treballant la boïga [a]

(Em diu que es diu Boïga.)

Em dic Boïga. Una bomba m’esclatà al cervell; l’hipocamp a parir parteres...

[Ací em lliurava uns papers rebregats potser angoixosament a l’instant cabdal de l’atac.]

Tot això de per ací, la bomba en caigué damunt a mig escriure-ho.

(...)

(Aprés la pèrdua.)

Anys i panys havia anat sèdulament confegint: Un llibret dels que ja no es fan.
I de sobte un foc.

Avui em dic Boïga, i una boïga se m’ha obert part dedins el pit com infecta putrefacta recança que em va gangrenant els voltants.
Una boïga al suposat ectoplasma o llençol imaginari on figura a contraclaror la meua figurada figura; on el meu ésser, com figa a l’arn, no s’estén.
Volcà dels menstrus – esdevé cru xuclador que tot ho vol pair.
Cràter que s’eixampla i tot s’ho empassa: Somnis, texts, tasts, memòries. Versemblances, galivances, miratges.

Havent-ho tot perdut, una boïga se m’obr a l’integument, una boïga per on s’escola el deler de viure.

(...)

El teu ésser?
Això rai, car tot el que és, és ésser.
(Xorc consol.)

(...)

Incapaç de reproduir la feinada, caic en foscor: After the loss, the abyss.
Aprés la pèrdua, l’abís.

(...)

Treure’n l’entec, com?
No hi ha remei. O: quin remei trobar-hi altre que...?

I ara la fórmula: Hope springs eternal.
O: Any port in a storm; even this one will do.
Les plomes a les ales de l’esperança, socarrimades i tot, assajaran novament el vol?

(...)

Aprés la pèrdua, esdevinc desguitarrat camp de batalla; en marejat barreig, se m’hi barallen malsons.

I ara la fórmula: Tot era oradura.
Feres bé de llençar-ho.

(...)

(Llenceu-me a les escombraries, potser embolicat en un llençol esvellegat.)

Tots els esdeveniments vitals, esdevinguts objectes ara col·lapsats en un paquetet de cendra.
Tot caos torna a l’inici, l’inici tan perfectament acunçat del no re.

(...)

(Regirant al fons del calaix enferritjat.)

Cops anònims m’esguerren i esdevinc cerebralment xorc. Cervell d’aigües tèrboles, mai no saps què hi pesques amb els detritus del teu ormeig molt claupassat.

Ara que, anant d’un cantó a l’altre, amb els diferents períodes, i sempre amb veïns adversos, no és gens estrany que, més o menys sovint, no se m’esdevinguin forats soferts per foc o per emble.

Car quin deler els veïns i els viatges de cremar, quin deler de fer desaparèixer; de cremar’m, doncs, d’eliminar’m.

(...)

(Somnis insignificants.)

El somni insignificant d’una vida sencera és fet de petits somnis quotidians encar molt més insignificants.
Doncs bé, aquest proppassat juny, entre el tretze i el vint-i-sis, com dic, d’enguany [i és clar que sempre és enguany; sempre en som, a enguany; tostemps la història al present], una boïga se m’obria a la consciència. Ho oblidava tot, pou de teca irrecobrable.

Oblidava cada somni insignificant somiat durant aquest lapse de temps, on qui sap què he comès, quants de torts ni benifets?

Tant de somni insignificant que s’enduu doncs la tassa de la cagadora.
Esborrat cervell, esborrat ordinador. Esborrats per qui? S’esborraven tot sols? Els esborrava jo mateix, la repressió del record davant quina horror? O era la por d’ésser descobert de qui sap què? Me’ls esborraven els enemics? L’atzar?

(...)

(Treballaré la boïga.)

Episodis, auques i tonades que m’orbiten el creixent clot cremat. Enquadrats en feltre que el lent foc va devorant. Prou tost se m’instal·larà com si res la darrera boïga: la boïga infinita.

(...)

(Lleterades fragmentàries per causa de boïga.)

Se t’estronca a mig trempar/ llangardaix a l’entrepà.

(...)

Puc dir que, després d’aqueix altre atac, hom em mostrava un munt de papers atapeïts dins un immens bagul blau. Em deien que aquells escrits eren meus, mes me’ls mirava com els d’altri; més que més que, en llegir’n qualcuns, no hi trobava sinó d’absolutament nou. De les incomptables línies als fulls, no en reconeixia borrall.

Em diuen, hò i més, que aqueixos quaranta mil llibres anotats als marges són la meua biblioteca; apilats volums de totes mides, doncs, que adés, no gaire fa, es veu que tenia molt cars; i m’asseguren que, de tantes i tantes anotacions que els diversos exemplars no hi duen, no n’hi ha cap que no sigui molt gelosament meua; i tot que me n’adon que totes aqueixes notes marginals són immensament intel·ligents, són avui per a manguis com ara si pertanguessin a una legió d’obscurs savis, i és clar que no pas , com qui diu, rajades de la meua ploma, no gens eixides del meu cervell, el qual a hores d’ara no és sinó taula rasa. Un com d’allò com se’n diu? Un palimpsest tot net.

(...)

(M’anomenaré a ma guisa.)

Es veu que algú (i els seus s’hi avenien) m’havia volgut nomenar a quelcom... À quelque chose de très guignolesque gravité...? A qualque dignitat de ninot de putxinel·lis?

Els dic, de lluny, que s’ho desin.
Car oi que prou en sé prou, per a nomenar’m, quan m’escaigui, a ma manera?

I tota dignitat és indignitat. Res més indigne que els dignitaris.
A part que arreu d’on vulguis... Només absent hi soc de gust.

(...)

(Aquest és el fragment.)

Només pot esdevenir poeta qui sap viure als budells on la merda es congria.

Tothom qui pseudoalat es veu sobrevolant els budells, només vomita xarones ximpleries, carrinclones datpelculades, bajanades i buidors abominables de bajoca, de burxeta i de besunya, amb floretes i cels, i amors i honors, i ridículs i abjectes i horrorosos enganys semblants.

Només cobert de cap a peus de merda esdevens mai prou savi.

(...)

No hi ha millor feina que la de traficar amunt i avall amb escombraries. És joc delitós. Tots els escombriaires som una mica (o pus tots força) puerils. Ja ho va dir el savi Fourier. Al món harmònic, tots els escombraires hi seran canalleta. Car la canalleta no avorreixen la brutícia, ans l’amen. Es rabegen als femers, s’enfanguen, s’emmerden, es rebolquen per terra i entre els gossos. Les escombraries, per a ells és un joc recollir-ne i, damunt, fer-se felicitar i àdhuc com cal guardonar.

(...)

(Som-hi minyons de la malaguanyada trempamenta.)

Em desvetllava amb algú qui em feia mal, bo i xuclant-me adeleradament la tita; xarrupant-hi de valent, esmeperdudament, com qui s’empassa, gàrgola grotesca de circ de poc preu, boes i pitons.
Danger! Cocksucker on board! — vaig cridar, horroritzat, on el culpable, serpeta, es féu escàpol.
Com m’aixecava a desinfectar-me-la!
I ara, més asserenat, tret que és clar covant roent rancúnia, ull viu, via fora, car la meua ferotgia es desferma.
Qui és el xarnec qui me la xumava!
I l’entera guarnició, la soldatalla merdosa qui cafeix la barracota, la veus encontinent desperta i erta, al peu de llurs llitets.
Com entre la bòfia, entre els mals sorges no te’n trobaràs mai cap qui no sigui marieta.
Repetiré: qui és el xarnec qui...!
I arrenquen espontanis amb llur cantarella ridícula i carrinclona, llur himne bèl·lic del ram marsellès. Peà marieta. Tots els himnes guerrers en són.
Som-hi, minyons de la putrè...facció! Els jorn gonò...rreic ens ha fet cap! [Etc.]
Cairats com tetraedres, com adondats cairotes amb carotes d’idiota, només tarats en llur harmònica geometria per aquell mínim piuet o palleta amb què, carallets, els robotitzats trempaven.
Món simiesc dels xarnecs militars. Mentre, tots en cunç, es ficaven espontàniament a bramar les tonades carrinclones de cap d’aquelles irrisòries cançonetes marcials, llurs vitets, car com dic cap ni mica colossal, pus tost el contrari, és a dir, més pròpiament, llurs escovillons de fregar rectes, sedegament se’ls dreçaven, trempats se’ls alzinen i àdhuc els vessen minses laves, alçuradets volcans de naquis braó, ço és, de vim escàs.
No pas el meu ceballot. Totalment fastiguejat, rau molt pansit, més somort que mai, així desaprovant tanta de ximpleria, de puerilitat, de banalitat, d’insignificança, d’inutilitat..., de pèrdua de suc.

(...)

