34 ... 40 ... faulasses

34. (Quest al sest, o faula del perfecte rèprobe perdut en cabòries.)



Amb molts d’assaigs anodins i de cairells roms vers el fit fixat, vers la feliç fita, hom s’encerteix que el sest assesta.

Això és el que fèiem. Sentíem, a l’orella dreta, veus. Eren evidentment acusfens significatius, ço és, capaços d’ésser entesos si hom s’hi ficava amb prou empenta.

Al pou estret de l’orella ens hi introduírem, doncs i amb força de compte, un flasconet electrònic i hi escandallàrem curosament. Veuríem si hi enregistràvem allò que deien o no deien les secretívoles veus.

Qui en sabia fins on s’estenia el sentit de llur eloqüència! Amb la detecció i l’anàlisi de les veus emergents, amb tot allò que n’aprenguéssim, aclariríem potser qui-sap-les enigmàtiques incògnites (crèiem, dic, moderadament fascinats).

Car qui sabia si dins del crani, el cervell, o cap altre amagat cau buit, cap mena de cistell interior, no havia sofert un embaràs arbitrari, i ara aquella horrible nosa esdevinguda un fetus defectuós amb ínfules místiques, ens parlés de misteris astronòmics o d’imminents mastegots siderals que ens caurien de cop-descuit? Qui gosaria fotre l’orni, ni el sorn, a les veus del repulsiu «innocent» qui ens raïa dintre?

Ausades, vós, què ens revelaria el loquaç al·lotet arrupit? I si fos que l’entrellat de la cosmologia fonamental no fos sinó tot un rast de fosques atzaroses troballes sens cap explic lògic?

Calia incloure els estels com a mena de catedrals, molt més que tristament escrostonades, col·lapsades. Col·lapsades pel pes de tant de pàmfil ni de betzol acollonit qui les entrevenien (ço és, freqüentaven), arrapats com ara electrocutadament, amb ferramentes i grapes de vampir, a les parets, com pegellides a les esculleres, o com els peus de cabra encastats al monstruós visatge de les balenes?

Quina vergonya, tanmateix! Un fetus dins! Ésser com les dones! Les dones, les embacinades, les ensarronades, les engalipades, els individus més rucs del món, ecs!

Irracionals. Accepten el parasitisme que hom els endinya sense plànyer’s mica, com les faves bledes cretines que són! Prenys amb un maleït paràsit qui ens faria patir a mort durant mesos, fins que no esclatés enfora tot trencant-nos teixits en escruix! Ecs, ecs, ecs. El carnatge i la ignomínia de l’horrorosa monstruosa metamorfosi de cada humà al ventre de sa puta mare!

I llavors, tot aquell treball sense rebre’n paga! I això ara durant anys! L’esclavització mil·lenària de la dona, ara en tastaríem sens sucre ni sal, i qui ho enduraria? Collons, no pas naltres, vós! No no no. No pas!

El fetus utilitza el cos de la dona com el paràsit l’hoste qui l’aixopluga. Se’l va menjant i el jaqueix fet una merda. Un cos fet malbé. Una altra víctima deplorable. Ens duia efectivament a l’esment els esfexs. Aquelles vespes qui injectaven un insecte i el paralitzaven amb llur ou dins. O l’ofiocordiceps qui zombificava la per sempre pus penitent formiga...

L’home, a la dona, li clava el verinós fibló i la idiotitza; i ho aprofita per a pondre-hi l’ou. Hi desclou l’ou i l’embrió, la larva, el paràsit, ben endins al cos de la dona (o mare), se la va cruspint de viu en viu (!) i fins que no en lleixa sinó la carcassa! Dona desconfita, utilitzada fins al mànec.

Naturalment, els qui odiem les dones les volem monstruosament parasitades de continu, com prou déu ens mana.

Tant se val. Així, doncs, ara, som-hi. Ja hi som...

Grisa onada venjativa, on tots els més virtuosos elements de l’hospital avençàvem de bracet, inconmovibles, cascú les mans ben fermes davant el melic, el braç dret de l’element a la nostra esquerra, el braç esquerre del de la nostra dreta, ben embotits sagnies endins dels nostres sengles closos braços, dones i homes, alts i baixos, del més enlairat ni vanitós metge i cirurgià al més humil ni desgraciat bidell o comptable o merdacaner i mesquiter, i tots plegats, sense excepció, que terribles, vós, tan intensament enfellonits, despietats, amunt i avall per corredors estrets, encadenats de braços, baules de totalitària cadena que no permetia ningú altre de passar enlloc, i ara ens adreçàvem ineluctables a la cambra de la qui, folla, avortiria — una joveneta qui adés pecà i gaudí, i ara volia estalviar-se el preu del pecat, ço és, volia fer-se afollar, ço és, volia que l’ajudéssim de cometre el crim més greu de tots els crims, el més odiós als ulls implacables del bestial omnipotent, el crim insofrible de la mort (del vil assassinat!) de la larva, la cosa, l’embrió, el fetus — innocent i tanmateix rebutjat.

Collons, i llavors com riguérem! Car tantost la jove pecadriu no ens veié arribar, aferrissats antiavortistes qui portem totdeu al suïcidi, una terror insuportable la prengué. De tal faisó que no sabia on anar-se’n ni què fotre altre que llençar’s finestra avall d’ençà del cinquè pis.

S’estavellà al paviment feta una truita repulsiva.

Ei, i com ens hi rabejàrem. Com exultàrem llavors amb la nostra meravellosa feta de sacre salvament!

