La vint-i-unena faulona.

21. (Faulona del provecte Victorí Biterna, amb un enemic massa traïdor dins seu mateix i que es diu ventre.)


Fra Victorí, a ningú no podria vendre son ventre sempre endenyat, sempre felló, injuriós, ultratjós, i rabiós, exacerbadament exasperat, totjorn de cerimònia fúnebre, rosegant i rautant als ossos mateixos del costat i el voltant, els ossos que el suporten, on es recolza, maleït ventre desagraït.

Amb aquell nyap insuperable, mai cap dona amb cara i ulls no l’ha trobat mai prou deny per a dur-se’l a la vora. Amb qualque monjarreta es llençaven, ha anys, i de llunyet, pedrolins. I als companys els revelava, també ben immatur, i per això encar estúpidament envalentit, que moltes de les devotes a tot estrebar potser les trobava prou bonetes per a cap clauet ventís i passatger; no pas, però, mai, per a casar-s-hi; no les trobava pas gens a l’alçada... «Ara que una dona, ja se sap... A quina alçada de pensament vols que s’enfili, la pobra.»

Àdhuc una vegada, molt humilment, a son pare (d’ella) tan groller bandarra grofollut tabalot i graponer li requestava, de la filla, la grapa. I per contesta rebia un rotund mastegot al greix dessobre el queix esquerre, un greix que encar li tremola, al cap de tants d’anys, ara.

De nits, somiava sovint que hom el rebia en canvi, no pas amb mastegots, amb candeletes. «Hem somrigut (li deien, xirois i cofois, els nous familiars tan ben avinguts) i ens hem avingut a la teua vinguda. Hem hagut d’haver convingut que, poc o molt, sempre hi has pertangut, al nostre clan tan selecte ni clos.»

Tant se val. En realitat, mai ningú no l’ha volgut, gens. No és el primer ni serà l’últim. Això rai, no passa re. Som els coneguts rebutjats de la terra.

Tret que ell ho fa tot pagar al ventre.

Cal fer-ho tot com dictaminen els enginyosos paràsits abstemis qui viuen als seus budells; «res que mengis (ai, malastruc) no ens serà mai gens bo».

Si s’hi pogués dialogar, li aclaririen què conyiules volien que s’hi fiqués al pap. Signarien un compromís — els paràsits no se li alçuraven en aldarulls mortífers — i ell, sotmès molt de grat, només els embotiria llurs plats més escollits. Tothom content, i pau universal a l’univers victorí. Una victòria per a la concòrdia, i per a la discòrdia la més fúnebre cerimònia.

Els enemics tanmateix, massa sobergs, no volen cap mena de parlamentarisme de tu a tu. Imperialistes excrementicis, no es volen asseure i resoldre pacíficament el conflicte.

«Si en pesqués mai cap de sol, com el feia patir aquest pic a ell», es jurava fra Victorí! I somiava en els antics molt ardits heroics prohoms qatalonis, qui (com prou diuen les cròniques), per exemple, abocaven alegrement oli bullent pels matacans contra tot invasor qui «ens agrediria a mort; car no ens arraulim mai, els insurrectes qatalonis, i cap recança mai no se’ns encomana, no; tret que no sigui la d’haver estalviats vergassades i anorreaments als qui ens volien esborrats tantost no els teníem sota la bota».

Ah, els qatalonis! Els qui conquerírem, per exemple, el virtuós Àttila als nostres llegendaris «qamps qatalonis». Els qui, ara que per tot l’orbicle, arreu de tota l’esfèrula de les ridícules orbitúncules al voltant d’un Solell moribund, tothom s’agenolla en abjecta subordinació a l’escanyador poder dels abjectes infernals.

Amb tedèums merdegosos i noses marcials, els de la guerra «op-psi» (o guerra total d’operació psicològica) concertada per tots els elements àvols i mèrdics de la condemnada imbecil·litzada societat — ço és, la fatídica fastigosíssima conxorxa de capellans, militars, bòfies i moralistes — els veritables quatre genets de l’apocalipsi cataclísmica — al servei perpetu dels déus de l’avern de sempre — ço és, els qui adstupeixen de valent, i no saben fotre re més, ço és, els qui s’estimen a mort els calers, els qui ho abasseguen tot, tant com poden, perquè la resta manqui de tot, i per això comploten i inventen i espleten i se’n pleveixen fins a esprémer-hi tot el suc, tota mena guerres — re altre no els rendeix tant de caler — i els sicaris, els quatre genets de la destrucció i l’anorreament, mamant a llurs orificis com els rèptils qui són.