(L’ínclit Despuig enculava en Colom.)

Quan n’Eimeric descobreix en Cristòfor
Com prou diu la filòsofa que tothom s’hi aclofo:
Àfoba orgia no vull que m’estafos.

(Ni pots trobar enlloc on t’agafos
Si el vers no ames de totes les Safos.)

Entre la bafor fàl·lica prou cal que hom s’hi escarxofo.

Diàfan un dels faves efebs diu galactòfor
I amb prou suc: —Ningú vol que hom l’hi espellofo?
(I l’hi fica en un plat com cap cambrer discòfor.)

—Oi! Bé que no vull que te me n’embafos
I mig escanyat ja me l’aixafos
O pitjor també els ouets no m’esclafos

—De mos tasts no vull que null hom se’n mofo!

—Ui! La por prou fot que se m’agarrofo!

—Vincla’t colomí que per on traus l’“ovo”
T’hi endiny els meus molt trempats “metàfors”!

Sobtats se’ls tornen verds tots els semàfors:
Es toquen i es besen gens adiàfors
I els culs es burxen amb un vit ben fofo.

(...)

T’acolloneix la furor de les dones
Quan se’t carden i desmaneguen ferm.
Llurs conys poderosament musculats
Totjorn t’eren un dràstic violent
Que et trametien no pas a trempar
Ans a cagar esmeperdudament.

Putarres frenètiques llurs cridòries
Com en pateixes carcassa decrèpita.
Estrèpits d’estavellaments molt greus
Angoixosament t’escandallen l’ànima.

Concisa mútica rèmora l’hoste
Monstruós massivament et viola.
Ostatge destrossat et sents morir
Amb cada nova salvatge sacsada.

Com mesquí helmint somorgollat en merda
Folla femella et sebolleix en carn.
Dona moguda antropòfaga mènada
En histèric atac contra el ninot de drap.
Et sondrolla entrò que no ets ni cendra.

Pols ets i tota pols ha d’anar armada
Contra cap galopant esbojarrada.
O romans fent de mula fent d’ase o cavallot
I estront mig animat fas cap al carallot.

Jup i desfet gens bé no s’hi viu al carall.
Execrada joguina tost et perds pou avall.

(...)

(L’annex no pot existir sense la senyorial mansió que li dona raó d’ésser, la qual sòlida i magnífica mansió, de tot annex, si calgués, prou podria passar-se’n sense que res de nociu se’n seguís.)

Annex, ço és, dependent, totalment dependent de qui em forneix (contra constant caní servei) els mitjans elementals de subsistència, ço és, teulada, llit, teca, i àdhuc, si s’escau, cap cau per a l’estudi, cap finestra per a l’observació, i sovint i tot una certa excitació dels sentits...

Tot el que de debò sigui tanmateix moure’m a lloure en llibertat, ço és, plaívol, abellidor, sense encarcarador compromís, sempre...

Sempre haig de fer-ho (tot això altre) d’amagat, com ara clandestinament, de puntetes, de totes totes (exacte!) subreptícia — menjar, jeure, estudiar, observar, ésser.

La meua llibertat doncs per força condicionada, vigilada, tret que no pas tothora, car...

Car àdhuc el generós escarceller és clar que s’adorm o es distreu.

I és llavors on esdevinc.

(...)

Fui n’Aristarc, delicat marit, qui s’enfonyà a jaure sota el tàlem, i allí, molt benaurat, es lleixà mastegotejar (fins a contusió cerebral irrecobrable!) pels exacerbats sotracs de muller i drut qui, atlètics, en bullent acció, tot el parament àdhuc desmanegaren.

(...)

Corrupció mental de voler fidelitats idiotes i contraproduents, antinaturals de totes totes.
Tot home ha vel·leïtats d’esdevenir cuguç per part de molt enèrgic drut, tot i que, per podriment cerebral, tem alhora qui altri se li foti la dona.
La dona qui exigeix fidelitat al marit, encar és més suïcida. Carallot, ni deixa tastar ni tasta.
Un cervell natural, net de tot empelt de civilització assassina, vol que la dona cardi tant com li plagui, i això l’allibera.
Allibera el cervell i qui el porta. Car no hi ha llibertat, vós, com la sexual.

(...)

(Exterminis de xamfrà.)

Xeic adés poderós qui has esdevingut letalment gelós de l’odalisca la qual, magnètica i astuciosa, et tortura i humilia, i qui, en l’horitzó miasmàtic que tanmateix pots mig guipar amb els ulls del clatell, t’ha fet estampar d’esquena al mur i t’ha fet aixecar el caftà de samitell esvellegat, i ara lentament i amb simitarra rovellada et perfora el paltruu, per a de mantinent i sense més romanços fotre’t ja colgar, mig viu encar, en cap prat perdut perquè qui hi peixi trobi que els brins són amargs, belleu entecats de micelis tuixegosos i tot.

Demostrada havia immediatament la seua gran superioritat de dona meravellosa l’odalisca màgica, qui en un tres i no res prenia el poder per mètodes de cony dictatorial i imperiós, amb els tentacles del qual, alhora hams i esquers irresistibles, mes per a tu inabastables, inassolibles de totes totes, et menava on volia, a tort i a dret, i per camins més públicament ridiculitzadors, ultratjosos, greujants, agonitzants, ignominiosos.

Ordena: «El xeic pateix molt angoixosament de qualque apendicle mal apedaçat. El colguem per al seu bé i el del poble. Traieu-li dels dits abans les afroses tumbagues, i som-hi.»

Et sebolleixen trempant. En acabat, dona magnífica, incòlume, impassible ara, sempre esguarda entorn amb ull altiu bo i escaujant el trist panorama girientorn, sospesant segurament quin altre carrincle potentat, molt efímerament poderós encar, properament, tost d’allò pus, no trobarà prou delit de molt opressivament fotre executar en acabat així mateix de tortura ans humiliació superlatives.

(...)

(Fa que llegeix.)

Sacre escriny, anell de foc, nafra al viu, mossada de drac.
La fascinació t’endogala, rodament de cap, cuidaràs trabucar, empès pel contrapès de l’espasa que se’t descorda en saliveigs.
Conys esbatanats, com Sols al cel, millor que no els Sols del cel.
Són Sols, els conys, de qui l’enlluernament totpoderós no sols és tolerable, és d’allò pus gaudible.

Oh paia qui estirada damunt l’herba fa que llegeix ben eixarrancada, d’on que hom el cony li hagi de contemplar amb un cert interès ni amb una indubtable sufocació ascendent.

El cony relliscós, parany de vesc clafert, que llofres esparverat, i llavors, endut pel vertigen, massa t’hi atansaves, i et xucla endins, començant pels ulls, fins que en ofec de vesc, condó extraviat, serp espellada qui es rebrega en apnees, t’has fos.
Pertot on mai ragueres no en romanen vestigis. Ni moquet de trist llimac.

(...)

(Llurs conys em feien l’ullet.)

Llurs conys em feien l’ullet
Mes no pas llurs ulls que molt hipòcrites em fitaven severs.

M’havia comprades per correu unes ulleres
Unes ulleres que “transparentaven” els vestits de les dones
(Inclosos tapaculs, vós!)

Eren unes ulleres màgiques anunciades al darrer full
D’una revista de ninots per a infants
I m’havien costades cinquanta cèntims
(Mai millor emprats!)

(...)

(Odi i repugnància.)

Odi envers altri i repugnància d’altri.
Sortosament, això (únicament) em constitueix.

(...)

(Breu explicació amb un enrotllafulles.)

El veia despenjar-se tan fàcilment i compassada, a tall d’enjòlit cuc geòmetra, i m’aturava a observar-lo.
L’he vist mesuradament davallar pel seu fil sedós, un enrotllafulletes (un tortrícid diminut), qui, tot seguit, davant meu mateix (potser m’ha vist tan lleig), s’ha repensat, teratoscòpic, pobrissó, i, ara amb esforços, refregaments, i rebrecs i feinadotes rai, ha tornat a pujar el fil tan amunt que gairebé en el fullam el perdia de vista.
Potser només es desdeia d’anar tan avall, diguéssim que no gens li abellia l’ambient sotà.
O pitjor, sentint-se embrutat pels ulls d’altri, potser es deia allò que m’he dit manta vegada.

(...)

Espieta espiat, m’he tocat i retocat — i enlloc no m’he trobat.
Qui em reconeix? Ktò vinavat?
Només el boig qui t’acusa.
T’acusa perquè és un bocí de merda qui aprofita tota excusa.
Per a poder enllordar — tot objecte proper o llunyà.
(...)

En tot cas, no pas que li anés a demanar el per què tot allò.
Prou ho he après, a hores d’ara. No cal demanar mai per què de re.
Què em pot respondre l’erugueta que no em responc jo mateix?