I jo...?

No re. So qui indesxifrable s’odia amb joia inescandallable. Passava, com sempre, pel mateix pont estret damunt la torrentada de la duad, i al camionàs que cuida aixafar’m i que duu a reciclar, d’ençà de tants de supermagatzems, els aliments malmesos o fora de data, li cau un tros de pa amb formatge; l’he caçat al vol i me l’he endut a la boca, on veig que, molt a prop meu, el conductor, mans al volant, estrenyent-lo com si fos el meu coll, fot una carota de tres déus, nics i inics, enemics, ratant desenemics, com si he comès, recony, ep, qui sap quin crim gruixut — per això que me n’esquitlli a tot gas rere seu, on sé que no pot recular.

I so una mica més tard escopinant avall, damunt el riu fastigós, repenjat a la barana, qualsque arestes que hi havia enganxades al sollat formatge, i al fons pregon veus que l’escopinada espetega al gep d’un bol·lard vora el riu exorbitat — on hom es demana, amb ells ulls del pigall qui guaita amb reguard com a l’orb ‘omni-nescient’ se li atansa la insidiosa mort, per quins set sous sense cap ni peus hi ha bol·lards vora el fúnebre lúgubre tenebrós flum dels difunts?

Oi que cap dels cossos ultradegenerats dels morts no exhibeix ni àncores ni gúmenes, ni bites ni falques per a capfermar-hi llibants ni calabrots?

Cos qui acceleradament se’ns corroeix, cap mena d’aristol ni croc ni cercapous no ens hi neix ni creix.

Ni oblidada erina penjada en repulsives gangrenoses llonzes al cos maloperat i abocat.


Duad que te m’enduus
Aquest cos que se’m descús
No em voldràs pas amarrat a cap norai
Perquè no em morís mai.

Això encar fora càstig més cruel
Que del constant desesperat bruel
(Gruant només morir)
D’haver de viure sens fi.


Em treu del capficament l’atans intuït d’una figureta deliciosa. Efectivament, veig que pel mateix costat on so no fa via cap on rac la simpàtica vellarda dels ulls sempre vius i la llengua descordada.

Els ulls no els pot tancar — de petita, quan la feren anar a costura i hom li féu a mans una d’aquelles estisoretes mig doblegades que, ben esmolades, tallen tan bé, se les va endur d’amagatotis a casa, i, rucadetes que fa la canalla quan hom els fica una arma a l’abast, davant el mirall de la sala de banys on son pare pels matins no es raïa, es tolgué d’ambdós ulls els tendons que menen i maneguen les palpebres i els permet d’aclucar’s, d’on que d’ençà d’aquella feta mai més no pogués tapar’s de forma natural els ulls, i sort que s’escaigué que quan es tolgué els tendons hagués les palpebres ben amunt que, altrament, havent-les ben avall, s’hauria d’haver fet finestretes a les palpebres per a veure-hi mai prou.

Pel que fa a la llengua, sempre ha estada una vellardeta sense cap mota de pèls fent-li molla de nosa pel glòssic aparell — ara, com dic, simpàtica d’allò pus, i molt amiga meua, dona baciva.

Xinxa perversa i insolent (de més a més antiga, molt esversada, avortista) quantes de vegades no m’ha volgut, sovint i menut, com dic, i a la impensada, pessigar els collons amb ungles verinoses? Infructuosament, és clar, car qui me’ls hi trobava? Ni ella, la bruixa.

L’amistat ens ve de veure’ns immortals, freqüentant, antics, atàvics, avials, sempre a força de gastada sabata, les mateixes rònegues tètriques ruïnoses immundes esparracades endreçúries. Humils i pràctics. A l’indolent quest ni percaça d’allò que mai s’ho valgui gaire. Cada palter remenat, qui sap, belleu un tortell amb lluentors de sorpreses i favorets, de cagats anells i perletes, i faves i figuretes d’un altre cul-adipocerós caquistòcrata coronat — totting indeed, on the scrounge for shiny tots — aprofitant allò que a ningú altri fes profit. Trobant-te-n’hi de cops de bones — i teques, per exemple, per a acabar-ne tip. (Cert que abans, en temps primitius, gent més pragmàtica que no ara, allò dels fetus i els embrions, hom se’ls menjava i endavant. Tanmateix es veu que ara no ens fan prou peça. Massa pervertits, mal esquerats, mal avesats. Massa aviciats. Massa d’altre, múltiple, més en avinença, recapte llençat pertot arreu.)

I tant! Quin fotimer, els nostres pòstums joiells! Millors en tot els que ens ensopeguem nosaltres — els autèntics merdacaners i escorcollamerdes de la realitat — que no els que “descobreixen” els carrinclons ineptes insípids acadèmics (arqueòlegs i desgraciats semblants) qui remenen les brutícies i rebuigs, i ennuegadores polsegueres infeccioses, de les fortuïtes micòtiques provisionals posteritats.

Tant se val. Un jorn burell i bromós, sense pluja encar, em va semblar que a la vellardeta dels ulls vius els ulls se li embromallaven, i vaig gosar demanar-li com anàvem. Em va revelar la malaltia del seu peixet vermell, qui no es reviscolava, pobrissó, clocpiu, mig defallit d’eix segle, oscil·lant a un dit pla només del fons de la peixera.

