa, contundent, estavellar a d’altres alienes atmosferes, on, potser eixarmat, a quins llivells llunàtics, colgat en polpes flàccides, en arrugades bromeres, més acollonidores carreteres no se m’obren, i em veig de bell nou en porpres seqüències extraordinàries, davant escamots d’afusellament, i catalitzadors que entrexoquen, i al·legats porcins, i polloses temptacions de maquiavèl·liques bagasses, i gruixuts creixements a cossos qui es descomponen, tanta de decadència, i de gastament maligne, i d’imminent meteòrica anihilació final, on, quina vergonya, senyoreta, tothom canibalitza tothom.

Retrògrad, maladaptiu, òrgans vestigials em reapareixen, assassí de dracs, i una jovenesa aborigen se’m desencadena, emocional, i se m’esbraven llavors els abrandats coprobis a l’horitzó dels tènues colzes, i amb quina acceleració encar, ofès, oldà, no m’esllenegaré, esdevingut canviot, lleig, ranc, esguerrat, maligne, fins que les epopeiques orquestrals cendres d’allò altre que fui oblidaran de rentar amb llurs lleixius aquell monstre egolàtric, el qual, arreu abjecte, on es presentarà ara?

Féu torts a tothom. La truja qui el garrinà. Li encolomaven, abusius, l’encarcarament insuportable d’ossos i carns que s’autoanul·laven acceleradament. Amb prematuritat ultratjosa, fou el més malparit. Molt apitrant (tanmateix deunhidoneret l’esporuguit), s’havia ficat ardidament de genollons. Part en vull! — exigeix. Sense adonar-se’n, amples i pregones reserves d’hipocresia i colltortisme se li congrien llavors com greixos de depravació. Escotomitzat a tesa, pretén creure-s’ho tot. Es declara només feliç en la contemplació del fet que existeix i prou. I gràcies. Car altrament goig fotríem. Tantost els esdeveniments irrompien i les passions corrompien, era palès que tot se n’anava en orris.

Unes notes calmes de piano s’aixequen de les cendres. Contra tot allò tan esgarrifós, l’absurditat total on s’immergia, antiheroic, rebutja les insanitats del mutu socors cerimoniós. Cap atractiu ni encant ni seducció no troba en les fètides mentides ambient.

Neix el malson de l’àmec oblidat a l’esfínter. Amb els seus trets àvols, brutals, se somia que exerceix, túrgid, d’uixer vel·leïtós. Tots els qui flascament singlant o sirgant cap al traspàs mostren símptomes infal·libles d’haver’s cregut que els imaginaris trama i ordit on fantàstics es filtraven servaven mica d’ordre, amb el mateix forrellat ensangonat els perfora.

Hagué més tard la gosadia histèrica d’espigolar xifres, d’esmolar el pesquis, d’esperonar desesperats, i s’acarnissà a sacsar idees, i a eriçar peròs, ignominiós gamarús, espantall innocu, i de què li serví? Entre taüts i nuvolades, malaguanyat petjà naufraigs, i a frec d’anorreament potinejà i emmerdissà, i emmordassà inútilment les pors, espatllada joguina lligada a un cadàver.

Enantiòdromes aberracions d’èlitres oníriques roents se’m separen dels cos. Allò s’acaba. Fet.

(...)

(Ma vie de gigolo.)

Massa de dècades decadent, m’estrompava a la mort.
Massa de dècades decadent, pou avall avall avall, estavellat al pis pla de baix de tot, ja em tocava, que no?
La finició de la funció defineix la defunció.

(...)

(Univers fugisser.)

La Terra, boleta de tediós ciment amb ulls de foc, fot el camp reculant; reculant irremissiblement, sense retorn, fins al mort oceà cendrós de la futilitat.

(...)

(Dos carallots urta a urta.)

Binocular m’esguardava el matràs, i el matràs monocular em sotjava, i el la nostra mútua meditació tot el que resolem és que ni amb tres ulls l’entesa del món gens no se’ns eixampla.

(...)

Tota trajectòria vital (sempre efímera com cap ventositat) es pot definir sense romanços així:
«Defecat al món. — Defecat pel món

(...)

Entre Victòria i Vençó
La Llargària d’un Cagalló.

(...)

(La nostra ardida drapetomania,
Diuen els braus estronts empresonats,
Ens impel·leix a l’alliberament
.)

La princesa assevera no gens púguer cagar
Al cul un lleig pessigolleig l’alçura
I és que els estronts captius alfarrassaven
La situació amb l’ignominiós
Congreny que a la duana de baix els impedia,
Esfínter repatani, la manumissió.

Fins que amb eixordadores òssies estrenuïtats
No reïxen a estòrcer’s i llavors, amb cantúries
I glòries divinals, s’esbalçaven aquàtics
Els reials estronts qui estorts s’hi rabegen.

Joioses a la tassa ressonen melodies,
Arpegis d’harmonies, i els epinicis d’a-!
Lliberament final.

(...)

Truquen la nit i l’acolloniment s’instal·la
Prenc la pistola i encenc els llums arreu.

Era la mort.
Ja no me’n recordava que li feia de sabater.

Pobra dona! Maleïda imperativa tasca
Anant totjorn sense descans pertot arreu
Tan devotament ni heroicament dedicada.

M’ensenya les sabates totes rosegades
Esfilagarsades
Gens decents, vós, i amb prou feines tangibles.