(...)

Hom fa (quin remei!) allò que li toca de fer. I allò que li toca de fer no és pas allò que certs homes boigs (és a dir, tocats, desnaturalitzats) voldrien absurdament que hom fotés, ans allò que li mana la natura.
La natura ens mana, tant al tortrícid com a manguis, de néixer, de feinejar, de morir.

(...)

Què vol dir saber-se ací?
No vol dir re.
Bromeres i xurries mentals.
És una delusió creada per les il·lusions que impacten al cervell i les al·lucinacions de la mateixa activitat cerebral, una activitat d’antic desenvolupada en l’animal per tal d’empescar-se vies devers la supervivència.
Ara, aquest excés d’activitat es veu desviat al domini de la imaginació on el propi fantasma pren forma com a existent, fins i tot quan, perquè la seua vida cap perill imminent no l’assetja, no li cal pensar que viu i que per instint caldria conservar-se’n (viu).
Desvagat, es veu tanmateix caçant i escapant en les fantasmagories de l’esperit. Com si hi fos. Enteranyinat en els fils de seda de l’ésser. Un animal tan complex com l’enrotllafulles.
Un atac qualsevol a la màquina del cervell fa esclatar la bombolla de la delusió, i allò prova que tot ho era: alhora il·lusió i al·lucinació.

(...)

(Existir sense haver de viure: aquesta fora la fòrmula idònia.)

A l’aigüera de la cuina netejant nyams abans de ficar’ls al forn, i alhora silentment existint, ço és, esguardant per la finestra.

Curiosament, pel carrer hi veig passar tres follets japonesos en bicicleta. Un dels follets el veig caure força desmanegadament. Es colpia horriblement el cap a caire de vorera, crec. A tots ops, romania ert, amb un trep sagnant; sang d’insecte. Els altres dos follets llavors amb un llambrec d’entesa en tenen prou; foten el camp volant.

I ara em distrec amb el que es deu esdevindre darrere, a la sala. Què hi fot l’home? Què hi fot l’home qui, assegut molt confortablement i àdhuc presumida, guaita els dos televisors alhora? Un, mut, hi emet esports. L’altre, amb veu, hi fa cançons antigues, idiotitzants, de rock.

Al rerefons del cervell, m’ho he demanat fa estona. Què hi deu fotre? No crec que l’home hagi vingut només per a abassegar els televisors; tampoc crec que es vulgui cardar ma mare (massa vella), ni la dona (massa lletja).

Havent-me doncs distret, veig, tornant l’esguard finestra enfora, que el follet mort ha desaparegut; no pas, però, la bicicleta tota espatllada. Hom se’l cruspia? El follet, vull dir. Dubt bontròs que hagin tingut prou temps de fer-ho els voltors qui, conxorxats, sempre m’assetgen pels voltants de la finestra i sé que em fan niu al terrat, o hi relloguen. Tant se val. Un altre misteri. Així mateix, cal dir que no crec pas que l’home hagi vingut per a mi. Soc massa lleig i massa vell. I sobretot, gens marieta. Caldria que em pagués quantitats inversemblants perquè acceptés que se’m cardés.

Quan se n’adonarà, el tanoca, que hi és debades? Carallot. A part que avui, per dinar, no els coc sinó nyams al forn. Així que...

(...)

(Finestra a la inessència.)

Finestra a la inessència, on res no significa re.
Tot rucades.
Un món trucat.

(...)

(Observacions hodiernes.)

Finestra enllà veig cambrers i cuiners com corren adelerats a canviar d’indret d’aparcament llurs automòbils, car altrament es veu que en aquella hora multa rai.

I, ençà, els cossis i les aigüeres on els enciams eren a mig rentar sobreïxen de valent i les llengües de les flames dels gasos als fogons oblidadament deixats encesos abans de coure-hi comencen de llepar ominosament els voltants, mentre, enllà, al fons, el gos s’ha agafada la ferramenta als raigs de la roda de la bicicleta de la neneta, de qui la mare el ventijol generós li aixeca la faldilla vermella amb floretes blanques i ens regala la vista tot un cul rodonet meravellós, car calces no en porta molla, i no hi ha doncs al món dona més com cal ni perfecta, amb les seues parts fetes públiques, son cony flairós i la sempre molt llepable roseta de l’anus, i tots ens hi somiem, cuiners, cambrers, desfeinats d’observatori, esminyonant-la, gomboldant-li els seus delitosos traus de fresca carn crua.

(...)

(Orgànic.)

Res no es desaprofita.
Sebollit nu nu nu... i sense trempar
Pols pols pols... que es reaprofitarà

. (...)

(Sal a l’ham.)

Era pescant assegut al pescant/ Se m’atansa un xarnec amb turbant/ I em diu no pas gens rude Sal a l’ham/ I dic Per què? No hi fic pas enciam.

Sal a l’ham hi torna torçant la cara/ I responc Qui sap tu potser ta mare/ Car qui s’hi entén en cucs ben amanits/ Ell volent-los salats i jo endolcits.

Interroga ara el carro funerari/ Que prenc per al meu esgambi ordinari/ No em sap jardineret al cementiri/ Ni que allí seré quan també ell no expiri.

Ni que si de cops faig cap al riuet/ Amb per tot ormeig canya llinya i suret/ Amb a l’ham d’esquer larves de cadàver/ Tot allò pescat a l’aigua ho tornava.

(...)

(Entre sudaris.)

Com més anys no he viscut, més me n’he convençut:
En somorta llum d’aquari, només hi vivim, desesperadament orfes, rèmores.

Havent estudiat a la Universitat del Cementiri, te n’adones que:
Viure és pecar contra el totpoderós déu de la mort.

Viure, doncs, carallot, estigues-te’n tant com puguis; això.

(...)

(Somnis lascius de peix qui pon.)

Soc l’home qui tot ho entengué:
Que per a això serveix un paper.

(S’hi torca què?
Merda? Lleterada? Cagada de gos?
Esput? Sang? Bava? Llavis? Plors?
Engrunes de cervell? Ço és, pensaments? Vull dir, pensades?)

Tot al sac, vós.
Tot al sac (de paper).

(...)

Tornant a les cases altes on estic segur que hi visc, veig molta de gent a baix fent cua davant la porta principal; com m’adreç amb confiança cap a la porteta de servei com si sabé què faig, un home alt xiroi pus tost granat, se’m presenta, m’ofereix la mà, Roig Castells, diu que es diu, i afegeix, deveu habitar la casa, em podríeu dir si sou en Romeu notari, o si sou parent seu?

Li responc que no, Que no, que només hi viu mon pare, i que no és notari, no, ni re.

I llavors, ell tornant-se al seu lloc a la cua, romanc paralitzat, Mon pare...? A quin pis...? I per què mon pare...? I jo... on?

És evident que oblidava on visc ni si visc ací, en qualque pis de ben amunt. Me’n tornava doncs enrere, i tombant la cantonada, me n’adonava que a una altra casa, més avall, hi vivia una tieta meua. M’hi he adreçat i entrava al vestíbul; hi havia dos vigilants, una a cada taulell, els taulells davant part davant abans d’arribar als ascensors i les escales. No sabia a qui demanar ni tan sols què demanar-los, quan, en aquell instant una dona rossa sortia cap al carrer per les complicades vidrieres de l’entrada principal. M’ha semblat reconèixer-hi una cosina. He sortit darrere. La dona duia quatre infants, dos per banda, entre els quatre o cinc anys els quatre; corrent darrere ells, qui anaven força de pressa, l’he cridada, ço és, he cridat el nom de ma cosina, Otília, Otilieta, tret que amb els sorolls del carrer, camions esventats, tramvies mig espatllats, clàxons d’aquelles màquines infernals que fumen amb fums deleteris, ço és, els molt merdosos automòbils, no em devia pas sentir, fins que, corrent i esbufegat, no gaire lluny d’ella, al capdavall ha tombat el cap.

Soc ton cosí Pau, cinquanta anys que no ens vèiem.
Pau!
Tota aqueixa canalla, no són pas teus.
Ca, carallot; del nen. És com si fossin meus, la seua dona es morí parint-los. Tots quatre alhora.
Alça, de debò? Greu que em sap, t’ho pots pensar!
El nen també és mort. De tristor, segurament, mes que no de les malalties i els maleïts medicaments.
No ho sabia, terrible, esfereïdor. Doncs sí que fotrem goig!
I tu? Què deus fer per aquestes endreçúries?
Ni puta. Només em sembla que he arribat, de tan i tan lluny, remotes terres o mars, avui, aquest matí mateix, i afigura’t, perdut, deambulant, no reconeixent re, ja ho veus, providencialment, oi? Trobar-te a...