I només quatre incrèduls qatalonis encar resistim!

Te’n recordes dels qatalonis que apellàvem ‘gaudins’? Els gaudins érem, com tothom sap, els exempts de certes taxes oneroses i vergonyoses de pagar. Els gaudins som els únics intel·ligents del planeta imbècil — car som pacifistes i ateus. Cap pagament no permetem pas nosaltres que sigui desviat vers els repulsius assassins ni vers els estúpids cretins — escandalosament, massa sovint, ambdós fent u — els assassins uns cretins, els cretins uns assassins.

I així anar fent. En Victorí, la dispèpsia, amb el disgust que s’enduu pensant-hi, l’amarga exponencialment i exorbitant. Rosegat per una rancúnia irrenunciable, per exemple, ara mateix, contra els botiflers qui apariarien (‘reformarien’) el repel·lent edifici del feixisme monàrquic de l’enemic, per comptes de ficar tots els recursos en enderrocar’l — els escanyaria ara mateix, maleïts paràsits!

Com adés pronunciava molt clàssicament el doctor Herzen (molt millor metge que no el calçasses qui a nosaltres amb vòmics deleteris ruans ens marcia), com sàviament receptava: «Què foteu, datspelsés. És de vils traïdors voler ésser-ne el remeier, quan el que cal de totes totes és ésser-ne la puta letal malaltia que els trameti al femer del mai més. La terminal malaltia, la malaltia, betzols de la merda als ulls, no pal el repulsiu remei!!»

Mes, calla, home, que l’efervescent monjarra Valentina, la del païdor magnífic, ve a reptar-lo, amb tota la raó. «Quina disposició més alterada no presentes avui, Victorinet! T’emmalalteixes debades. Tot jurcar és pallassada! I com més jurques, més t’irrites les neurones, i les neurones en rebel·lió irriten els paràsits gàstrics, qui què altre poden fotre, pobrissons, que tornar-s’hi?»

«Qui ets tu, carall, Valentinota, per a reptar’m? Ets tu el meu metjarra? Ets tu aquell qui, per sort, se’ns morí ajusticiat pels aborígens? I miraculosament i màgica es veu que, en acabat, la seua carronya desenvolupava ales? I ara ha esdevingut tòtem per als salvatges?»

«Què dius, carallot, d’on treus tot això?»

«De la mateix font d’on venia la seua llengendària biografia. Es veu que treia de les ruïnes, com cap altre arqueolegarra de pa sucat amb oli, suc petri pòstum, i trametia a l’academiarra fútils paperots que anaven a parar penjats instantàniament a la comuna de qualque presó per a perdularis. Quan es moria — de silicosi, crec — o torturat molt exquisidament — els detalls varien — el cas, però, és que els trets arcaics li ressortien, ara que ja es trobava a la fase agònica, gairebé ranèrica, de la mort.

«Semblava, molt depressivament, un simi, pobre home. Més tard, el seu cadàver fou bescantat àdhuc a la funerària, i en presència dels pollosos familiars qui es van quedar tots amb cara de mona.

«Per comptes d’anar a sebollir’l, aquells supersticiosos salvatges el defenestraren, i rodolà tot esguerrat vers la claveguera oberta que davallava en torrent al peu del barranc que en dèiem (i encar en diem) ‘el canyeret’. Voltors se’l cruspiren sense manies, i així és com, per transmigració de les carns, desenvolupà ales.»

Arrufava les celles la Valentina i arronsava les espatlles, i girava cua i el jaquia covant i fent niu en les tristes ofrenes del seu agre discórrer, plantat ran mateix d’aquell grandiós paisatge tempestuós que s’obria enllà de la voreta del barranc del canyeret, d’on cuidava estrompar’s, car prou semblava tentinejar-hi, i que n’hi hauria prou doncs amb un buf dels barrufells barrufets del vent, per a trametre’l per la mateixa via que adés no emprengué el llegendari remeier, l’adobaire d’aborígens i d’altres simis locals.