Ara l’en cercaré si fa no fa de noves.
Humilment se m’espera a la porta.
En donar-les-hi com m’ho agraeix
Amb ulls humitejats em regracia el favor.
On faig que tampoc no calia.

Mort moribunda
En cloure la porta haig de brandar el cap.

Cada vegada que ve la veig més claupassada
Més feta malbé
Més esgarrifadorament dilapidada.

No crec pas, noia, que duris encar gaire!

(...)

Semblaves voler-te menjar el món cru
I el món és clar se t’ha menjat a tu.

(...)

Aquells són els anys on faig d’alumaire
Ningú no pensa que lluny en vaig gaire
Ni que em volta de santedat la flaire.

I tanmateix qui recull les cagades
No podeu dir que treballa debades
Perles sovint fins i tot hi ha trobades.

L’anell amb què es casava per exemple
O les claus que obren de la glòria el temple
Mentre còsmic el melic es contempla.

I també el diamant que em féu milionari.
Si em lliura meravelles l’envejós ordinari
Basca em duu la bava de l’ancil·lari.

El diamant es deia acceptança
D’un destí que és sempre a la balança.
T’arronses quan el gran poder s’atansa

I t’eixamples si ets sol i qui et subjuga dorm.
Durant llargues durades m’hi transform
Manumès a recer al rebost del corm.

(...)

Arribats a milionari
Ens ofega el baldufari
I el tumult turiferari.

(...)

Ve la tardor i m’arrap al rebost
Com corc de gra m’enterr als fonaments
L’hivern lleix passar per a estort tornar.

(...)

Passem a gual gral·latoris
Pels sistemes excretoris.

(...)

Ací so, minoritari, amb cada aparell espatllat
I la feixuga melangia del capat degradat minotaure.

(...)

Saps què et dic? El món és fet de malparits qui volen sobreviure a costa d’altri.
Et roben et maten t’enverinen t’empresonen et menyspreen.
Els ajudes quan s’escanyen i no t’entenen.
Et burocratitzen i els patracols on érets llavors enfonyen als crematoris.

(...)

Mentre m’exterminen
Vaig filosofant.
Només t’afegeixes (tirallonga potser infinita) a tots els exterminats.

I ara la fórmula: Fou bell mentre durà.

(...)

Castrat em castraran de nou, i altra vegada, i altra, i vint-i-nou, i a la fi, amb la carranxa sens cap ou ni nou, i amb un piu al qual re no li nou, cap nervi se’m remou ni fot renou.

(...)

Amb protèrvia la bita en tot trau del fotre molt confiada somiava engalzar-s’hi.
Tot trau del fotre, punyent edicle per a mi sens atri.

(...)

D’antuvi, adolorit, vull dir, adelerat, escopòfil, esguardant i escoltant la dona fotre amb altri, el goig era tot meu.
Amb en Lou Reed, optimista hom cantusseja: Making love by proxy.

Llavors, com la dona s’apropia tot el poder, totalment amputat, només puc viure per la seua beneïda intercessió; què vols fer-hi?

Living now by proxy.

(...)

(Desastrosa intervenció.)

Letàrgic, amorriant-me a la corcada palla, amb els intestins, on adés a lloure els instints no nedaven, ara molt atrofiats ans disminuïts, algú em llença una corda.

Carrinclonament i ridículament penià, arrossegant-me ínfimament part de terra, mòrbidament tractant d’ensumar traus erogatoris de tigressa, com a l’ham, a la corda m’ancor.

Recepta disruptiva, qui m’hi estreba? I on?

Vers el galze de la tigressa d’Hircània, tostemps nogensmenys segellat, tancat hermèticament. I la corda és ble gros. És metxa encesa. Cremaré com cremarà l’estromàtica palla.

Entre silents aücs de por hom menjar es lleixa.

(...)

Perquè s’esqueia que aquells dies llegia pler de novel·letes «criminals», tot de sobte la histèria, ai, i amb quins ulls de boja, no em repta i em retreu que:

You want to kill me!

What? – que dic, totalment pres en fals, desprevingudament rai.

Mes prou és cert, nogensmenys que ningú no és lliure de controlar tostemps els propis pensaments, i potser, qui sap, llegint-llegint els crims dels diferents «dolents» a les novel·letes, quelcom em pessigollejava el sensori, i em feia passar pel magí, sense adonar-me’n gairebé, com qui diu, quelcom, un altre cas com un cabàs, qualsevol circumstancial avinentesa on la seua mort es veia acomplerta, i per això mai, si ets prou sincer, no pots afirmar re amb prou convicció.

Els convençuts són els mentiders, els fuls, els traïdors.
Sense l’ombra d’un dubte, ningú no és de fiar.

(...)

Com deia en Maragall:

«Si el món ja és tan bonic, ai aimada Senyoreta/
que damunt m’emplastréssiu als morros vostre cony/
no us semblaria que prou fora idiotament superflu?»

(...)

La duad és sempre la mateixa – una fluïda artèria que duu, morta, tota matèria adés viva.

Un pic tota matèria viva haurà morta, la duad, inservible, s’aturarà de sobte – haurà esdevinguda estàtica, estancada; aviat indiferenciada amb els voltants.
Pols immobilitzada.

Riu de lava glaçat i llavors d’empertostemps petrificat.
Res no la mou.

I, de casualitat, en l’eixut, i per l’atzar d’esquerdes al terreny, inscripcions s’hi han marcades – il·legibles, car no hi ha llavors res amb ulls, ni tacte...
Ni és llenguatge cognoscible.

(...)