En aquell instant, una sorollada de frenada no gens reeixida. Els quatre infants de ma cosina aixafats per un enorme camió. Ma cosina corrent-hi, i jo darrere, no gaire de pressa, amb cara de ruc.

Arriben les ambulàncies, els bombers, entre la gentada, la qual, és clar, rucs exclamacions rai.

Ignorat, me n’he tornat tot caminant cap al port.

Hi ha a un balcó un infant idiota qui amb un canut em llença aigualida mes vescosa merda de gos. Dues vegades m’ha encertat. La primera, la merda vescosa m’ha tocat la sabata, la segona la cama nua, car cert que vaig amb pantalons curts, com si he sortit aquest matí a córrer pel carrer.

L’amenaç amb el bastó. Que enfellonit que estic!

Veig que l’idiota tornar a ficar-se merda de gos, del gos qui té al costa, a la boca, i que la mastega bé, i que es torna a agullar cap a mi, i que torna a llençar-me merda, tret que ara soc lluny de tret.

Me’n vaig disgustat. Crec que els infants idiotes (i no cal dir els gossos) haurien d’ésser liquidats tantost néixer. Car quina merda viure idiota, i quina merda pels qui n’hem de suportar les merdegades!

Arribat a port, a la fi del temps, el curs del qual per un cop es mostra si fa no fa benèvol, esguard girientorn i amb quin descans de l’ànima no ens redescobrim tots plegats marietes!

Morirem abraçats, enduts pel mateix ineluctable corrent. Un corrent que sempre duu avall, i mai no refà enrere el pas. És com trena d’aigua qui cau i cau, i no pots retrossar. Nimfa amb cabells d’aigua negra qui a caire de moll es pentinés, eternament avall, avall. I els marietes qui som menats per les pues com polls a la babalà, fins al fons del fons del fons...

(...)

(En Sísif Mesquiter.)

De primer, empaitat pels lladrucs del gos de la darrera masia, era ara en plena ascensió al castell, bo i pujant sense gaires esforços, amb el caixot buit a l’esquena, a retre’n la mesquita, quan, tot caminant capjup, com dic, ben innocentment, em sent el sensori envaït per una visió...

Una visió prou revelatòria on el déu dels cretins no és de fet sinó un Sísif Mesquiter. Va pujant tant amunt com cal bo i empenyent tràgicament el seu caixot curull de podrida merda, només per tal de, un cop és al capdamunt, buidar-lo al cap dels eixamenats cretins qui sempre demanen més merda.

Segons el seu portamentides “infal·lible”, sempre troben, en maligne conciliàbul qualsevol, que, oh i tant, tu, que la merda d’avui era la millor fins ara de totes les vessades al llarg de les centúries.

I avui què tocava? Doncs avui tocava rebre ben bocabadat l’enorme merdegada de... De l’infern!

I avui? Avui l’enorme merdegada de... Del paradís!

I avui? La de l’ànima!

I? La de la divinitat de la puta mare!

I? La bestiesa del creuclavat dels collons!

Merda rai, ramat! Merda rai! Merda infinita, au! Au!

(...)

(Salvat pel caixot.)

Mesquiter a la feina molt assidu, davallava en la tempesta per estret viarany d’espadat amb el caixot mig ple de merda a l’esquena, quan sobtada torrentada se m’enduu intempestiu al riu de baix de tot. Endut, el cap se m’estavellava en penyal o quer obscè, i esdevenia amnèsic, havent perdut abans el coneixement durant una estona segurament no gaire llarga, car me n’adon tot d’una i molt esfereïdament que soc a mig ofegar-me, on d’esme i a les últimes m’he tombat en rodó i, si duia el caixot a l’esquena, el duia ara al pit i panxa, d’on, tot i amb el cap a tres quarts de quinze, mercès al caixot qui sura, sobrevisc.

Sobrevisc, havent oblidat doncs bona part dels esdeveniments que els darrers mesos m’afectaven. On em veig en acabat lentament assajant de recobrar-ne del naufraig petites peces que poc o molt hi toquin i se segueixin.

(...)

(Floretes safrà, floretes sofre.)

Eixim sorgim brollem brostem al món ja acolorits:

Totalment claferts de safrà, com cap cuguç.
I de sofre, com cap condemnat.

(...)

(Massa ingenu, em trobava amb dits tots emmerdats, dits mossegats pel sanguinari dimoni qui viu a l’infern que és el cony de les dones.)

Les dones ja neixen dogmàtiques.

Pobrissons homenics, embruixats pel maligne dimoni qui nia al recer més arrecerat del cos de les femelles.

Aquell genocida carallot, el feixista de màxima notorietat, en Hil·la (com en diem els menorquins, rimant amb xil·la), prou ho va dir, als seus ximples escrits, per a consum de la xurma ignorant qui és sempre la clientela del feixista:

«Començant, només ens caldrien les dones, feixistes per natura i posseïdores d’allò més preuat. Amb les dones al nostre camp, els homes vindran per pebrots darrere. I llavors tindrem pels ous totdeu.»

(...)

Les dones, cap respecte envers la incontrovertible autoritat del mascle. Les dones res no els plau tant com de portar la contrària. La “meua”, al començament, en veure que era molt gelós, em fotia banyes sense aturar.

Més tard, acostumat que cardés amb tothom, li vaig dir que fet i fet potser no m’excitava pas poc que cardés amb pler d’homes. Què havia d’haver fet! Es va deure imaginar llavors que era doncs la meua voluntat que continués de cardar pertot arreu, i tot d’una, nyec!

Allò l’estroncava en sec. Ja no va cardar gens mai més.

(...)

(Eutopia: un món sense dones!)

Les dones són molt àvol flagell: Constantment t’empenyen al conflicte.

Per llur irritant atiament, forçant-te a demostrar de continu el teu grau de tòxica masculinitat i doncs de molt merdi-baronívola virior, barement bel·licoses per procuració, t’impel·leixen incessant a l’assassinat o al suïcidi.

Només sense l’asfixiant domini de les dones, obtindrem els homes pau i progrés. I finalment la comprensió del relliscós enigma de l’univers.

(...)

(Conys impenetrables: Metàfores dels cervells.)

Ningú no sap de debò qui és. Ni qui mai pot ésser què cony és. Ningú no es coneix ni molt superficialment.

Com collons pot mai altri penetrar el cap de ningú altre?

Potser físicament, això sí, però a què treu a cap? Destruint el cervell a cops de punxó no resol re. O tot. A tots ops, això és pixar fora de test.

(...)

(Inici de bes a l’avió.)

Abans l’avió no s’estavellés
El meu enemic polític i servidor
Per quin atzar asseguts a la voreta
Ens hi ensopírem i volgué el vaivé
Que jo i aquell home encantador
Per quina altra inconscient
Atracció estranya
Dictada per les sempre
Perfectament ordenades
Variacions caòtiques
Cascú inclinat vers l’altre
Ens toquéssim de llavis.

On un sotrac ens sorprengué
I aquell inici de bes fou estroncat
I ara els dos eixorividets
Ens esguardàvem
Per un instant estranyament
Mig enamorats.

Automàtic em treia
De la butxaca el net mocador
I mut i amb toc discret
En fregava les bavetes
Tant la seues com la meues.

(...)

Tastaven a Leningrad calamars
I les cariàtides fosforejaven
A la lluor dels cresps crepusculars
De les aigües ripàries i atentes escoltaven
(Com escoltava el cuguç rere un braç
De cariàtide amagat) com juraven
Els il·lícits amants amb accents greus i clars
Fidelitats exclusives i es daven
Molles penyores amb mescs de salpàs.

A rampeu de les clàmides que els vents no bellugaven
El cuguç sinantròpic com de pedra ha romàs.

A millor lloc (diu amb mots que li baven)
Davall peples estès mai no rauràs.

Peus de cariàtides que els seus llavis llepaven
Serpeta tot mocs com llimac contumaç.

(...)

(Al rabeig de l’esbojarrada mutabilitat de tot.)

Atès que tot no podia ho haver, em conformava amb no re.
Llavors, com més he llegit, més ruc he esdevingut.
Ja no em crec re. Ni que de sàpiguer re sigui possible.
Vides d’insectes les nostres. Cap diferència.

(...)

(Ningú no és obligat a creure’s la veritat.)

Contràriament a en Carlets Fourioler
Man (com en Carlets Fourier) mai no ric.

Per a manguis qui com tothom altri nasquí
Cagant-me en la puta mare qui em va parir
No hi ha aumon re que foti mica de gràcia.

No so gens rioler doncs i re no m’enriola
Ni veure els folls malmenats per l’oclocràcia
Cascun dels quals vers enlloc sempre enfeinat i mesquí trota
Ni la concupiscència del comú idiota.

So l’entenimentat i de riure me n’estic
Si mai rigués riuria amb el melic.