Li vaig dir que no es neguitegés, que coneixia l’indret de la font si fa no fot miraculosa dalt la muntanya, i que m’esperés al cancell que ara tornava. Dit i fet, al cap de no re, heus-me amb el peixet, el qual guaria amb l’aigüeta neta. Els secrets de l’aigua neta només ens els sabem els especialistes d’assestar i ensopegar re bo sense pagar.

S’hi trobava així mateix la seua nebodeta, qui era dormint vora la peixera. Era una noieta qui guipaves de cops entre la pega gent a la platja, indiferents a tota esdevinença, ella un bocí de carn més, colrant-se i fent colrar l’infantó. Ara, la nebodeta, qui com déu mana tornava a estar prenyada, es desvetllava, i se’m posà de costat i em va dir que, aprofitant que guaria el peixet, que ara que se n’anava al canfelip de fora, li vigilés el petit marrec, el qual prou marrit rai, també.

Dit i fet. Amb la mateixa aigüeta, amb quatre culleradetes, li guaria el minyonet, el qual, tot xiroiet començava a fer el barrilaire. Quin farsant ens ha sortit! Potser, si déu decreta, en fotrem un magnífic predicador, un espaterrant polític (tot el mateix).

Au, i que agraïda d’ençà de llavors la nebodeta, la qual la visuraves sovint a l’estaqueta, fent el seu ofici molt honorable de barjaula. Llogava passatgerament el cony a qualque passavolant per quatre pistrincs, i amb allò calerets rai. I sempre que la vellardeta em convidava a ca seua, la nebodeta se’m llençava confiada entre cames que li acariciés, amb dits emasculats, els umflats pits i ventre, gateta moixa — ai, i com s’hi rabeja i com en gaudeix! Bestieses.

I l’aigüeta, re. L’anava a cercar a l’aixeta de ca la dona del cantó prim del barri, la qual, disfressada de mort-seca, ha l’habitud d’habitar sempre prop dels ponts més perillosos ni terminals.

I avui...? Pansit. Sense quest... Cercant cap sest...

Bambolejant rere la bella gitaneta qui espitregada, i amb amples faldilles, és clar, sense calces, car prou les gitanes pixen dretes i sense arregussar-se, i allò és clar que és eròtic d’allò pus, i, sobre, tan joveneta, ja duu, com déu mana, un infantó als braços, mentre va donant mossades a una poma verda agra que ha pispada de l'hort de no gaire lluny, tocant a via, d’on la bona tribu també acampa — aprés treure’n una mica el suc, la noia va escopinant les mossades damunt la terra negra i (què faig, golut?) en vaig recollint els bocins i els vaig xarrupant i trempant.

Ara mateix hi pensava...

Oasi misteriós on el simulacre és ubic.

Per la finestra, horitzó d’immenses llaunes de sardines mal descloses i en diferents estats de rovellament, mentre ençà enllesteixes de bon matí a la cuina el teu suquet de calamars triestí i de quitó indonesi, ara massa endolcit, ara amanit amb picantors diverses — o pels teus imperceptibles enemics amb impertinència qui sap si adulterat amb sal de sulfat de nicotina, on romans llavors ert d’empertostemps tantost t’ho empassaves, i només et pensaves, un instant abans, tastar tabac de qualque bestiola ignara qui d’estranquis encar fos prou inepta i matalota que gosés fumar pel voltant, la qual tanmateix, si isnell i d’improvís la sobtaves, irreductible la reduïes a no re, car és quelcom, l’enverinament dels lleus o freixures, que et duu de debò a parir ni perperir.

Suant a tall de granota, potser que, ja dessonillat, eixissis terapèuticament a la fresca, a oir-hi amb disgust la sorollada dels grinyols cigalescs, i a esguardar-hi els trontolls, i els destrets, els tombs i els terrabastalls, d’altres obsedits insectes.

Llavors, som-hi, ja hi som. Tornem-hi. La visió. Recorda-te’n. Repetitiu. Visions de visitants repetitius per a l’epilèptic.

Al mateix temps, apareixien massa de Sols al maleït cel ominós, i suplicàvem — érem tres cràters de precs — suplicàvem, al suplicant duplicant qui ens duplicava, que no ens dupliqués, si us plau, pus.

Saps que si surts ara mateix, ben armat, a assassinar tots els teus duplicants que aniràs trobant pel món, al cap de milions d’anys hauràs esdevingut quasi-immortal? No sé si t’hi veus, però, amb prou cor, ni (encar menys) amb prou calers.

És clar que, d’ençà dels temps clàssics, que hom sap que tots tenim el nostre doble, o ombra — l’ombra, la xerreta, el traïdor bare testimoni, qui xerrarà tot el mal (i ocasionalment, molt despectivament, el bé) que mai fèiem al món — malignes ombres xerretes, com dic, revelant tota la nostra merda davant els molt ferotges rellotges dels jutges i sutges de l’altra ombra — l’ombra eterna i total de l’ultramon.

No fora pas el primer cop que el gos i jo ens n’anéssim ganyolant de por. S’esqueia que aquella en fos una altra, d’avinentesa, on ens caldria sortir cagant?

Car de no gaire lluny prou l’albirem, fent-se de mica en mica més i més gros i cert, circumscrit.

De l’eixida al balancí assegudet n’era, i heutoscòpic guipà (li va semblar apercebre de bell nou) un visitant doncs, qui, dubtós, pels rostolls eixuts en cel de trons, se li atansava.

Quan l’havia més a prop, el trobava lleig com ell sol, i tanmateix, pels trets al visatge i pels defectes inguaribles a l’escarransida figura, reconeixia que, sovint, als miralls i reflectit als vidres de la caseta, ja havia a bastament vistes hom diria que les mateixes rares singularitats.