Esguarda-te’l destruït.
En romans desanimat.
Havies fet (feina rai!) un pastís enorme, amb totes les cremes i llefiscoses llepolies que calien, i potser massa i tot.

Volies vendre’l sencer, tal qual.

Mes tothom, els virtuals clients, bo i tastant-lo, el van fent a bocins.
Desintegrat.

L’esguardes, molt desanimadament, irreparablement fet malbé.

(...)

Reculen els vaixells vers la meua garita.
Van tots carregats de productes varis.

El xinès dissident (qui em porta els necessaris
Estris de la neteja) com una mula guita
Fa espetegar la barca encapellant la bita.

Atraca a l’andana i els alitzaris
Que entendrit em duu en volea em gita.

Opopònacs sempre em duu i lletovaris
I en agraïment amb brea i vernís
El llagut li acunç i condicion
I ell (adés tan bestial) se’m corfon
I un jorn promet estòrcer’m sense avís
D’aquest esclavatge d’escombriaire
On hom prou tot m’ho tol tantost trairat haig gaire.

(...)

(Pron rere les dunes.)

Prop dels calds indrets on vivien les serps afrodisíaques, pron rere les dunes, amb l’ull bo encavallat al bec minvant, o broc petit, d’una ullera d’almirall, els veia fer cap...

Sabia a la bestreta si fa no fa on anaven perquè de casualitat els havia sentits enraonar-ne. Ara, alhora neguitós i il·lusionat, romania a l’aguait.

Nus i de sobines, es van estendre, separats entre ells a tres o quatre iardes, gairebé en tirallonga; i ensems seriosos i rient, es recordaven mútuament i sinal·lagmàtica de les messions que havien ficades. Aquesta era la juguesca. Jaurien al Sol resplendent durant dues horetes. L’alarma que anunciaria la fi de la sessió era muntada i a la vora. Aquell qui fora mossegat per més de serps afrodisíaques alhora, aquell s’enduia el qui sap si gaire sumptuós «prèmit» aplegat.

No s’escolà gaire estona i les primeres serps feren acte d’aparició. Eren serps blaves, d’un blau espurnejant i pregon tot part damunt, i d’un verd turquesa més mat davall.

De mantinent les veies amorrar-se’ls als cossos oferts. Serps, aquell any fecund, en feien cap més que no hauries cregut; noves desficioses generacions, àvides de poder d’una vegada etzibar-hi queixalada.

A pleret, els éssers estesos donaven un rampeu pampalluguejant a les ídoles hindús. Ídoles qui colc. Durgues, Budes, Kalis, Xives, de múltiples braços i cames ofídics, reptilians. Ídoles exuberantment sexuades, gens epicenes, vós.

Solcats de dolces tremolors, ondulaven estacats el cossos de sobines. Els nus sacrificats, com ara injectats d’eròtiques essències, esdevingueren esbojarradament excitats. Els homes, llurs vits, altius minarets qui bavegessin devers la propvinent gerda rosada dels llunàtics conys adoradors. Les argentades dones, lúrids lutis lívids guèisers llurs conys, delejant-se que esclats de cràters lunars amb laves de lleterada els els esmorteïssin i apaguessin.

Tothom, com més mossegats, més escorregudes no patíem.

Havent-me fregats els ulls, els cossos de coure febrit, aviat a caire, diries, de coure’s i de fondre’s sots el Sol roent, diries, dic, que perdien volum...

Enlluernat i ronc, i minvant, ja fent amb l’estona més acugulades ganyotes de triomf, així mateix em jaquia gradualment pair per la ubèrrima duna...

Quan al capdavall sonava l’alarma, tots ens havíem descomptats. Braços i cames d’ídola (set o vuit, o quinze o setze, per cap), qui se’n xautava gens, qui en preava un bri ni n’oferia un all?

Ni qui se’n fotia cap pedra a la melsa? Extenuats, força pitjor que no pas lleugerament torrats, sense gaires maneres, ells amb llur parell de vehicles, jo caminant, ja ens esbarriàvem cascú cap a ca seua, i amb els mateixos possibles que ja no dúiem d’entrada.

Les serps? Tipes se’n tornaren, així mateix a encauar-se, satisfetes segurament d’haver omplerta llur nòmina ni acomplerta llur besunya.

(...)

(Nous detalls de la mateixa avinentesa. Curiositats herpetològiques.)

Al món natural, sense aclucalls no vas enlloc. Cal ésser ruc per a no ésser un ruc. Els rucs ens fixem només en una cosa i fins que no n’escatim la totalitat de la intenció (car cada cosa ha intenció per molt inorgànica o inerta o morta que no sembli part de fora) no passem a una altra cosa.

Ací, de mantinent, s’escolen els dies, i els jorns no se saben gens encendre, mentre les nits esclaten.

Aquest matí, la meravellosa dona alta qui m’atrau d’estranquis a la seua cambra... La veig amb febre tan alta que l’emblaveix. Li toc el front i crema. No pots anar enlloc així; cal que jeguis ben coberta amb flassades i et portaré remeis casolans.

Em diu que tanqui amb clau la porta i em fiqui amb ella al llit. Em diu que només si me la card ben cardada es trobarà millor. Només cardar la guareix. I que em desitja tan esbojarradament. Que és solament això, l’escalfor, la febre, la blavor resplendent de la seua meravellosa pell — desig; foll desig que me la cardi.