I ara esclata, tot sol, arrucant-se: «Calla, vols! Algú m’interromp, i trenca la continuïtat inviolable de la meua construcció mental del moment, on cada mot ni idea es bifurca en dos nous mots o dues noves idees, i no cal dir que els novells es bifurquen a llur torn en noves xàldigues de brillantíssimes idees, i el trencaclosques esdevé espectacularment immens i àdhuc il·limitat, i en perds l’horitzó, i tanmateix hi ets, hi ets, car el cavalques, l’horitzó, l’horitzó circumdant (tret que el colc ben segur a l’enselladura, capgirat, cara a la gropa, i hi veig doncs, darrere i davall meu, l’enter panorama de la magnífica construcció lògica), i llavors què? Ai! L’enemic t’interromp, i les peces del discórrer, les peces del trencaclosques, au, completament esbarriades, s’ensorra la meravellosa construcció i es desfà miserablement com piramidal piràmide feta d’escuradents, i veus ací el desastre irredimible, un altre trencaclosques essencial perdut en l’eternitat, i l’emprenyament és màxim, i l’anarquia dels paràsits ventrals és un maremàgnum horrorós, i veus ací perquè sempre soc sol... I per això només enraon amb mi mateix... I perquè tothom m’hi és de massa... Tret que callin, que callin, que callin, i no m’interrompin mai.»

Jura llavors venjança, i amenaça que fotrà passar per les baquetes l’infractor. I tomba el cap i veu que s’allunya la trempada monjarra de la cara vermella com carn crua, i de sobte se’n penedeix i li sap greu, d’haver-la tractada com l’ha tractada, i el penya-segat d’espadats vessants adés tan seductius, amb pudents ventegades de sotamà que se li volen endur àdhuc el tapanàs, ha fracassat en ses fútils temptacions. «No serà pas avui (diu equànime) que m’enxamparàs», i s’instal·la faraònic al pedrís a endolcir-s’hi els ànims. Sap que, amb la calma, sovint la vida llisca menys exasperadament, i cap bon vici oníric llavors prou li forneix vaixells i fites i troballes, i quantes de vegades, en aquelles excel·lents situacions, no ha exultat, amb raó, que en un paroxisme de saviesa reeixia ben aviat a resoldre els enigmes tots.

«En un paroxisme de saviesa resolc tots els enigmes!!»

Rere el crit esbojarrat, es tomba la monjarra d’una revolada, i li cau la mantellina, i remarca que tota la seua pell esdevenia anserina, i tem pel Victorí, i es diu: «Aquest home va pel mal camí. Se’m torna boig del tot. La història es repeteix. Els de pus dels vells se’ns tornen boigs.»

Amb robusta serenor, se’n torna enrere i, per ondulants turons, s’adreça vers el depressiu patidor, el malalt del cap (el ventre ho sap).

L’albira el meditatiu entotsolat que se li atansava, ninotet rodonet, saltironant com bombolleta, i discorr de mantinent que...

«A través de mantes esquediàstiques, estocàstiques, circumstancials, coincidències i caramboles, tots passem de ninot informe i sense alè vital, a ninots més o menys formats ni formosos, animats per un breu buf d’existència — un buf que mai no durarà gaire, i sovint gens ni mica.

«Una existència llavors que, si el ninotet la sap aprofitar, tot això que hi afegeix, vull dir, a la minsa vitalitat del buf — és com ara si li oferia ell mateix (al buf) com qui diu un afegitonet d’embranzida, un suport d’espiritual pleixell.

«Ara, això també. Ninotet prou viu, això fa, se sap dosificar la vigoria del bufet, no vol balafiar-la amb bretolades de bajà, no fos cas que massa enjorn li fes llufa sense haver’n, així poc, gaudit prou, pobret.»

El parpelleig del formós encès visatge de la monjarra li duu a l’esment l’existència en la seua vaga infantesa del ninotet de fusta qui es deia Pinyonet. Tots en som, un altre Pinyonet, un ninotet de fusta embruixadet qui, quan deia una mentideta, no pas que se li bellugués com a d’altres qui prou coneixem, la pirulineta. Era el nasset, el nasset, que li creixia un bon trosset, i de valent i ben dretet.

Tret que per a nosaltres, com anava dient, no és pas el nasset que ens creix tot dretet i punxegudet, quan, a les femelletes, bo i entabanant-les, els diem: «T’estim. T’estim de tot cor com un carallotet. Tibià ià liubbliú. Ich liebe dich. I love you. Car allò que de debò estimem és de fotre’ls ben endalt, al conyet, el nostre pseudonasset molt enfrú. I love you. Tibià ià liubbliú.»