No so cap puta dona ni so gens malparit
Que amb ambicions i deures es vol prou divertit.

Només so qui de marrec s’escau que ha sentit
Els clocs sinistres del cloquer mortal
Qui tothom comoneixen a esdevenir mulons
Els cadàvers davallem a immensos boldrons
Marrec man qui tothora els sent al rerefons
Votant-li també a ell i sense dilacions
L’extinció imminent i per tostemps.

Riu atorrentat veu que tost s’enduu tothom enlloc
Sense atendre a creences ni natures ni tremps
Sempre amb crueltat molt despietadament
D’on que ara vell el marrec s’agafi a l’existent
No pas perquè allò el salvi del corrent
Ans perquè és un insecte qui s’ha fet al noc
I si no s’hi mou com no m’hi moc,

Borinot aquesta és la sola rialla que vull que portis
el rictus sardònic del rigor mortis.

Darrera sarcàstica riguda
En un món d’efímera raguda
On tot és fosc somni irresolut.

(...)

(La lliçó és que sempre paga d’estuprar.)

He somiat que estuprava en ermot llunyà
Desagraïda dona qui amb l’esquerp bellugar
Del ossos i tendrums dels seu cul tan cul repatà
Desenterrava un esplèndid tresor romà.

Amb una puntada l’engegaves que anés fangar
I et ficaves llavors a recollir reptilià
Pistrincs joiells i prodigiós recapte similar
D’on ara que siguis més ric que aumon no cap altre soldà.

La moral?
Deu ésser doncs que sempre paga prou d’estuprar.

(...)

—Que de què serveix remembrar les voluptats d’antany?
—Doncs per a enguany més suaument pelar-te-la.

(...)

(Errònia jugada en joc condemnadament trucat.)

Com si hom els fotés el pitjor tort,
Traspassant de vida a mort
Deploren tots els il·lusos llur sort.

Els dic: Haver pensat abans, lluc instantani,
D’obrir els ulls a una incerta llum
Feta tota de confusió i de fum
Que néixer i perir és com qui diu simultani.

Tot el que brolli de la immensa ferum
De l’etern podrimener subterrani
Prou, enyorant-se, hi tornarà espontani.

(...)

(Un altre de tants d’episodis banals. Atac a la platja claferta de carallots gregaris de l’avionet disfressat, tan cridanerament ornat, i que tanmateix llavors esclata en bomba nuclear.)

Per subtil esquerda introduït d’estranquis en predi d’altri, veig esfereït que pertot hi ha altars, amb molt ben parats oferiments, no pas de floretes ni d’acolorides cintes i d’espelmes flairoses, ans literalment de fètides merdes en diferents grans de conservació o de deterioració, eixutes i molles, al peu de les adotzenades estàtues de carallots segurament prou coneguts per la pega plebs, si fa no fot celebritats i notorietats del moment, ridículs herois, merdosos arquetips, tot plegat, condemnats també a desaparèixer instantàniament dins el mateix no re d’on (ells com tothom) molt efímerament no eixien.

Aquella gent tan rica i presumptuosa, doncs, tots llurs sants veig que són figures més o menys il·lustres de la civilització actual, adorades i coltes, i poixevolades i questes, amb aquelles estranyes penyores de folla avorrició; o amb aquelles mateixes abominables penyores, les imatges, imprecades i execrades per manca d’escaients favors.

En aquell altre instant veig al desert carrer, rere els murs i reixes del palauet, un vehicle immens, llarg i negre, que s’atura davant la imponent portalada. Sé que els propietaris, sempre mudats i de dol, són gent mafiosa, voltats tothora de goril·les armats. M’he fotut doncs a córrer jardinot avall. Avall, avall, prat que no s’acaba. Fins que faig cap a la sèquia que reconec. Hi passàvem de marrecs, cercant-hi tresors.

Només importunat per qualsque gossos qui esgalabr adequadament amb rocs, he recorreguda la sèquia fins al riu. Camions hi ha fent cua a un mèdol o duana on cal pagar, ells, per a, a través d’aquells quadres de ferro vigilats, entrar a la platja pedregosa, i carregar-hi sorra o còdols, a emprar més tard per a diverses noves construccions. Essent no ningú i anant a peu, hi entrava sense entrebancs.

Resseguia lluny-lluny la riba fins al pontet desballestat, i el travessava fent tentines, i cap jup me’n tornava al llarg de l’altra riba cap a ca meua. Ca meua, és a dir, aquella entranyable diminuta caseta de fusta, antiga comuna de masia benestant llençada als elements, que recollí i m’enduguí, i aparií i apedací, i plantí en indret sense veïns vora un caminoi pedregós i estret i remot, per a afegir-hi davant, acuradament pintat amb pintura trobada, un numeret inventat, com si fos caseta de debò, que pogués àdhuc rebre lletres i tot, i així anar fent, tot plegat, domicili permanent, heus que hi sojorní, si fa no fa felicet, tots aqueixos anys... Tret que, avui, abans d’arribar-hi què hi veig part de terra per a la meua desolació? Oi que diries la meua roba d’hivern? Els guants, l’abric, el tapanàs, el barret? Prou els reconec. Tots bruts i tot, i desaparellats i estripats, i del tot irrecobrables, llas!

Salvatge atac, quins nous invasors encar...? — Això m’anava demanant quan m’arribaven, ara que la foscor esdevé més espessa, sorollots de festassa. I de sobte un llarg llamp eixorbador de llum. Una foguera! Qualque erupció de festa extemporània. I de mantinent, rere les ombres dels arbres, els albir. Quina gentada! I la meua caseta al capdamunt de la foguera, una foguera adornada amb tota mena d’endergues de fortes colors: balons blaus, vermells, grocs; penjolls i gonfanons, i oriflames i plomalls; enzes i ninots fets a la babalà amb plàstics i gomes i cartrons tot bigarrats; i tot allò acompanyat pel xivarri afegit de certes casolanes, molt barroeres, excel·lències pirotècniques... I els bàrbars festejadors fent-hi al voltant tota mena de brutícies, despullant-se, copulant, defecant...

M’ha vingut encontinent a l’esment el somni d’aquesta nit passada. Tota aquella barbaritat de gentota a la platja, en diferents graus de nuesa, mostrant les deformitats, les vergonyes, estesos voluptuosament, o feixugament i concupiscent llençant repulsius esguards, i les ombrel·les i les tovalloles policromes, i de sobte...

De sobte, aquella remor d’avioneta que s’atansa, i el soroll aviat eixordador que avia: no solament de motor mig espatllat, també de musiquetes rucs i molts engrescadores, i és una avioneta tota decorada amb balons blaus, verds, grocs, vermells... I amb filaments fulgurants, i amb penjolls i emblemes i andròmines rares pintades molt vivament... I la canalla a la platja, que il·lusionats amb aquella grotesca joguina penjada al cel, ah, i la gent gran no pas menys... Què deu anunciar...?

Anunciava la mort de tothom, car ara, molt acceleradament, es despenja del cel, i en estavellar-se enmig dels qui es banyaven a la costa i els qui a la platja es torraven, l’aparell infernal esclata en mil bocins roents. Era segurament una bomba nuclear teledirigida.

On, lúgubre captaire de laves i estroncis, m’eixorivia suat i patint.

Mes, i ara...? — Que em demanés.

Esclatarà així mateix la meua caseta al capdamunt de la foguera? El bosquet s’incendiarà sencer en un espetec de fúria? I tots els qui, pecs i eixelebrats, són tant d’etzigori i de gatzara al meu il·legítim territori...? Hauran la mateixa pega que els fleumes de la platja...? Acabaran sobtadament fets cendra...?

Melangiós, i lúgubre i rovellat, com qui fuig de burles i crueltats devers l’oblit de la negra frescor, cuitava, lluny de les brutals llengotes que darrere meu em feien els focs, cap a cap revolt quiet vora els marges del riu, on els seus hàlits suaus potser em volguessin llepar les noves nafres al cor.

(...)

(Recordant un cop més mon fat irrevocable.)

Gall capat la dona em pica la cresta
Els blaus i nafres dels escarns soferts
I els esperons tornats banyes dalt la testa
Em transformaven en enze dels malencerts.
No m’ha tolts solament els ous o collons
És clar que em tol també els esperons
I m’ha tolta la incipient cresteta
I a la nafra sangosa gens obsoleta
Ans amb urpes rudes d’hòrrid botxí
Cada inútil esperó em clava amb verí.

I ara, som-hi, au, com tots els capons
Aniré pel món, vull dir el galliner
Sempre banyut i beta i femelleta
Mai confós amb els pollastres de bé
Qui esdevindran alfes i galls i mascles
Cardant-se’m la dona per totes les ascles.

(...)