Les parets de la seua cambra, ningú se n’adonava fins que me n’adon ara mateix. Me’n record que pintaven la casa ben recentment, i tanmateix les parets de la seua cambra són plenes d’esquerdes, i estranyament mullades, i la pintura tota escorreguda, com si volguessin donar un rampeu a la seua pell blavosa, esgarrapada, molla, claferta de mossecs i pessics. Pell botxinejada de femella dionisíaca.

Les ullava, entre els llamps, durant la nit. Dionisíaques descordades frenètiques femelles qui alletaven, les més ferotges, amb popes ensangonades, escurçons i àspids; potser les menys ardides, o enfollides, tanmateix, nodrien amb llurs pits curulls, perplexes, obligades, mig escanyades colobres, de qui els patidors bells visatges m’esperonen rere els draps de la finestra al plor impotent.

La dona blava ha degut haver tornada del seu cruel viatge nocturn escalant, a cop d’ungla mur amunt, per la finestra, a tall de gata ella mateixa, en acabat de despendre les hores destrossant, amb les mans nues, gats eixits, sobreïxents de verriny. Els arrapa part la boca i els parteix pel mig com si estripés un full, i les dues meitats crues les fa orbitar al seu voltant, mentre ella roda aparentment immòbil, accelerats satèl·lits de sang i de trencada carn.

Ara mateix, mentre sospès la perillositat de la situació, isnells llambrecs adreç d’esquitllentes finestra enfora. Si ens descobríssim, tant ella com jo adúlters, la dispesa un manicomi.

Fora, encar, els gats sobrevivents. Presos per la fal·lera del cardar, en arreçó, en perxa, erets, amb extremats matrassos, per capterreres i llosats, escalant ungla-esmolats canaleres, tothora rere les tèbies llefiscoses xones de les gates mogudes. I de sobte, el dron, el borinot mecànic qui em llença l’ull enlluernador del seu llum a plens ulls, de tal faisó que és com si fitava un Sol rabiós, i trastocat, sense veure-hi de cap ull, caic enrere, als braços de l’enfebrada, qui amb força colossal m’estreba la tímida colobra, i m’esgarrapa i mossega arreu, i vull cridar a socors, i una natja gegantina m’emmordassa.

Mira si en la meua vida de trist lepidopteròleg per selves remotes no me n’han nogudes poques, de dissorts i malastrugances, de pèrfides trobades amb feres afamegades, mes en aqueixa avinentesa, sota el cul majestuós de la geganta blava, ja em veig perint-hi sense remei. Em dic secretament que és imperatiu que trobi, ben aviat i per on pugui, cap forat que em permeti de fer anar el mig oblidat do respiratori.

I llavors, ah, entendridora ensopegada, en aquell tòrrid rebost, moribund, entre com més anem més frèvols esbufecs, nogensmenys, com t’entretens, oi punyeteret, admirant la perspícua disposició i les aposemàtiques coloracions de les escates de les seues dues magnífiques papallones de carn!

T’hi perds, a onades de beatitud, com dins cràters celestins.

(...)

M’he aixecat amb una cara incopsable
Qui hi esguarda es perd en buidors sens fi.
És de nou la cara d’un babuí
Qui malgrat tot es vol invulnerable.

L’enigmàtic geni del babuí
Qui horitzó avall fita allò irrecobrable
Per la finestra del temps irrespirable
Conclou que tota cosa ha el tarannà d’un llumí.

Carena de la serralada ençà
Hams muntes paranys enzes s’amunteguen
Maniquins qui amputats t’apedreguen
Pops cleptòcrates i el so sobirà
Dels monòlegs que es fonen tantost dits.

Apagat babuí vaig badant pels ampits.

(...)

(Dissertant tot solet me n’adon perfectament que al món se li escaguitxen les costures a velocitats decididament ecplèctiques.)

A la mateixa dispesa, en aquest cul de corredor, a l’altra cambra, la del meu davant, els dos espies alemanys del ram de l’aigua. Que eren espies us ho escatia fàcilment; durant un instant de molt ardida incursió, amb el meu ull ultraperspicaç, me n’adonava encontinent (amb un llambrec en tinc prou) que, de tots llurs (múltiples) papers identificatoris, no n’hi havia ni un que no fos fals.

Heus ací allò que els veia que es manegaven en aquella cambra, d’ara somortes, ara prou lucíferes, clarors. Només ajustaven, o ni això (porta mig oberta i tot), quan es fotien a cardar. S’esplaiaven a lloure damunt llur sofert llitet, uns embats amorosos que feien feredat. Dos homenots de mitja edat i d’estatura i volum considerables, i això fins aquest matí, on se m’estroncava el miracle, atès que un d’ells el sents que es lleva acusant l’altre que, jaient abraçats, li ha clavada una ungla a un dit del peu, i que quan se les escurçarà, aqueixes unglotes tan lletges als peus, i em sembla que és ran això que han partides peres i tot, i aquesta nit ja no vindran junts, com em va passar amb aquelles dues lesbianes qui dormien passat l’envà de la meua cambreta quan era estudiant, i, aquella primera nit dels astoradors prodigis, les espiava fregar’s el cony per la finestreta que badava vers llur cambra, la qual gaudia de finestra al balcó, alhora que la meua cambreta era una miserieta on amb prou feines si hi cabia el llit i, sense ventilació, vet ací el perquè de la finestreta alta a l’envà de separació, i tanmateix, com dic, aquella primera nit de gaudi immens fou també la darrera, car es veu que durant el jorn les dues tríbades s’havien barallades, i durant la nit de l’endemà només una va venir a clapar, l’altra fent cap l’endemà per a endur-se de l’armari, tota emprenyada, allò que era seu, i se’m va acabar l’espectacle gairebé tantost no havia començat, car la femella qui vingué després es veu que no solament no era homosexual, era de més a més boja, i em va vindre una nit a la cambreta i em va voler tallar en coll amb un ganivet de la cuina. Doncs això és el que dic, una cosa semblant s’escau amb l’afer dels alemanys, se m’acabava ben aviat veure’ls combatre eròticament, i és clar que d’ençà de llavors la cambra del davant, havent emigrat de primer un dels espies, i l’altre, el qui romangué a la cambra, emmalaltint d’enyor i de melangia, amb la dispesera havent-li de portar peix bullit al llit i tot, i al cap de poc fugint també ell, d’on que la cambra s’omplís en acabat d’un matrimoni, on l’home era escombriaire nocturn, i la dona, prima i eixuta com una canya, havia tot un esbart de mocosos cridaners i merdaplens qui la duien constantment a perperir, d’on encar doncs que jo mateix en fotés el camp, d’aquell indret, com tots els altres (llas!) tard o d’hora maleït.