Ai, faves i bledes fades; ai, animetes de càntir; ai, paperines umfladetes de vent, cal no confondre garses per perdius, bah! Gara! Gara! Via fora! Aclucalls a mar! No val a badar!

«Diem que us amem/ Mes de fet ens hi pixem/ Car allò que de debò volem/ És només ficâ’us-la als caus calds i pudents.»

M’he ficat a riure. La post del pit és el penell de les emocions. Ara, content, felinament roncava, com adés bategava, foll.

«No et molest pas, Victorí?»

«Ah, Valentina, pensava en tu!»

«De debò? Quina sort! Totes mes penes cuiten a enfugir’s i enfonyar’s, ben remotes i ignorades.»

«Recordava l’atzagaiada ingent que et fiu, convuls, ara fa no gaire. Enze feixuc, sempre banyant distretament en deus massa turbulentes d’exuberant insignificança, era fatigosament i tenaçment de tornada de la polsegosa font que fa anys que no raja, i amb la mateixa sol·licitud que empra l’engabiat contra els escarcellers qui l’engarjolen, en maleïa les deficiències subterrànies, quan has vingut a trencar’m el precari meticulós fil de la pagoda lògica que era estarrufadament confegint-me.»

«Ai, perdona, noi.»

«No; tens raó. Aquest cop l’encertaves. Car tornava a la banal infantesa on s’escau que havia vist un camió per primera vegada, i en tocava encantat els pneumàtics (que per cert eren de la marca ‘Magarrufí’, com si els veiés ara mateix), i l’àvol xofer féu petar salvatgement la botzina que els precaris cuquets de mes orelles esbocina. Queia ert, i romania convalescent qui sap els períodes, i mai més no fui el mateix, i mentrestant els cuquets orelluts es conxorxaren amb els paràsits gàstrics, i llur objectiu (reeixit) sempre ha estat entre tots fotre’m la vida impossible.»

Amb les inicials vacil·lacions de la sangonera, la rodanxona Valentina, escumejant nereida, nàiada, o orèada, crisàlide o cariàtide, el besà a la galta. En Victorí, nou satiret de trinca, se n’envaní amb la impulsiva força d’un cicló. Tot estarrufat i empastifadot de pintallavis, maldava com cap clown, i feia uns escarafalls i unes pantomimes adequades, i corria, corria desesperadament, a contar-ho als altres frares, i eren tots a la ‘celebració del misteri’, i allò, però, no li féu pas minvar molla el coratge, i dardant entre els clots i els tolls de la fira del sacrifici, pujà a l’altar i digué: «Hom em besava, hom em besava! Salvat, salvat! Aniré a llençar al canyeret tot mon arsenal. Car hom s’arma sobretot (és conegut) perquè preveu un, més o menys proper, suïcidi. I com més excessivament no s’arma, més veu atansat el seu degut suïcidi. I a qui li cal, podrit, l’acte obscè, si l’amada el besa?»

Els de pus entre els frares trobàrem tanmateix el sermó prou propici. Qui més qui menys, tots fèiem el longuis, i fotíem cares de prunes agres, mes mentalment no pas, vós, que la talent no ens vingués de picar-hi de mans de valent, tret que crec que ens plevíem aquelles setmanes a fotre vots de silenci. Prou el congratulàvem nogensmenys mentalment, com dic. Car es reivindicava, per una vegada, el vell bavós repapiejador, el provecte, panarra i petaner, Biterna, sempre renuent a sotmetre’s a les regles il·lògiques. Benaurat ell, pobre home; prou s’ho ha guanyat; s’ho mereixia!


(>>>)

Dues faulones més

(Faulona del beatnik provincià.)


Engegàvem vituperis, penjaments, superflus vilipendis, amb nostres llavis de dol.

Rere gelosies i estors, hi érem totes les vídues, i conques, i grasses tietes casades i desvagades, sotjant-hi, espiant-hi, pel carrer, els irritats espantalls (llurs grotesques carcasses abillades amb infal·libilitat exuberant) (les dones uns cassigalls, els home uns baldragues), qui sovint, ells mateixos, te n’adones de dalt estant i tot, quecs i taxatius, blasmen tothom, tret d’ells mateixos.