Capó qui fuig del niu, llavors roman pensiu.
Enriolat, Quin riu prendré ara? (festiu
Es demana) i ull viu escauja el camp baciu.

Si em fic al Flegetont, em crem a foc i flames.
Si al Cocit tot hi és plors i melodrames...

L’Aqueront melangies em duu de mastodont.
Rabeja’t a l’Estix, que és odis d’enemics...

Leteu, riu dels oblits, bàlsam per als sentits
Ací és on faig el mort, dut calmament a port.

Capó feliç qui féu niu
De l’esfinx a la nariu
Ara somia en no re
Desarrelat i serè.

Bressolat per aigües lentes
Davallant va a les palpentes
Vers l’enlloc definitiu.

(...)

(Stoic acceptance.)

Horns — sweet crosses worn with equanimity.

Doing zenic headstands, the horns are my head’s feet, so that my headstands are indeed also my horny feet feetstands.

(...)

(Putarres les preferim ben puretes.)

Cal córrer sempre contra el pas de l’espai i consumir els cadàvers abans no es podréixon. Trinquéssim, dic, per les putarres de noranta anys amunt! De fet, pler de persones les preferim.

Replecs salaços d’úters i d’estranys traus d’aqueixos.

Obstinat com lleig espantall qui el vent t’adreça sempre davant, urta a urta, amb el seu estúpid mofeta esguard, et trobes, esbojarradament espiant-te a cada mirall, la teua fesomia de falsari, els teus trets de criminal, d’usurpació i contrafacció assumit reu.

Tenallat per la pusil·lanimitat, fent histèriques tentines, sort encar de la meua cua de 144 vèrtebres, car un poc pantera, un altre poc partera, i amb les nuoses rels aquàtiques de qualque alta ventissa cataracta, em mantinc mig dret, vell llangardaix erròniament antropomorfitzat per certs elements meteorològics i geològics que de casualitat es concatenaven per a afaiçonar’m figura d’aspecte ara passable, ara impossible, com qui diu, alhora guanyant i perdent, sempre de bolla, ço és, de xiripa, com volia en Darwin Safareig, de qui les indiscrecions s’engrunaren adés en prodigioses rancúnies de les quals encar ara me n’esgarrif qui-sap-lo.

I tot això ve a tomb per allò altre.

On els gurus del nostre govern acordaren que el nostre govern havia d’ésser un govern compensatori; és a dir, aparellar els més rics amb els més pobres, els més bells amb els més lleigs, els més hàbils amb els més sapastres, i és clar, com sempre, els més rucs a manar al govern, i els més intel·ligents ben lluny, d’anacoretes.

Personalment, com tots els anacoretes menys ben dotats d’aparell cardaire, per compensar, les dues (dues!) dones massisses (anomenem-les per xanxa Anna i Coretta) qui em són assignades, les haig de servir sexualment de faisó vulguis no vulguis quotidiana, d’on que, cardar, si més no doble de la gent, qui, d’anacoretes mínims, gens.

Les dues dones assignades són, com dic, colossals, per a fer parió, diguem-ne, amb l’esquifidesa o petitor del tit (una petitor de dit), o per a compensar la palesa deficiència, encar més que de la meua carcasseta, del meu molt minúscul aparell.

Tant l’Anna com la Coretta són gegantes gegantesques, de sengles conys doncs, ai, gegantins. La por seguida, vós, el cangueli perpetu, que de sobte cap de llurs conys no se’m cruspeixi, ja no dic sols el menovell, sencer i de viu en viu.

Com deia el més savi dels anacoretes d’adés: «Les dones, no hi ha animal més perillós.» Quan els agafa la cardera, fuig a tot estrop, car t’escometen i et demoleixen i t’enderroquen i et cavalquen frenèticament. Se t’encavallaven sense pietat.

Si en fantasia, si en somnis solet al llit, la cosa, l’il·lusori episodi luxuriós, et semblarà potser desitjable; en realitat, els ossos se’t van trencant irremissiblement.

I n’escapes (si n’escapes!) tot esguerrat.

I el pet de cap de llurs rosetes monstruoses em duu a tentinejar cap a cap vèrtex de tortuós oblit, o a prendre’m per mariner acollonit qui a l’agre del cicló s’abraça com pegellida al pal major, o per terminal embriac qui s’arrapa, ell, a cap ben ferm darrer fanal d’abans el llord abís definitiu.

La dona, i com més immensa pitjor, subjecte letal. Et vol objecte desjecte i dejecte; ejecte i rejecte. Injecte, conjecte, interjecte. Adjecte abjecte del seu sol projecte i trajecte.

Malament rai. Peti qui peti, galdós, quin goig no acabem fent.

(...)

(Un peti tapun tamè.)

Llegint alhora certs clàssics dels dinou (els romanços d’en Zolà, els guaitajorns d’en Dostoievskiï), t’astoren els casos constants on els envejosos homes ignars, amb tota naturalitat, és a dir, com cal, com volen segons ells natura i societat, com vol llur cabal de prescripcions morals, amb tènues excuses d’infidelitats i merdes d’aqueixes, destrossen a cops i coltellades llur mullers... I de sobte una altra de les meues espurnes de saviesa se m’encén a la clepsa.

Efectivament, allò em duu l’esment a consirar aquells anys on, de ben marrec, quan no sols ma mare, ans, és clar, totes les mares atonyinaven de valent llurs fills, car era quelcom d’allò més normal, tothom trobant-ho d’allò més adient.

Sí ves. Les dones sense distracció que voleu que facin?

Per sort per a la meua pell, al cap de mesos, ma mare trobava un entreteniment profitós. Converteix de cop i volta ca nostra en un prostíbul per als infectes feixistes militars. Tot d’una veus el nostre jardí devastat, depredat, pol·luït, pels invasors — llurs tancs aparcats arreu i de qualsevol manera, la casa voltada de tancs i envaint cada racó. Totes les plantes assassinades.

I ma mare tractant els clients d’allò més amablement ni penosa. Ai, fills meus, endavant, endavant. Què serà, oi? Rectes? Vagines? Goles?

I els servidors dels infectes, tots estrangers, tots degenerats (si fa no fa dels mateixos fastigosos indrets dels invasors), amb les meuques, les minyones, les raspes de les cases veïnes; i els macips de cul rodó, així mateix; i els infants emprats, llurs fills.

Oblidat dalt de tot, tancat al sostremort sota la teulada, ho veia, al meu torn també qui-sap-lo l’entretingut, per les escletxes.

(...)

El que tu pots trobar criminal, jo puc trobar que és criminal trobar-ho criminal, així com allò moral per a una espècie de bèstia, o creatura, és la pitjor aberració per a una altra; car moral, com el mot mateix ja diu, és el que és apropiat als costums vulgars dels temps o del lloc; això vol dir que, com les modes en general, i els modes o faiçons de dur, per exemple, almusses i afiblalls, o barrets i tapacolls, allò que hom en diu moral va canviant amb el lloc, i va canviant amb els temps; allò que és moral, doncs, depèn de qui ho veu i on; així que au, tira envant i no em toquis més els collons.

(...)

Sempre m’he bellugat com un fantasma. Car de ningú al món qui se’n fia? Pertot arreu els boigs, llur perillositat.

He desaprès àdhuc de parlar. Tot parlant, sempre, tard o d’hora, qui pretén d’escoltar’t, s’ofèn. Te’n tornes escuat, si doncs no amb un trep i tot.

Així, he arribat al convenciment que parlar, només parlen els estúpids. Ara els qui no diuen re, ara els qui no tenen re a dir (i xerrotegen nogensmenys). De fet, només sents parlar els qui et voldrien vendre una enganyifa o altra: els retòrics, els firaires, els xarlatans, els estrafolles i mentiders. Els capsdecony. Els puerils, els efeminats, els tifes, els perfumats. Hò, i els canfelipútrids, i els polítics, i els capellans.

Alguns dels qual parlen (peroren, sermonegen, arenguen) només amenaçant-te brutalment a tortura i mort. Els botxins, doncs, i els bòfies i militars.

I els xerramecaires, els xerraires xafallosos xafallosejant pels descosits, els ridículs locutors a ràdios i tv propaganditzant desesperadament.

(...)

Havent escrit tot allò en acabat d’haver’s vist pres per una de les seues espurnes de saviesa, se n’anà a clapar. (Per sempre.)

(...)

(Amb en Jim.)

Avui al supermercat, m’atén a la caixa el meu amic en Jim. Amb en Jim, un plec d’afinitats al cap de les setmanes ens ha anat agermanant.

Per exemple, si ell és originari (i és clar nacionalista) de la República veneciana, eu (ambdues coses) de la República catalana.
Prou vaig arreu sempre amb la meua estelada al barret o al trau, veus?
Diu: Quina bona idea!