Car es veu que els indrets els ullprenc (pel bec dolent), els fascín (per la part dels ous podrits), que la meua malmirança els duu tota mena de malcaiences, i d’ací que de seguida no es facin malbé, i que ben tost no serveixen de re, o, si doncs no això, una de tres (dues de tres?) (tres de tres?); si doncs no això, uns ulls pansidors, dic, és la pega que hec, la meua malastrugança intrínseca, un mesquí portallatzèries que soc, o, encar, si això doncs tampoc, és el món mateix qui s’espatlla ivaçosament, de tal faisó que els meus ulls (de sensibilitat tan estranyament esmolada) no ho perceben (això) molt més ràpidament que no ningú.

Ara bé, talòs, atès que l’encertis, com ho proclamaràs, que el món se’n va esventadament cap a la merda? Et dirien d’alarmista i sinistre, i de dispèptic i capdecollons, i al capdarrer tothom se te’n fotria, com aquell bòfia, al qual denunciava l’infant idiota qui em llençava balcó avall embostes de merda fresca de gos al cap, i per comptes, bòfia ignar, de prendre’m seriosament i acunçar el desgavell, es foté estrepitosament a riure-se’m; o, ara que hi som, aquell altre bòfia al qual informava de la dona vella i esvellegada qui de la finestra estant, prop l’estació Victòria, em cridava que l’havien segrestada i que la torturaven i que pugés a salvar-la, i el repulsiu pudent em digué que tirés envant, i m’ocupés del meu moc.

(...)

L’espia alemany qui se’n va anar, més tard el veia instal·lat molt burgesament en una caseta no pas gaire lluny d’on llavors habitava. Aleshores ja s’havia “casat” amb una alemanya diminuta, escarransideta, decrèpita, lletjota, la qual emprava, no pas sols per a fer’s passar per “normal”, és a dir, no pas sospitós marieta, ans per a ses operacions de maligne espieta.

La doneta, ranquejant amb la seua mangaleta, i geperudeta, ella, amb els seus cabells blancs i el visatge rugós, la feia “perdre’s”, bo i repapiejant despistadament, per garatges, per empreses, per mines, per cuines d’hotels, per fàbriques si fa no fot secretes, amb un magnetòfon i una càmera microscòpics i, fotent l’oblidadissa i la senil sense remei, li tornava, a pas molt lent, no pas sense abans, com dic, patir qui-sap-los riscs, àdhuc que un cop es feia violar i malmenar de valent per tifes xarnecs guardians quan passava sota una de les escales de sortida, per una porta auxiliar d’una de les fàbriques de productes químics, li tornava, la velleta, dic, amb tot de sorolls i converses, i fotos i films detallats de les estratègiques activitats locals.

Aquella dona era un tresor patriòtic alemany. Ell, en canvi, no veies que fotés gaire més que, amb l’excusa de vegades de fer’ls aprendre sòpites danses tedesques, festejar amb alguns dels macips qui li feien les feines de la casa i el jardí, i atupar la dona de trast en trast, i quan ella “treballava”, fer el dinar i, molt golut, atipar’s.

Cert així mateix que els xarnecs, vull dir, els trinxes, els tèrbols brètols qui fotien de vigilants part darrere d’aquella neuràlgica factoria dels gasos mortífers i qui li violaren la pobra dona, aparegueren morts tots quatre la mateixa nit, cascú a ca seua (de cops les cases llurs distanciades de vint o trenta milles, vós), amb una bala al cap disparada per la mateixa pistola teutònica palesament adobada amb fi silenciador.

(...)

(Petting ass by proxy.)

Llogat per a netejar la blancor de les immenses escalinates de l’església, aquell dia particularment emmerdades, de més a més de les sòlites brutícies i les cagades de gossos, per la immunda trencadissa provocada per dues devotes qui, tornant carregades del mercat, s’hi havien barallades, d’on que tot allò que duien als cabassos se’ls vessés als graons i fos repetidament trepitjat, i sobre, a part d’allò, pitjor, personalment havent rebudes força males noves ahir a cal metge, no cal dir que no em trobava gaire de filis, i més veient desfilar aquelles famílies d’estòlids invasors amb cridaners membres innombrables qui portaven llurs faves condemnades minyonetes a fer la primera comunió, i exigien per allò estrenes de totdeu qui ataüllaven qui passés o s’estigués plantat, fumant o gratant-se la pera, tractant belleu de guipar cuixes amunt, sots les faldilles, de certes (molt poques) prou potables parroquianes.