L’Arcàngela, minyona a cals Comtals, qui tot d’un plegat diu que es creu la viva encarnació d’aquella altra pobra noieta salvatgement estuprada per qualque texà, qui els folls datspelcul “republicans” del govern bíblia-emmerdat de Texes, a despit dels seus dotze anyets, fan haver un fill — per ningú desitjat.

És generalment conegut que adés, vers els anys de la pera, així mateix en foteren mare verge d’un pare-déu molt filldeputenc, molt de dretes, feixista d’allò més pudent, totalment repugnant.

Texes i els biliosos, bibliosos, ditirambes a les tenebres sempre de moda; sicofantes, delators, allò pitjor de la humanitat, s’hi congria; atiats per la sistemàtica crueltat de les cleptòcrates jerarquies merdoses, llurs càstigs arbitraris contra les dones abonats per tantes de sectes d’insectes cretins, de puerilitat i cobejança terminalment malalts.

Cert que les dones de memòria curta són les més harmonioses, i doncs aquelles amb qui millor hom no pot entendre’s. Ai llas, no pas amb les malèvoles maleïdes deixebles de na Nèmesi. Cal vigilar. Cal saber triar. Cal no caure pas al bertrol.

A cals Comtals, l’Arcàngela a la cuina, fent abstracció de les xafarderes del davant, rere les gases a la finestra, ha oblidada tota la vida anterior, al poble, amb la violació peer part del capellà, i tot allò altre tan al capdavall, com se’n diu, traumàtic, i ara es veu i creu, per contagi, pobra meuca, amb dret a adoració i tot.

Als anemòfils, el vent ens fa sovint el premi d’anar aixecant faldilles de noies i dones ben fetes, perquè, sobretot quan som estratègicament al replà de baix de les escales que menen als ponts, els guipéssim les escasses, esquifidetes, gairebé invisibles, calcetes, que no els tapen gens el cul i amb prou feines miquetes de cony. Així que què? Que semblava que només jo sabia que l’Arcàngela prenys rai. De bell nou, ep.

Un altre cop ben escaient, ella baixava de la passarel·la i jo feia veure que en pujava. Queien quatre gotes. L’Arcàngela digué que allò no era de debò pluja. Màxim uns quants d’angelets çassús qui amb uns modests rajolins, se’ns pixaven sobre ans d’anar-se’n a volar enjondre.

Havíem establerta taba, potser ella volent atrapar un fuster vellard banyut qui per designi diví li tapés les vergonyes, i jo, el vellard a propòsit, content d’haver cap cony a l’abast, un cony de dona treballadora, qui, tret de ses ínfules bíbliques, és a dir, som-hi, tornem-hi, fent abstracció que la paia boja rai, amb una feina segura a cals Comtals, teca segura.

Li deia, «Heu sentit, noia, els pagesos tirant fuets, vull dir, coets, contra la pedregada? Es queixaven i s’esqueixaven de massa pluja, i ara es planyen de l’eixut, vull dir, el contrari. Potser ignoren que tot allò que ve del cel és bo, i prova que déu-lo-pare aprova o desaprova, vull dir, si comparteix la cosa o no, si els troba prou virtuosos o massa pecaires. No fa? I tant. Segur que no es portaven prou bé (com déu mana!), ni abans ni ara, ni ahir ni avui ni demà. Deveu conèixer com fa un dels immensos poetes de la bíblia (em sembla): “Als fangars de les grans pluges/ S’hi rabejaven les truges./ Si amb prou pregàries no puges/ No pas que ompliràs les tremuges./” O quelcom de molt paregut.»

Em deia, «Que es fotin, vós, els pagesos; sempre renegant, no fa? Massa poc! I déu-lo-pare qui ha fet lo món, pot fer i fa el que collons li plagui, no pas? Com diu la bíblia, oi? “Qui la fa l’apaga”, i si ho vol, vol. Va parir l’esfera, i ara, si li passa pels dallonses, la fon. I au. Fes-te fotre, ca, oi, eh?»

Li responia: «I tant, i tant, mancaria pus; just al clau. I en acabat encar hi haurà criminals ateus dient que és cruel, ell, lo tot-totpoderós, bo i ofegant de cop sobte, per exemple, tants de milions i milions de pobra canalleta, és a dir, la gentada, la gentota, supèrflua, tacada, macada, gens com cal, que ompl a sobreeixir el món. Sense cap dret!»