Fou aleshores, quan encar el visitant lletjot era relativament lluny, que el gos li grunyia esgarrifat, significant segurament que el personatge no li fotia pas cap gràcia. L’home de l’eixida el servà pel collar, i continuà amb l’altra mà de ventallar’s amb una antiga revista policresta.

Habitualment claustròfil, li abelleix abstreure’s de l’acostumada angoixa ben desadet a la seua cofurna, mes aquest matí on surt (degut a la formidable incomoditat que l’abrusador botorn de fora en congriar’s a dins no li causa) a l’ombra més airejada de l’eixida, es ret del tot, escarxofat, com dona qui es lliurés, a l’esclat del tast d’una taronja.

I ara ja té el conegut estrany gairebé damunt. Vol l’estrany ben conegut pujar les escales, tret que ha por del gos, com sempre.

Se n’era un gos d’aparença homeiera, prest a abalançar’s damunt el nou vingut, i amb uns ulls que treien foc com un volcà que tragués foc pels queixals.

Tot aquell capteniment caní volia dir sobretot una cosa. Que el collogater, amb el mateix cos, normalment agotzonat a un raconet de l’ànima (l’un a l’ànima de l’altre i viceversa), i el seu mestre, no fotien tanmateix pas la mateixa pudor. Si més no això ja ha romàs prou clar. Era evident que l’un pudia a mort encar pitjor que no l’altre.

El nou-arribat traginava una llosa de marbre (potser fals marbre, emperò). Va dir, en una fineta veu d’operàtic castrat, quelcom com ara: «Estic cercant un forat o clot per a caure-hi mort amb la llosa sobre; no sabríeu pas si n’hi hauria cap a punt pels encontorns o les rodalies, senyoria?»

L’home del balancí demanà al de la llosa que, car volia llegir-la, l’hi atansés una mica, i aquell l’hi repenjà al primer esglaó de baix. La llosa portava el seu nom (és a dir, el meu nom, el nom del qui rau al balancí, i potser també doncs el de l’altre, el del replà de baix, si ens dèiem paregudament o àdhuc idènticament, homònims, és clar).

Aleshores se n’adonà (me n’adoní). La parida del parió. Efectivament, el seu collogater de sempre s’havia un instant carnificat, encarnat — i allò, vós, mal signe rai.

Que vegis, i aparentment puguis àdhuc tocar, el teu collogater (i que lleig que és, pobre home, no m’ho hauria imaginat mai que hom pogués ésser-ho tant) és avís segur de mort imminent. No s’hi val a badar.

Sense moure’s, entotsolat, s’escaujà meditabund el cor, el cervell, els vasos sanguinis. Tot assenyalava esborronadores inexactituds, quelcom devia anar-hi de mal borràs, quelcom volia fotre un pet — i bona nit.

Atià el gos: «Mata’l!» I corregué el gos, s’hi llençà fet lava. I es trobà, esfereït, que no mossegava re. Encontinent tot era lava fosa i, tantost feta fum i cendra, esvaïda.

Tot i que la fetor endurava, ni petita pila de fems no hi romania. El gos s’acolloní, sos timids clapits i remucs eren de por. I àdhuc la llosa havia esdevinguda insubstancial. Tothom davant havia fotut, en un cop d’ull, el camp.

S’aixecà del balancí entollat en vertígens. Ja els collons, gola avall, tombats li havien, estavellats se li havien, amb nul espetec (als peus). Breu i feble, mancat de tota mena de coratge, ara doncs casualment citat per la mort, amb peu incert, s’arribava justament on convingut.

Tentinejava vers cap forat ni clot que se li obrís, per a caure-hi — i damunt seu, d’espetec, la rematerialitzada llosa. Aquell succedani noològic, el seu cervell fet confitura, aviava només piu-pius de pollet corcat. El gos li gemegava i ploriquejava a la voreta amb absurda i còmica basarda.

(Això dels collogaters ho va explanar si fa no fa bé n’Aristòfanes al simposi, on també surt a tomb que, amb els mots, prou se t’eixamenen, brunzint-te al voltant i entre orelles, les idees.)

Del mot a la idea. Creació de la crisi. Si l’acció no entrés en crisi, poc valdria la pena ni molla parlar’n. Totes les terrors i les antiterrors neixen amb els conceptes nascuts dels mots sortits atzarosament del poti-poti, del batibull, de l’autocreat univers. Galimaties musical, només harmònic molt rarament, de puta casualitat.

Diu el noi (el xic), «Abans, al món formós, ço és, ideal, érem dobles, això sí, amb un cap i un coll i, amb dues cares oposades, a tall del bon jan en Janus, tret que les cares potser que les féssim una de mascle i l’altre de dona, perquè faci més carrinclona patxoqueta — ep, som-hi, i dos sexes, és clar — i zero melics — i quatre orelles, i quatre ulls (sense ulleres), i dos nassos i dues boques, i dues llengües (potser que sabessin àdhuc llengües nadiues diferents), i etcètera. I en acabat, car ens separaven, un desig d’unió ens rosegava els nítols, un deler boig de reunió amb l’altre amputat, sigui dona, sigui home — o sigui, tant se val — car d’antuvi perfectes hermafrodites — més tard (com diu el noi tothosaus qui s’ho explica), rai, car la tria s’eixampla.»