Adonant-me’n que de demanar-l’en a l’escombriaire prou se n’estaven, aquells desgraciats bandarres, pensava que allò era el que em convenia més d’ara endavant, per poc que viu durés gaire... De fer-me passar d’empertostemps per escombriaire, fins i tot si, per una d’aquelles molt rares casualitats, esdevenia milionari, i (d’escombriaire) ja no em calia fer-ne gaire més. Car saps què et dic? Disfressat d’escombriaire no te n’estalvies pas pocs, de rac-racs ni de nyic-i-nyics fastigosos dels poixèvols; veient-te com et veuen, ja no gosen d’emprenyar-te els desagraïts ploramiques de sempre.

Tant se val. Amb escombres i galledes, i pales i fregalls, soc doncs netejant, de genollons, aquells oceans de cendres i burilles, i de despenjades necrosis i d’infeccions de captaires i illetrats, i aquelles himalaies de vidres i farines, i empastifaments de tota mena, fangs i buidarades, i pixarrades i caguerades, d’embriacs, i de folls i fanàtics, de badocs i lladregots, quan qui veig pujar les escales...?

Aquella agradable burgeseta, esvelta i elegant, de cabells curts, rosseta, qui (sense cap raó!) tan bé em tracta sovint, amb llambregadetes i migs somriures, de tal manera que hi ha haguts ja dos cops que en un confessionari m’ha lleixat lleugerament maurar-li el cul. No pas penetrar-la, ni amb el mànec tan relliscoset de l’escombra, vós, mes maurar-la, rai, una miqueta, de caritat.

Li vull dir quelcom, com ara que potser soc mig digne que avui hom se’m compadeixi, sobretot ran del que m’ha dit el metge, però amb el primer hola, al qual ni respon, es veu de seguida que no m’entén. Una tibantor l’encarcara i passa rudement endavant, vull dir, amunt.

Romanc no pas palplantat, mes enravenat rai, havent soferta aquella nova ignomínia que tanmateix només, això rai, em cal desar al rebost del recambró dels oblits que em rau a qualque racó del cervell perquè (esperem que ben d’hora) la data de validesa l’hi expiri naturalment.

De fet, encar soc endarrerint-me amb esdeveniments de suara, quan (com ara guitat al cul), estavellant-me al més hegemònic present, m’haig de confessar que no, que la cosa no pot pas ésser que sigui, car, de debò, tot d’una, vós, qui diríeu que veig de bell nou pujant les escales...?

Ella! La mateixa femella amable, i no pas, pobrissona, que hagi tingut temps d’esmunyir-se per la porteta de darrere i tornar a fer l’entrada magistral. D’on (em dic) que la primera de les dones... O havia estat un miratge, o veia visions, i era un espectre, un barruf, o un doble, o (fotem-hi adient cagarel·la) una altra «verge» apareguda, o, ep, tant se val, qui sap què. Tret, és clar, que tot això de ben ximpletament misteriós no ho fos (per comptes de la primera) la segona.

I ara què li diré, què li diré...?

No li deia re, i ella tampoc; pujava les escales com si no m’hagués conegut mai, ni una ganyoteta de reconeixement.

N’hi havia per a llogar-hi microscopis, i escatir-ne i desllorigar-ne l’arcà intricat substrat. Mes aleshores, oh, i espera’t, ep, car llavors encar quatre o cinc dones idèntiques a les dues primeres heus-les qui fan cap al replà de baix de tot, amigues entre elles.

Per què m’he confós? Me n’adon (no soc pas tampoc tan ruc) que allò és palesament un chor polifònic de fines, refinades, cantaires d’aquelles qui trinen i refilen tan escardalencament ni arrodonida. Un chor de paies d’ultrafrontera (crec, però no em feu cas, que daneses, si fa no fa pel que xerren), totes amb els mateixos trets tan estèticament rosacis i regulars, escaients, avinents, i totes vestidetes amb el vestidet estretet i estampadet de la meua burgeseta, i amb els rossets cabelletets curtets, i la mateixa delitosa, coreografiada, faisó de bellugar-se, vull dir, de bellugar’s.

Cap d’elles de fotre’m cap cas, gens, però jo, de gairell, per una esquerdeta als aclucalls, a totes me’ls esguard el culet... I com els els conec! Prou en sé la meravellosa flaire, i el gerd i ferm toc, i per quins suaus, celestials, vull dir, paradisíacs, giravolts, on s’enfonyen les molt propícies ni miraculoses fornícules de la glòria, els escabres, basts, dits del lleig i escarransit i boterut pellaire no troben socors de sucoset recer, car (ah murriet!) ca que ell també, amb quatre hàbils incursions (tampoc no fa gaire), prou ben maurats els els maurava, per procuració, a totes?

(...)

(No es gens recomanat jeure la nit sencera amb femelles.)

Cardar-hi, no dic pas; ara, dormir-hi, qui-sap-lo perillós.

Car hi ha certes nits (de lluna plena, sobretot) on certs conys (atesos de licantropia) (rabiüts) (mossegaires) es veu que esdevenen, això, mossegaires. I hom es lleva amb la cama (pota) esquerra (dreta) (si la dona dorm a l’altre cantó) tota plena de mossades misterioses. T’esguardes la botxinejada pota i no te’n saps avenir, i la dona te la sobta (sotja de sobte) i esdevé tota esgarrifada, no sabent, la pobra, que ha, secretament, entre nemoroses cuixes, un refotut cony de tendències licantropes, el malparit.