Això fem: abscondre’ns com uns cabrits per ombrívoles valls i procel·losos cims.

Enmig de cap clariana al bosc, dolçament solaçats, ens transportava la verda potinga que hom anomenava “confitureta del cosí Edmon (Dantès)”, ço és, el nostre haixix quotidià, a l’abnegat paradís dels suaus matisos sensuals, lloc d’allò més amè.

Sense cap mena de temor, inviolables, perfectament defensats per impertèrrites benemèrites invisibles influències, hi espigolàvem, fantàstica clariana convertida en el fabulós jardí dels bons àpats i, més enllà, ben a prop, hi atalaiàvem les acaronadores hurís, pausadament cardades per amorosos bocs, i allò ens feia riure.

Bo i fonent la negra neu, atziacs gegants, foscs ens allarguem, sempre ominosos, com al final de la “Patètica”.

Als qui, massa lúbrics, xonen pels boscs, hi anem part darrere sense fer espetegar cap branquilló, i tot d’una al mascle de dalt, nyac!, guitza als aglans!

I llavors, bucòlics, esbufegats, amb les balladores abillades amb barrets i prou... Ens esperonaven al coit, al coit, coit, coit.

«La meua set d’absolut es resol en no pas gens de set per absolutament re.» Li dic.

Em diu: «Hosanna, o com se’n diu, albíxeres, al·leluia! Has tornat a néixer per una altra gracieta de déu! Saps què? Fes-me un fill; aixeca el penjoll, carallot.»

Faré veure que m’he cregut que, d’aquella, pare he esdevingut. Fotré cara de ruc. No em caldrà patir gaire per a assolir el mestratge del paperet. M’ha calgut fotre’l tota la vida fins ara.

En acabat, li dic: «Acana l’ocana, noia! Guaita l’hora on ja no som! Aviat matinarà. Cal fotre el camp.»

Ens havíem de casar de correcuita. Les noces de mel les despenem endormiscadots al tren. Al sorollós tramvia que ens torna a cals Comtals som marit i muller com qui diu de llonga data; ja ni cardem, per què?; massa cremats, cap interès.

«Senyoretes, el meu marit. Oi que podria ajudar el jardiner fins que no trobi millor?»

El jardiner. Feien angúnia els ganglis tan boteruts i bategants del gànguil; te’ls esmaves, reguardós, tement-te que a qualsevol instant no comencessin un per un de fotre un pet com una gla.

Quant al tracte, això rai, de seguida fet. I au. Teca, teulat i foc de llar assegurats. Prou em tocava. Uf.

(>>>)

(Faulona del faulista convençut que qualcú cada nit li aixecava la camisa.)


Ventre horrorosament caòtic on, inconcebiblement dissortat, l’infant nonat viu pregonament infernat.

Singlant turbiditats a les palpentes, d’aquell esfereïdor terrabastall no en sap treure cap mena de sentit. És un laberint indomesticable, que aboleix tot aprenentatge i fa estèril tota demostració d’enginy. No hi ha re més poca-substància que voler en acabat encar néixer. Tret que el teu vehement rebuig és massa de vegades ignorat. I néixer ho fas, malgrat ton desig. Dissenteixes debades. «Fes-te fotre», diu la vida. I au.

Amb gran àvol plaer, es nodreix, la paràsita fal·lera de viure (l’empenta vital, l’instint de supervivència), de la catàstrofe i de la immensa putada.

Boja, incapaç i inestroncable rellotgeria. L’inclement fortuït martelleig d’un cor aliè, mentre xauxines a l’adob virulent, a la merda bullent, dels ominosos budells. Tot atansats llimacs gegantins qui s’eixamenen a rosegar-te els teguments.

I les sobtades enormes sorollades. Flagrants estupres, macabres martiris, sorprenents infanticidis. Viratons que burxen i burxen endins. Itifàl·lics íncubs qui et rebenten reincidentment la precària bombolla. Lladrucs, gronys, rugits. Brofegoses locomotrius que, amb bombes atòmiques dins, foten esventegadament cap. T’esbotzaran pertot arreu i de continu.

Vidres, lents, espills, timpans, tot asclat amb cada esclat. Les urnes blau cel volant en mil bocins. Àdhuc aviat ens petaran les pells dels ulls i la pell del cos, i tot l’aterridor molt repulsiu dedins serà vessat.