Bessó del sexe oposat, enyor rosegador, delit d’impossible reunió. Heus les bases, en mots, de la justament ara mateix convertida idea.

La idea de l’heutoscòpic home del balancí (ara, llas, moribund) havia estat (amb això l’angoixa sempre ajornada) que, per comptes de cap viatjant lleig i letal, i enfeixuguit amb fúnebres lloses, la forma que li mancava, i amb la qual qualque dia benaurat es retopava, emmiralladets mútument, potser en acabat de mort, llavors al món de la perfecció i la saviesa de debò, era del sexe oposat i feta una beutat resplendent, i aleshores, i tant, amb la unió inapel·lable, atenyien el bon i anhelat hermafroditisme, on el nou ens consumat posseïa totes les virtuts — tant les més rudes i baronívoles dels mascles, com les més tendres i adorables de les femelles.

I en fi, doncs això, tant se val, segons el mite, tornem-hi, érem dobles, i anàvem pel món amb dues cares i vuit potes, on qui pot estar-se’n de fer-hi l’incís que segueix...? «Que prou cal dir que, com tot món més o menys platònic, la formositat i la monstruositat s’equivalen, vós! Car què hi ha de pus lletjot ni fastigós que aqueixos siamesos si fa no fot aràcnids — monstres qui foren en acabat migpartits pels titans celestes contra qui els repel·lents siamesos no guerrejàrem pas i doncs perdérem, i d’ací el deler d’altri, per si fos cas que mai a un lloc o altre endevinéssim d’ensopegar’ns amb l’altre nostre ‘jo’ qui ens manca. I atènyer així la felicitat de la compleció.»

Tret que és clar que amb la felicitat atesa no n’hi ha mai prou. En llur delusió, els platònics no ho han comprès mai. El cor humà no es pot omplir. I prou. És com el gibrell foradat de les tanoques danaides. Sempre troba a mancar quelcom. En realitat, allò que el desficia no és pas enyor del bessó escapçat. És simplement enyor d’allò que no hi ha. Ni mai hi haurà. Així que molta de merda, company.

«Desencanta-te’n, capdecony. Aquesta justament és la condemna que ve d’haver el maleït do de raó.»

I si hi penses, la veritat al capdavall on és? És qui sap on. Segurament al mateix indret on rau la mentida. Bessons indesencastables.

Car ja m’explicaràs... Bessons siamesos al món hermafrodita de la perfecció. Còmplices en la tasca de mai atènyer l’harmònic recosit...

No et neguis en neguits. No tot és reeixida, saps? Al capdavall, re no n’és. Set d’absolut deu voler dir simplement set de retorn a l’estat d’abans de veure’t generat, concebut. Bec sangós, tota boca diu (chor d’ombres al voltant), i amb raó: «Mor-te.» I au.

I llavors, espera’t, una altra cosa, oi?

Ara, del mateix mou i manera que el platònic collogater pot ésser el teu amic enyorat, per força pot haver esdevingut el teu enemic més temut. Embriònic i tot, potser ja era molt territorial — com cucut nou-nat, et volia expulsar del niu. Ningú no és una illa que no tingui un volcà al cor, o un tresor latent. Això també és evident.

T’entrevé, s’immisceix en ta vida; crec que et vol anorrear i tot. Amb un enemic tan malparit sempre damunt, cal que hom triï: «Anorreat o anorreador.» Si hom vol continuar existint, l’enemic ha d’ésser assassinat sense contemplacions ni floretes.

Assaltat tot d’una per un estrany nerviosisme — la impressió d’ésser espiat de molt a prop per un espectre. Te’n recordes? Sensació prou sovintejada.

Car com al món ideal només hi accedeixes en somnis, així mateix al món de les veritats més amagades. I al capdavall tu qui ets sinó el somni (o pus tost, prou espasmòdicament i autoesquediàstica, el malson) del teu collogater?

Estadant de la teua ànima, et somia i t’hi veu i t’escauja i t’esbrina i escateix, i de tu ho sap tot — i actua en conseqüència i sovint amb tanta d’esquírria.

Car si només et somia, rai; pitjor quan es creu no pas prou correspost i esdevé, per tant, el teu enemic. Has el sentiment d’ésser ensarronat per l’inic, el malparit, de qui les iniquitats, a semblança del sorge sense principis, posseeixen, en alt grau, l’extracte, l’essència, d’un tremend desig de veure’t anorreat.

Fet. Potser et reprèn per tes òrfiques orgies. En gran part imaginades. Petrificat com gripau fat i quec, no el capeixes; et perds, i assages de retrobar on anar.

I et demanes: «Pel laberint de les múltiples el·lipsis de l’amnèsia, el somni que deslloriga els altres on deu raure?» Perplex.

Molt bé. Ara passéssim als prolegòmens del somni.

Entre coixins, gronxant-se suaument al balancí, l’home de l’eixida del davant s’havia ensopit. També el seu gos, en la xafogor, s’amorriava damunt la fusta.

Sort que soc rar com l’antimatèria (l’antimatèria moltíssim més rara que no la matèria), per això no tinc gaires dobles, mai ensopegant de casualitat amb els quals podria instantàniament desaparèixer.

La veu darrere que tostemps li comenta alhora que s’escauen somnis i malsons, bo i tractant de ficar-hi una mica de raó, enraona i diu: «I a propòsit, com fan els cars versos d’Aquella qui es féu Fotre damunt la Llosa del seu Home? Ella, la mateixa qui es planyia que, anant-se ell al mai pus, la jaquia sola i, com déu mana, prenys? I qui se’n curaria llavors d’ambdós? Més ens valdria que la mort se’ns endús.»