Oh, i espera’t; blandícies mútues, rai!

Car si s’escau que ell féu cap ací per a fer de cuiner a l’ambaixada gavatxa, jo fiu cap al Brazil, també de coc d’hotelet!
I saps que, amb les meues nocions de medicina, després de dos cursos i mig a la facultat, saber d’anatomia, de química i de cirurgia, em van ajudar un colló, d’allò que se’n diu força, en la meua tasca culinària?

Per a més casualitat, tant l’un com l’altre, es veu que modestament coneguts, al barri, per, d’entre les nostres especialitats més famoses, sobretot pels trotters, o pork’s feet, que reeixíem a parir; uns peus de porc sensacionals, admirats àdhuc pels crítics més rucs. Els coia a la mississippiesca, ell, mentre que els meus pés de porco eren a la lleidatana, ço és, amb gambetes i cigronets.

I oi que a ambdós ens abelleix d’abillar’ns a la tantmefot? És clar. I els dos ens passegem, fent ballar elegantment sengles bastons, com els pixavins d’adés.

I llavors les confidències. Que son padrí fou postilló d’un marquès; que mon padrí cap d’estació, més tard purgat per anarquista. Mon padrí i la seua estacioneta... Ah, tu, sentors de pinassa!

O que son fou oncle gondoler i mandolinaire; que mon oncle un casanova, com ja he explicat manta vegada, amb múltiples conquestes de dones de tota condició, de les més proletàries i ignorants a les més vives i benestants.

Doncs bé, passant per caixa, ara es veia que havia comprades massa de taronges perquè no es vessessin de la bossa de plàstic, i en Jim m’ha dit que m’esperés, que anava dins a cercar un ferret dels forts per a tancar ferm la bossa, que no em caigués cap taronja.

I llavors l’estona se’m feia interminable. I guaitava girientorn i tot es bellugava, tret que en Jim no apareixia per enlloc. I la por ara que tenia que perdria l’autobús. I zelant pel carretó tot ple, que ningú se n’apropiés, m’he passejat una mica pels corredors, alhora llençant llambregades amunt i avall, no fos cas que enxampés en Jim.

I llavors he vist el mànager i la seua dona qui se n’anaven tot vermells i esfereïts cap a la porta de fora, i li he dit, que si tornava en Jim, que m’havia deixat penjat a la caixa.

I la dona s’ha ficada a fer botets i a sanglotar finament, i el mànager, molt seriós, m’ha dit que se l’havien endut per la porta de darrere, la porta del magatzem on descarreguen aquells camions monstruosos, perquè el pobrissó Jim s’havia ferit.

Allò m’ha deixat fet malbé. Un atac de feridura! Un altre dia demanaré que em diguin a quin hospital és, i si ha sobreviscut, toca ferro, l’aniré a veure i li portaré taronges i bombons. De moment, amb el carretó carregat, i amb les taronges que em queien pertot, me n’he anat sense pagar i corrent cap a l’autobús.

(...)

Veies un cartell fent repugnant propaganda de qualque maleït arruïnat indret remot, segurament habitat per molt bruts i sanguinaris monstres. Car l’indret es deia Asspain. I feia el cartell, hi deia: “Visit Asspain, for, as the very name proclaims, we are all about Boiling Shit and Putrid Blood.”

(En Jim i eu ho trobàvem hilarant rai.)

(...)

(En Plató no pas que en toqués gaires; aquesta, però, l’endevinava de mig a mig.)

Va dir que els millors sorges, i els millors bòfies, són els qui obeeixen com gossos. Vingué a dir, de fet, que, fètidament engabiats en caneres o casernes, i deixats anar en gossada per a atacar, no eren tot plegat sinó gossos condicionats com els gossos d’en Pàvlov. Si els d’en Pàvlov salivaven al so de la campaneta, els bòfies o gossos saliven amb les ordres de matar, de torturar, de fer malbé a garrotades, els qui es negarien a plegar’s a les lleis malèfiques dels criminals qui els manen a ells i els han ensinistrats i condicionats com gossos maleïts.

Només cal veure com saliven, mentre assassinen i destrueixen, les barbàriques malignes forces d’ocupació i de genocidi dels repulsius invasors.

(...)

Paràsits reptilians, els repulsius invasors, quan ens ocupen el territori, ens converteixen en els sotmesos, en els altres, els irredimibles, els qui no els és permès d’afirmar’s, d’ésser ells mateixos, per molt que maldin interiorment; i si malden gaire exteriorment, ja els anorreen sense més excusa.

Només destruint els paràsits, reesdevindríem sencers.

És falsa la dita que dos no es barallen si doncs un no vol, o no pot. Car és palès que aquest darrer rep de valent; i com menys pot o vol, més fortament. És anorreat, liquidat, esborrat, si l’invasor qui l’envaeix vol guerra.

Si tu no et defenses, a mort, t’ha mort.

(...)

(Reminiscències sobtades.)

A escola hi havia (obligatori!) (i en xarnec) un globus terrestre; quan el mestre discutia amb la seua dona, i tothom se’ls guaitava, hi vaig fer un forat just i adient (al globus terrestre) i me’l vaig cardar ràpidament, escorrent-m’hi amb tota la lleteradeta dels meus vuits anys, com feia quan havia de pujar d’ençà de la botiga, plena de dones qui compraven pa, a la cambra dels meus pares i obrir-hi l’armari, i, dins, obrir-hi la caixeta per a fer canvi per a un bitllet de mil, i sabia on amagaven uns quants parís-hollywood, i me la pelava ràpidament esguardant les dones tan poca-vergonyetes i alhora m’escorria al mocador, i desava les revistes i tancava l’armari i baixava corrent a la botiga a continuar servint les clientes.

Ningú no m’enxampà, sempre fotent aquella careta d’innocent, que els capellans aprofitaven per a tocar-me el forat del cul, i una miqueta més tard de quan em cardava el món, cap als onze anys i dotze, un altre mestre, l’Emilià, ho aprofitava, pobre home, per a acaronar’m els collonets a cada lliçó d’història.

No em va fer trempar mai. Prou ocupat estava tractant de fer memòria amb tots aquelles repugnants “proeses”, guerretes de datpelcul i d’altres genocidis, de la classe més merda entre els humans: la dels imbècils històrics.

(...)

(Eternament extrudint merda.)

Me’n record que a la botiga d’en Jim hi venien aquells dies globus terraqüis.

Assenyalant-l’hi un indret maleït, li dic a en Jim, mentre ens en rèiem.

You see those terrestrial globes? Look here: “Asspain...?” Ass pain! What an asshole of a country, just the place where the world shits.

(...)

(Se’ns atansa Andròmeda.)

Ambtant, a velocitats és clar sidèries, se’ns atansa Andròmeda.
En un grapadet de milers de milions d’anys, la col·lisió d’Andròmeda amb la nostra ruqueta galàxia esdevindrà segurament prou famosa, cal pensar.

(...)

(Ni sent ni veig ni oig.)

Ni oig ni veig ni sent
I un joc de mots m’encén.

Ni sent ni oig ni veig
I tot vident envej.

Ni veig ni sent ni oig
Sols de somiar em fa goig.

(...)

(De l’home del sac a l’home qui te’n donava.)

De petitó, oi que us feien poreta amb l’home del sac?
I oi que una miqueta més grandets, quina putada, oi? Èpoques dels sempre feixistes invasors castelladres, oi que per força us enviaven a escola i a l’església?
I qui us hi trobàveu?
Disfressat iniquament de capellans i mestres, l’home del sac s’hi havia tornat realitat.
S’havia transformat en l’home qui us donava sempre impunement pel sac.

(...)

(Suara mateix havien volats mastegots al tren, llavors al parc els gàngsters, i llurs bessons els bòfies amagats, ens la campàvem.)

The best films seen run vividly through the sundry screens of my sleep.

Today the train and the attack, and the old airport transformed into a park, and at its periphery the mangy gunmen and the fights, and the firmly wielded oily pan, and at the center of the airy park, surrounded by old dandy shops, the girls, the girls.

The fresh summer-dressed girls and their taunting tongues and their valiant walks.

Later, perched on their taunting tongues lingered at dusk the tainted uproar of a murder of rooks.

And of course the Sun, its mild tame valedictory benediction.

And, very subdued, comes, at the end, somehow the easy conviction of an uncertain darkening victory, at the very least of something won, a tiny something perhaps, but won, wan, won.

(...)

(O...)

Els veia arribar amb jeeps i eixir-hi i jeure nus de sobines damunt la sorra del desert, i no calia esperar gaire perquè eixissin a llur torn dels caus sota les roques les serps i fessin cap just on eren els jaguts.