Tot plegat, aquesta és la teua inextricable intuïció. En la teua petitesa totalment negligible trobes tanmateix que res no serà mai clar ni definit, que tot serà sempre una trista empastifada. Per què voldries raonablement aventurar-t’hi? Atzucac tenebrós on hi lleixarà la pell rostada i podrida per les il·limitades atzagaiades?

(Per graciosa sort, aqueixa nit, el tendre ambrat mal empeltat faulista qui ens havia potser de succeir en el negoci, ens naixia mort.)

L’endemà matinet no mancava pas a la cita on adés l’adiava el proctòleg. Amb l’anus xemicat en escruix, ha anat a veure’l al consultori.

«Veureu-ho, doctor, dec tindre el recte revoltat, revolucionat, a despit de ma bona, boníssima, conducta. Sabreu. Un mal violent, execrable, com si me l’envaeix de nits una voluda ignara. Quin escàndol, vós, me n’emanciparia molt de grat, no cal dir. I us ho agrairia amb escreix si me n’estorcíeu amb les vostres indubtables arts mèdiques que hom ja percep ullcluc a l’atans, i més quan us n’ataülla l’aura.»

Diu el metge que, tranquil·litat, que ja fotrem el que podrem. I l’examina.

«És càncer, oi? Càncer de recte, d’anus, de quelcom o altre per la regió de l’immens fàstic, de per tot aquell gàstric infame envitricoll! M’ho podeu dir, m’ho podeu contar. Ho comprendré, ho comprenc. Inclòs el fet que em diguéssiu ara mateix que no duraré tres setmanes. Tres dies. Tres hores. Guaiteu, m’ho prenc tot tan garneu, vull dir, xiroi i rialler. Ja era hora, us diré. Bon desembaràs. Merda de món. Circ d’esborronadora crueltat. Merda supèrflua de turmentosa existència. Absoluta inutilitat de la dolor. Més val fotre el camp per la porta falsa i instantània — l’única porta que llavors s’ho val.»

Li respon el proctòleg que servi l’ase, si us plau. Que no li troba re de greu, però que de certs «vicis» cal capguardar-se’n ferm.

«Vici? Quin vici! L’únic vici que em conec que correspongui als estúpidament embullats òrgans de què tractem és que em calgui, prou sovint, cada matí si més no, com qui diu, anar a cagar. Això, és clar, acompanyat prou tothora pels familiars actes de cagar-la i cagar-me. Això també. Car què hi fotrem si em nasqueren així. Alhora fotent nyaps a betzef, i poruc. Poruc com ningú. Perdent la merda pertot arreu i de continu.»

Li diu el metge, segurament per a treure-se’l de sobre, que, quan li agafi aqueixa dèria («aqueixa neura»), es foti pessics a les natges per a fer-se diguem-ne degudament reminiscent a la circulació adient, i que belleu aviat, amb allò, amb aquell tractament suï-gèneris i in-situ, amb els anys i els panys, la balança se li abalança cap al bon costat, i la dolor se li extingeix tota sola.

«Amb un refús tot rodó us responc, ja em perdonareu, doctor. Els tèrbols, aterridors, esdeveniments nocturns no són per a remeis casolans ni massa palesos, com si allò que m’ataqués foren mers polls, o cabres, o puces. Això meu és collons-lo-greu! No s’hi fotre cagarel·la! És com si em dèieu que el meu mal al cul és com en les femelles un altre adotzenat mal al cony. Tots els conys són iguals, i cal tractar-los a baqueta. Molt diferent d’un anus. Un trau pudent és un trau pudent, i au.»

«Justament no», crec que anava a contradir el metge, però es repensava i se n’estigué. Saps què? Que se n’anés aquell repetitivament resurrecte pacient a la merda, prou li tocava. Millor calia que callés, doncs, car al capdavall què sap un metge?

Com el fabulista amb ses faulones de no re fa el que fot per a distreure’s de l’horror de viure, així mateix (com tothom altri en el seu entreteniment, per molt ridículament ‘apassionada’ que s’ho prengui) el metge amb ses anàlisis i examinacions, i receptes i potinguetes.

Li va obrir la porta i àdhuc discretament l’anà empenyent fora. A l’altre cantó de la porta, al rebedor, la infermera, ullpresa, romangué esguardant-se’l. Quin carallot més gros, crec que pensava, pobra dona.


(>>>)