(...)

Contràriament a la meua molt malastruga experiència, la de l’arquitecte Çapont, el qui pengim-penjam féu a mos pares la caseta a Pardinyes.

Te’l trobes aquell vespre davant la boqueria, que com tota boqueria exhala aquella podrida pudor de cadàver, i et diu que no, que què collons de conys amb ferramenta i tarannà de llop, que no puc anar més lluny d’osques.

M’és el jaç tota vagina; hi jec i faig jaç a cada vagina, font de jovenesa; n’ixes molt més renovat, carallot, i tant.

Tot roda al món, i els objectes, bo i ballant, em canten en chor cants de sirena, on, estratosfèric, ball tot sol, tot sol com un mussol ballador. I si mai l’esguard se’t desvia cap a cap cony, oh, llavors, car cada cony és ull de sirena, encantador, un esguard del qual em desvia a penya-segats on sens fi t’estimbes, fins que potser al cap d’eternitats, sedec de més, molt més, no ressuscites, caient, caient, sense sabates, cony avall; cony avall, avall, de foc
.

Com sempre que el veig, cada cop més desnerit, se’m declara indefugiblement addicte a la femna.

Les femnes, totes, tu, aitant les folles com les altres, ara t’ho dic, summitat.

Ja de petit, embogit de desig, de verriny, d’arreçó, àdhuc m’anava aquell migjorn a cardar un vesper, i tots els reunits, família i coneguts, em deien esfereïts
, «Un vesper, un vesper! Abstén-te’n! Te n’estàs! Arruix!» Mes jo res, tu, endavant, sempre empudegant, empoixevolint, enfellonint, els massa tranquils panxacontents habitants de les fondàries. Per això em naixien. Per això els naixien. Fa, ca? Cavà? Cavanet? I és clar!

És que en passen tantes i de tan bones! Arreu, tomba els ulls. Cavà? N’hi ha a betzef. Se me n’hi va darrere la cigala.

Guaita-te-la! Upa-là! Deessa!

Indecent a la insabuda; alhora massa bella i massa calda, feta doncs indecent per la mateixa natura, poc pot mai impedir que pertot on trepitgi els vits no s’enrigideixin desesperadament, a trenc d’esclat. Tothom vol cardar-se-la, per virtuosa que sigui ni per molt discretament que s’abilli. Que ca? Cavà?

Voluptuosa fora fins i tot sota vesta o llençol o mortalla, ses proporcions i sos bonys de carn, la seua meravellosament feromònica flaire, sempre paleses; oi que ni tu no hi pots fer altre que, bo i veient-la o flairant-la (aqueixes marejadores sentors de cony encès!), la trempera et parteixi vers la roent estratosfera?

Que dius que no, ximplet!

Ai, cabàs! Tu, tan amable, i tan deferent amb les femnes, ja es veu d’una hora lluny que, si mai et mulleres, prou acabaràs cuguç, i no pas solament un cuguç adotzenat, ans un cuguç de referència i tot; de referència, ço és, cuguç on tothom altri (de tendència cuguça) prou hauria (i haurà) d’emmirallar-se.

Ah, ja n’ets, ja t’han enxampat, les fementides fembres! Doncs segur que portes banyes, a veure, guaita cap al fanal, ui, i no pas poques! Ara que qui et plany! Millor! Més llibertat, si ho amides i ho escauges pel bon cantó. Excuses ara per a tu rai.

Fora pansiments, home. I tant. Som-hi, ara t’ho dic, què has de fer; has de saber trempar tothora, i sobretot a l’hora calda, al ball estret, per exemple. I els has de saber enraonar a cau d’orella.

Dic diamant, dic dinamita!

I tingues a l’esment l’anatomia. Tot cony és fistulós. Toca-hi, tantost pots, com si és doncs xiulet. Tu ferm, a l’estopí bufant-hi. Resultats magnífics!

Ah, i un darrer consell, que tinc pressa. Cada vegada que la teua dona, o les paies en general et diuen, que segur que ho fan, prou ho sé, que la fots tota petita, els dius que més petita la foten elles. Fa, ca? Cavà? Cavanet? I tant. Au.


(...)

No engatgis mai la dona quan amolla barbaritats sense aturador. Tard o d’hora se li estroncarà l’aixeta del verí i per força, extenuada, callarà. Què hauries tu d’haver dit? Ni què diràs en acabat? Res, res, ni abans ni després.

(...)

Ah sí. Ara les veig.

Hi ha avui [?] a casa tres dones velloses. Soc a un racó, havent servits els tes i les galetes i els entrepans, i esperant noves ordres. I elles sens descans, xerrant i xerrant i xerrant de matèries fades, de matèries de dona, fins que no enraonen de l’únic interessant, del cardar. El cardar – sal de la terra.

He escrites unes memòries i les he trameses als fills, i cap d’ells ni cas.
No hi has degut parlar gens de les teues aventures més trapelles.
Ca, i ara! Per als fills? Què dirien?
Doncs jo no sé què faria. Car no pas que hagi tinguda una vida de casada sens falla.
Sens falla, volent dir, sense haver tombat en adulteri, és clar!
Manta vegada, jotfot!


I ara la dona, també enriolada, afegeix, amb raó: What about me? Mea culpa. Truly, a fucking machine. As if every guy around would’nt know. So?