De sobte, veies que als homes i dones qui jeien com morts els naixien braços múltiples, com a certes exòtiques divinitats, i eren els nous braços les serps qui els prenien substància alhora que els impregnaven amb llur verí es veu que molt revigoritzant.

No sé per què, una idea fugissera, m’hauria volgut llavors serp. M’hauria amorrat no pas als costats ni a cap altre indret del cos que als conys. Als conys de les colrades, ofertes, segurament molt sucoses, dones.

Al cap d’algunes hores, les serps partien, els visitants s’aixecaven, es vestien, pujaven a llurs vehicles i se n’anaven tal qual. El Sol començava de fer figa.

Ara, amb els binocles penjant, tornava, tanmateix acomplit, i entre aücs d’hienes, pausadament caminant, cap al meu catau de melangiós llangardaix.

(...)

(Espectacle del món. I tant de cos xemicat pertot on miris.)

Cada cos, cada organisme, joguina absurda ocupada en jocs barrejats.

Tot plegat, efímeres maquinetes de carn orbament engegades cap a buit, titubant vers enlloc.

(...)

(Matinera resolució en molt tendra edat, observadoret callat.)

Només acceptaré de rebre favors (en metàl·lic preferentment), i ho faré amb total indiferència, i mai no donaré re, potser només un remot riure sense cap significat, només, ja dic, per a esquivar el compromís, mes que podrà ésser interpretat (sempre falsament) de faisons diverses, segons el tarannà del carallot oïdor.

Diran sarcàstic, vanitós, desagraït, o seràfic, o empallegat, dubtós, embarassat, vergonyant...

No n’endevinen ni una. Catafractes, lluny d’osques. Interpretant debades, quan tot és ininterpretable. Ara que tant se val. Fos com fos, hi insistiran? En què? Ni puta idea.

(...)

(Estàtic, com ninot de mona, o millor, de nínxol, de fornícula, de monument.)

No es pertany, ni pertany enlloc. Home, si de cas, si pogués triar... Amb prou feines movible. Només per a copsar un millor angle, ca? I mig invisible, és clar; vull dir, latent, ca?

S’hi banyen a milers i milers en llets de feres mamíferes, de qui les uberoses popes inestroncables ragen.

Hi suren ventres, pits, culs, conys, incomptables.

Paradís de dones.

(...)

(Rantell d’ala curteta.)

Sempre enganyat, a pleret de tot m’han despullat.
Un titella sense cap protagonisme, tret que, quan havia re diguem-ne robable, encar servava qualque interès per als robadors.
Ara, pelat, ningú no perd estona a enganyar’m.
Això rai. Ara que, cal reconèixer, sovint, abans, com hi xalava, amb l’escaiença; i tant, collons, vós, i tant!
No pas a l’instant de l’engany, és clar, no fotéssim massa cagarel·la, tampoc. És clar que a l’instant m’empegueïa qui-sap-lo.
Ara, en acabat, al cap de no gaire, de no res, quin tip de riure, vós: Que en soc, de ruc! Que n’ets, de bajà! — que em deia, cofoi.

I et ve a l’esment de bell nou l’avinentesa on, ben jovenet i il·lusionat, t’amagaves pel corral de ca tos pares, furant per raconets, i hi anaves a colgar un tresor quan te’n trobaves un de veritat. Era un croat, que enlluentires amb la màniga mateixa en tot el seu esclat meravellós. Com te’l desares llavors, i només el mostrares a ton padrí quan te’l trobares assegut al bar del Principal davant el banc dels caducs sinofosos qui ni per a cacauets no duien prou. Ton padrí et deia que aquell croat venia del temps gloriós de l’imperi català — de feia set cents anys, tu! (On tu, sense que et vingués prim, comprenies set mil, i més tard encar deies als teus íntims, en Modest i en Cosí, que setanta mil. Un croat dels anys de la picaó, quan els catalans havíem conquerit l’univers, no fotis!)

I el croat, al capdarrer, qui te’l prenia? Tant orgullós que n’estaves, carall.

I el rellotge que havia estat de ton pare? Aquell rellotge de tants de robins que et va donar quan se’n va comprar un de nou? Carallot, no et durà pas gaire!

I l’afer continuat amb les gitanes? No cal dir res més. Les dones en general, prou les coneixem. I les gitanes, és clar, a part de dones, són gitanes. Entesos. Double trouble, double jeopardy, jotfot. Enganyat a dues mans. Capit. Copsat. Comprès. Som-hi, tombem (de full? no, de solc).

Monòleg aquest que em men tot sol amb aquest tanoca qui em fita al mirall. No el convenceré pas. És d’aquells qui no se’n creu ni una. Massa escarmentat. Escamnat: cuguç i allisat. Moix massa de vegades escaldat. Moix sense pèl. Gairebé sense pell, de tan nu com va. Carallot, ximplet, nici, taujà.

Con en deies? Un titella sense paper. Un comparsa dels superflus, de recanvi, i espatllat. Sense cap compromís.

Com en dius? Repeteix, aquesta és bona.
Sense cap compromís.
Sense cap compromís a omplir, vols dir. Exacte. Collonut. Lliure per a campar-se-la, com inofensiu rampell, vull dir, rantell, rantell o marfull o cuïc. Cuïc d’ala curta pul·lulant per l’aire pel que duri. Pel que duri; no gaire, és clar. Fins que la mort, badallant, com qui diu ni a dretes (aaahmmm...!), no se l’empassa. Ben aviat.

Coratge? Per què serveix això? La cenestèsia de l’insecte i la meua, cap diferència.
Enjòlit, ballant polques entre els garrofers riallers.
Xiulant barcaroles i rondons entre els ametllers florits.
I cancanant per la carpineda.
O taral·lejant pels exòtics bosquets, molt agradosament ni sorprenentment acaronat pels pèls de cavall de les casuarines, de qui les infructescències singulars a tàndems em graten ensems sucot i coroneta de l’agraïdeta clepsa.
O sota els presseguers assolellats, entre voleiar d’abelles i abellerols, badar-hi mentre refaig l’alè.
O divagant, vogant canal avall, entre els horts i les jacarandes en flor.
Rantell, insidiosament ensinistrat hermafrodita, colpidor parires, per desèrtiques contrades on les autòpsies, reincidents, interminablement es repetien, estralls a totes les prestatgeries, que cauen en reguitzell com les adés tan ridículament acunçades i ara tan bàsicament vanes, corcades, piràmides.
I damunt la sorra; damunt la sorra, dic, onírics, els icònics estereotips. De gom a gom, tots hi som, els drapaires, els escrutadors, els estercoraris, els alumaires amb llurs estronts i xerris, i llurs escíbals, durs com pedres i daus i carreus ciclopis llençats en orbes trajectòries vers l’enemic virtual, lluny al cor moribund del desert, amb trabuquets i manganells de nul·la punteria.
I tots dos ulls, esdevinguts finalment caragols. Caragols passejant com si re, tranquil·lament, pels talls esmolat dels raors que són caires de cràter volcà estossegós.
Estossegós, tossirà.

(...)

Calla, home, ara me’n record. És clar, el farmacèutic; l’àvol, malèvol, apotecari de la cantonada! Quin puta, ell, vós! Ell i la seua folla fembra d’adúltera muller, sempre fatu cony fàtuament exhibit! Esgarrifós!

No em serveix el lletovari qui salvarà la vida a la meua asmàtica padrina si abans no li enseny tots els pèmpins que duc a la butxaca. I estrebava el braç damunt el taulell i em furgava pels voltants de la bragueta. Show me your pennies, all your pennies, come on, or you’ll be sorry, your fucking granny gone! — i saps que el cuguç malparit m’estreba amb l’altra mà una orella.

Desembutxacava fins a la borra. Tota l’estepència que duc. I un dels més prístins croats de fa setanta mil anyets de no re féu llavors més goig ni millor dring que no pas cap altre dineret dels qui, avergonyidets, es vessaren damunt el taulell de vidre molt sonor. Entre les pudoretes medicamentàries, el banyut, diabòlic, farmacèutic, alhora fent veure, golut i geperut, que regirava entre la tritllejant menudalla, vull dir, monedalla estesa, bo i mormolant, Hum, hum, i ep, tants de pennies únics i de tan mal trobar, engrapava d’estranquis el preat croat i se l’embutxacava.

No hi ha re — deia hipòcritament en acabat. I em tornava tots els centimets “únics”.

Allí em desapareixia el croat. Per què me n’oblidava? Era segurament que, fitat misteriosament, allò de darrere em ficava nerviós, aquell ull esborronador que darrere seu em fetillava, l’ull roent del cony addictiu (És que els conys són tan addictius, em deia sempre el malaguanyat arquitecte Çapont) de la seua dona eixarrancada entre les antigues etiquetes i els rars flascons de sospitoses tonalitats.

(...)