Se li presenta la mort en forma del cardador ferotge, i ella s’obr perquè, bo i cardant-se-la, la mati.

Ella és ta mare, és clar. Ara en saps finalment la vera història. Ta mare fou element didelf, ço és, amb dos úters, dues cèrvixs, dues vagines, dues fufes. D’ací, ja ho veus, hom es demana, quants no n’eixíeu alhora i idèntics? I a meitats, damunt! Una meitat d’un del tubs adés buits, l’altra meitat de l’altre, i prou calia llavors cosir-les encontinent, o si més no apegar-les, collar-les si fa no fot mentre eren fresques (les meitats). I al capdavall — oi? — qui sap com us collaven. Amb quina traça? Ni potser amb quina malícia, perquè sortíssiu ben malparits?

O és aquell doble meu qualque projecció fantasmal i enemiga a l’interior del meu magí d’una mort qualsevol de la qual et sents culpable? Projecció doncs de l’impotent qui ets en la realitat transformat, a l’esperit o ànima oculta, al cap d’estona, en el potent, ço és, en el fastigós maligne molt merdós altre jo — del qual no n’hauries de voler sabre re de re, si no et vols doncs pecador.

Com el coneguí? Com coneguí qui era? Com coneguí que ell i jo no fèiem sinó un...?

Em repetiré fins a l’exhaustió. Les naixences monstruoses. Quin ultratge al lleial antiavortista! Com resoldre’n el cru conflicte?

I alhora el desori de totes aqueixes enemistats enquistades, i tantes de dificultats, ni tants de neguits entre incompresos? Entre els qui tenim raó, els fidels deistes, els acompanyats per l’espasa roent de déu, contra els fredament lògics, ànimes perverses?

Com, doncs? Altrament que amb l’eliminació en massa del contrincant enderiadament equivocat, l’heretge, l’ateu, l’afollador, vull dir!

Sort oi que sembla que ben aviat (demà o demà-passat a tot estrebar), com déu deu haver manat des del principi, tots els prenyats (tots!) seran ectòpics (no pas en panxa corrupta i corruptible)! Tothom llavors naixerem perfectes, en exquisides maquinetes generadores de ‘persones’ teotòquiques (déu-paridores) — o teodòquiques (déu-portadores) tant se val. La qüestió que, encar millor (molt, molt millor) que no ara, serem de debò imatges de déu!

«El futur és nostre!» — Els diré, si me’n record, a la pròxima massiva manifestació antiaborció —. «Encar un esforç! Lleu haurem guanyat del tot! Serem tothom únics! Únics! Amb un al món n’hi hauria prou. Déu terraqüi. Tots els altres hi són de trop, de més, trametibles al canyet.»

D’altra banda, doncs, caldrà anar aclarint conceptes, car la victòria nostra total s’atansa com dic acceleradament. Per exemple, és pega superstició que guipar el teu doble, la teua rèplica, es veure’t pràcticament mort — com ara si l’espectre qui si fa no fa ja ets, no et vingués a rebre del “més-enllà”.

I que potser el doble és fet d’antimatèria, per això suposa la teua mort instantània, o si més no imminent.

Al contrari, aprofita-te’n; esdevé el recolzador, ço és, el sostenidor, l’arlot, de ton doble prostituït — sense manies — potser amb els supersticiosos fotràs àdhuc dinerets — se’t cardaran l’espectre — pagaran perquè l’espectre se’ls cardi? Tant se val. Això rai. Hi ha tota mena de gent, capsdecony mai no en manca enlloc. Massa i tot.

Para compte, ca? Veure “dobles” qui no hi són. Malaltia típica d’uns ulls tocats — o pus tost, és clar, diguem-ne, més pròpiament, sempre d’un cervell tocat.

I al capdavall, per què contar la fada historieta d’un altre tocat? Tedi! Tedi, vós!

Sí ves. No dec tindre re millor a fer, amb la calor.

Cos posseït per altri, en plural — per tants com a rampells la fortuna no decreti. Un altre jo, milers, qui sap, d’altres ‘jos’. Personatges ocults, opacs, obscens, obscurs, remugant i empudegant amb paraules alhora llunyanes i properes, com si procedissin de les entranyes de l’espès edredó mateix estès a la cadira de braços.

Llevat que un mal llevat, llavors, les llavors potser feia fermentar, i hi gestaven i fructificaven, així, a l’edredó mateix — ben carallotament anava pensant, com dic — un altre-jo, o molts d’altres ‘jos’, ramats, milions, i quina por! Quina invasió! La repetició! La repetició! Tot de duplicats! Tot de petits clons presoners enjovats a la borra de l’estrany paltruu inextricable de l’edredó qui em rau al costat mateix!

És clar que parl de les llavors vessades fa mesos, nit d’hivern, per la meua aixeteta de baix, a través de cap acte d’autoviolència tot esprement-me-la fort — o àdhuc, força més rarament, bo i pacíficament i involuntària — tot dormint i somiant femelles intangibles i de conys fort francs.

I qui és qui em pensa? Jo mateix? Els altres ‘jos’? Deu ésser per això que tan sovint no tinc tants de malsdecap! (No ho escatiràs pas mai, gamarús.)

Vulgar cas d’autoscòpia, on al·lucines que el teu cos no és amb tu — de vegades, per culpa de cap lesió al cervell, et veus a cinc o sis llocs diferents alhora.