Crec que les altres, rient així mateix, m’adrecen humiliants llambregades al raconet, on és clar que no gosaré mai aixecar els tímids ullets.

I se’n conten de molt bones, i ara les orelles em bavejen escoltant la dona parlant d’un dels seus druts, el gran tadjik, qui coneguí i tinguí el plaer d’així mateix servir quan viatjava per afers d’estat cap on vivíem.

Netejant un cop molt enèrgicament a la dutxa el vit d’ase d’aquell amant tan fort i alt amb sabó, m’atura la mà massa entusiasta i em diu que me n’estigui, que el sabó allí és contraproduent i que potser després...

Voldria excusar’m, i tanmateix com estroncar’ls les meravelloses contarelles? Palès que m’hauré d’escórrer als calçotets.

(...)

Qui és cuguç — si s’ho sap manegar — el món és seu.
De fer-te cuguç — no hi ha do millor que et pugui fer la dona — esdevingut cuguç ets el senyor del món.
Els altres et fan la feina bruta i t’han de més a més la dona feliç, d’on pler de benaurances per a tu, prou pots, no se’n segueixen — alzinat fred coneixedor qui ets de tots els secrets de les humanes febleses.

(...)

Encar segons l’hipomànic Çapont les dones el portaven de corcoll. Me’l vaig tornar a trobar sortint del barri xinès.

No hi puc fer més, què vols? Me’n cardaria mil per dia. Cada cony de dona és cant de sirena, tu, i m’hi estavell com un carallot qui només sap trempar i retrempar, escorreguda rere escorreguda, corrent d’un cony a l’altre, mig esbufegat, com veus.

El meu bastonet s’adreça ortotròpic
Vers la flairosa font de tots els meus desigs.

Conys enllorats
Ma tita es dispara com llengua de camaleó.

Gaudeix de l’orografia del seu cos. Deixa’t de capdecollonades. Enlloc de l’univers millor geografia. (Etc.)


(...)

Faig que sí a tot el que diu. Com li faries entendre, il·lús, massa histèric ell en el seu fanatisme vulvolàtric, que la solemnitat de certes figues, qui et sotgen fit a fit i baven de crueltat, et recorden la mateix solemnitat del dissortat, estòlid, mitjamerda, del jutge repel·lent, obsés i papissot.

Com dir-li que no ets vulvòfob, mes que certes figues de certes agres, verinoses, putes, deunhidoneret. Conys de les pitjors, més assassines, putes qui deslliuren jutges, els mateixos jutges papissots, asàfics, del feixisme terrorista secular canfelipútrid.

Que tu rai. Que, entre el milió de màncies al món, a tot estrebar, tu també molt addicte a quelcom o altre, per exemple, a la vulvomància; el vulvomàntic endevina no sols el futur del cony, sigui enllorat, o sigui eixut, ans, només veient el cony, endevina la vera cara de la persona qui el duu; i contràriament, només escaujant el visatge de la dona, hom endevina quina mena de cony no tragina, pobrissoneta, més avall.

Abans de la xarxa a internet, els afeccionats a l’alta pornografia només havíem dues opcions. O pagàvem, o anàvem a espiar per finestres i traus. I pagar, no haig pagat mai per a re. Saps què? Hom fingeix, camuflat, i, tantost pot, veu. I qui veu, de cops la sort vol que pugui observar i tot.

Parlant de fufes eixutes, fent d’escopòfil em trobava sovint sotjant sorprenents estupres.

I, en fi, que és així que una vegada fui testimoni d’un crim molt fastigós, i qui el cometé fou dona amb faldilles estampades, i la bòfia, ridícula, insistent, irritant, demanant-me si la podia identificar, i jo dient-los que només me’n recordava no pas de la fila, ans de la figa, del zuzú, de la zezeta, de la fufa, doncs, que no feia la dona, tot i que no l’havia vista pas (la fufa), mes, com sempre que veig cap dona, més que no pas la cara, cal reconèixer que els veig la figa, què hi farem, soc així, nat amb certes qualitats, com tothom, tant se val, així doncs que, a totes les diguem-ne més o menys sospitoses de la ciutat, em calia, simplement, veure’ls (ben vista) la figota, i això, és clar, per tal de saber en acabat si tornava a veure-hi la culpable.

Cert llavors que els repugnants pudents em van dir que era un tocat i, amb seriositat de botifler ignar, que si me’n fotia, que si me’n fotia d’ells – ells, la gran cosa, miserables.

(...)

Això em duu a l’esment el que em deia un cop en Jim, em demanava per què anomenàvem «charred necks» certs podrits canfelipútrids qui venien a tall d’horribles invasors a fotre’ns la contrada a la merda. El coll, li deia, els esdevenia fosc, amb trets de carbonització segurament a causa de tant de xarrupar les caldes cagades del borbó de torn. «Must certainly come from eating too much holy hot shit from the rotten asshole of the fucking current Bourbon.» Colls famolencs esdevinguts, per osmosi, translúcids, massa acostumats, pel passatge dels cagallons borbònics, a la cremor putrefacta. Quelcom de si fa no fot. O que així adquireixen a la llarga la mateixa tonalitat. The neck acquires de same tonality (of that putrefying shit).

(...)

Alhora li dic que als temps ultramèrdics del feixisme xarnec, les maleïdes ràdios només tocaven bona musica quan algun dels desgraciats cagallons del règim no es morien o eren assassinats.

I que per això pregaves, educat melòman, que els angèlics “terroristes” no en despatxessin cada dia un de nou.

(...)