En segons quins estats de somieigs, i de cervell emmalaltit o tocat, es veu que manta de rèplica et fuig pels descosits.

Rèpliques, tangibles imitacions perfectes d’un mateix — hom se n’inventa, i en gesta, i en produeix, sobretot (segons el professor Borra Als-Ous) per a cardar-hi, cardar-se-les — sublim assoliment del desig, re més agraïdament íntim ni narcisista. Fastigi, acme, pinacle, de l’amor carnal. «Cardar amb tu mateix. Glòria sempiterna.»

Malsons molt reproductius, on reps repetidament l’atac dels íncubs concúbits, amb un llit ple de monstres. Tot de ferotges duplicats simultanis.

Allò et duu a l’esment l’antiga faula del cretí (bajà sorge en caserna) (o la cretina) (qualque monjarra) promiscu (promíscua, i pecadora, avortiva, car amb tots els seus pudents prou hi vivien amistançats), qui invocava, per a encomanar-s’hi, pler de sants i santes, i verges i beats i, és clar, amb tanta de suspecta gentalla, amb gros espetec se li enfonsava el llit, per a la riota dels seus soferts veïns (veïnes).

Creu reconèixer arreu els seus sòsies. Si mai anés a ciutat, on tothom put a cabra, amb els ramats de carallots i estaquirots qui hi rauen i monegen, de mantinent es moriria d’aquella allau d’altres ‘jos’ qui li queien damunt.

Dobles protoplasmàtics, fantasmagòrics, no m’atrapareu pas. Lluny, tocant a via, rai. Les gitanes, les gitanes. Dobles impossibles.

Si mai tornava a ciutat, pobrissó, de confusió ens peria encontinent. Món ofensiu d’ens petulants, exasperants, incomprensibles, voltats pertot de fems ardents, segurament privadameent enculats amb ferros roents.

Bressoleig. Indecís. Balançant al balancí, entre arquetips. Extàtics bessons. Matèria i antimatèria. Quèiem malalts simultàniament, emmirallada. Trempàvem així mateix alhora per la mateixa femella, la mateixa gitaneta, idònia. I sabíem prou que ens extingiríem ensems.

Abandonada entre l’agre resclum del rebost del cervell pels ulls que t’acabaven de veure, la teua imatge et sobrevivia. Havies passat a llur davant o prou a prop amb cara grotesca d’angúnia i agonia, i t’havies amagat a un raconet fosc a morir-m’hi.

A quins altres ulls fets d’universals esferes la nostra imatge no sobreviu infinitament, alhora la mateixa i diferent tota l’eternitat?

Clou els senys i jaqueix-te endur per les negres aigües del no re. Del no re (el norrè, ca?) on et nasqueren al norrè (el no re, ca?) on et moriren. Re, norrè, re. (Quin soroll més suspecte. La maquinària se m’espatlla.)

Qui t’hi covà una estoneta efímera, al molt exigu niu terraqüi? Tu repetit sense respit, ramat alhora idèntic i dubtós? (Repetit, com digué en Sartre d’en Genet: «Tothom (esdevé) un mateix.») Amb un de naltres n’hi hauria prou. Ningú no és diferent. Per què no ens hi empatollaríem? Per això no ens comprenem. Caldria abans comprendre’ns nosaltres mateixos.

Tots els altres, com formigues, amb els mateixos vicis i les mateixes llordes habituds que no tu, cascú sense traça, orb, sense comprendre-hi de debò re, perdut al somni de la matèria.

La matèria somia un somni sense solta ni volta. La matèria es fa cos i se somia viva. D’això únicament és feta la vida, de somnis indiferents de la matèria.

S’aturà en sec, atacat per l’estupefacció anticipatòria de qualque imminent calamitat.

Els més nocius pretenem ésser innocus. Noem pels descosits, noem tothom a qui ens atansem o se’ns atansen mica. «Osteu-vos, deseu-vos. Osteu-nos. Fugiu-nos. No us ens cregueu! Gens! Perireu en les angoixes i dolors més inestroncables!»

Massa de ‘tus’ — com més sou, més perillosos.

Dissociació, alteració, alteritat. Patètic anar amunt i avall per a trobar allò que no existeix.

Què hi faig...? Fangant-hi, sense quest.

Quest al sest. No pas que faci coster, que manqui i tot el fitó... És que no en toc ni la fusta on rau la rodella. Errada rock. Tot tret ni tir fa marrada. Ben lluny d’osques. Catamarg (com en dèiem els grecs d’adés).

Reveure-ho. Sovint, quan m’agafa distret, reveig, potser somiant despert, l’indret on érem — això ans de néixer al món imperfecte — perfectes.

Amb instint simbòlic vol comprendre les al·legòriques figuracions de la memòria, quan allò que cal és trametre el símbol a pastar fang — car per què altre serviria un símbol sinó per a embolicar la troca — com si no en fos prou.

Actor qui esdevé tràgic ell mateix en la seua pròpia vida, o còmic segons el rol, doble perillós, el rol pren possessió del seu cos, i no es despertarà del malson, si la tragèdia ho permet, fins que havent plegada la feina, l’ultim teló caigut, no es recobri, per a caure al mateix horrorós parany tantost no accepti un altre rol. L’enteniment... Quin enteniment? Un enteniment que de debò no entén.

El xic i el dolent qui foten el mateix posat i la mateixa cara — idèntics, copiats, repetits — films confusos.

Teoria sobre el somni feliç del marieta. «—Érem tots els del simposi platònic exquisits marietes...?» «—I tant.»

Rere les presències visibles, hi som les invisibles.

Miralls màgics qui, tantost t’hi esguardes, et clonen, et dupliquen (cada cagada de mosca se t’hi metamorfosa!), en imatges no sols perceptibles — tangibles!

Per eixams de brunzents psicopomps orbitat. Les memòries de mi qui tothom altri diuen tindre, i les memòries que jo tinc de mi mateix, mai no casen ni es corresponen gens. Confós, m’ho demanava: «Quantes de vides no he viscudes? O soc belleu un falsari qui usurpa qui soc o no soc? Com s’entén...?»

Tots els presents impostors, individus mai individus, car dividits.

Com tota la llorigada d’un mateix part, o els aligots d’una mateixa covada, cada bessó troba que l’altre n’és un altre (impostor). Ni això. Que hi veu aparicions qui hi són o que, impostores, només semblen ésser-hi.

Llurs aparells sexuals (negligible, perifèrica, parafernàlia) sempre incomplets, espuris, xerecs. Abortius. De fet, ni cuca ni moixó.

Fastigosos hermafrodites en realitat, car al món de debò han alhora fufa i cigaleta, tot i que ambdues, com dic, abortives, embrionàries, inservibles, i doncs doblement (ells) privats d’acció formal, i doncs encar pitjor que no els qui enyorarien llur bessó mancat, car, tornem-hi, ni cuca ni moixó, ni figa ni raïm, deler el llur afollat pels dos cantons — doblement capats.

I se’l voldrien complet, amb l’afegitó cascú del parell? Potser complet (o si més no mig complet i a tongades) com el de les hienes, qui segons ja n’Èsop, cada any canvien (de forma natural) de sexe — i així van tastant-ho tot (pel que fa al cardar), com si l’afer sexual importés gens, al capdavall. Pse.

Per què donar importància a re...? Per què voler més neguits que no porta ja el tràgic fet de viure, cagallonet extraviat entre bombolles efímeres en un univers esquifit, caòtic i molt merdós...?

Te’n recordes dels primitius filòsofs nigerians qui escatien que el planeta no era sinó cagarulleta de formiga, la qual en acabat agregava material vagarós i, com arreu (com en cap altra cagarulla), amb un bon plec de paràsits qui hi peixien — i tot plegat — el tot — sense lleixar d’ésser, és clar, al cap i a la fi, re altre essencialment que cagarulla de formiga?

Doncs si fa no fa. Tes creences de ximplet no són sinó rucadetes, foteses, brollades com verinosos i molt transitoris (sovint tòxics) fongs — boletets a la babalà.

Creure en tot això (com creure en tota altra cosa) és ben bé de tocat. Ve belleu de qualque ultratge fet al fetus — quan n’érets, fa no re, ahir mateix — o potser, en el fons, no ets encar altre que fetus, no has estat mai altre ni seràs mai re altre (que fetus).

Per què despendre gens d’energia en bestieses sobre les preteses pregoneses de la mutilació original? Per què cercar inútilment i boja l’altre ‘tu’? Tan bé que collons s’està sol! Sol fas allò que vols, sense enfarfecs de dubtosa i molt emprenyadora companyia.

Una vegada has creguda cap falòrnia, és perillós de descreure’n. Descregut, com si se t’ha mort el siamès i tothora puts a cadàver. Més val no creure’s mai re. Això t’estalvia d’arrossegar per sempre cap carronya.

Fet i fet, tot ho trob prou escanyadís. No m’ho empàs pas.

De saber-se (de creure’s) ésser u és autoengany. És l’engany més comú i pitjor de tots. L’engany únic. Pare de tots els enganys. L’engany d’on tots els altres enganys no ixen. Millor no creure’s ningú. Ni un ni dos, ni tothom.

Vivim enganyats, cada ésser viu a la natura. Car ens creiem ésser. I no podem fer altre que creure’ns-ho (enganyats, autoenganyats). Car si no volguéssim viure creient-nos-ho, no viuríem. No podríem viure ni un segon, i prou.

Amb sengles urçols a les parpelles dels dos ulls, els nervis òptics em van de bòlit.

Vist prismàticament, ço és, de tots cantons alhora, hom creu veure-hi arreu presències misterioses, de qui l’aparença és semblant — semblances alhora si fa no fa idèntiques i molt conegudes, car són com la que hom no creu veure-hi reflectida — i, alhora, suposa que la seua pròpia es deu projectar al món.

Soc, com deu ésser cascú, ho sàpiga o no, recolzador, ço és, sostenidor, arlot, de mon doble, prostituït. Ja ho he dit. Culpable. Me n’estaré d’ací endavant. M’ho propòs. Ho intentaré. Les repeticions se’m repeteixen en cintres sense fi que recomencen amb les mateixes ximpleries. Fins que no em moriré, d’una puta vegada.

Els del simposi, homes fins, raonables i enraonadors, deuen ésser (hom es demana) tots marietes, si es volen “reunir” amb llur ésser al mirall — o amb l’“altre” qui és com ells, i doncs del mateix sexe. Com dec haver dit abans. Si fa no fa. Tot roda. Pensament llefiscosos, difícils de desencastar.

Doncs i tant. Tant se val. Reveléssim-ho, sense por. Ho són. I què? Ho són, i no se n’amaguen pas — els marietes no som pas com els damnats homes baronívols, militaristes, malaurats inventors de déus falsos i criminals — i repel·lents destructors de dones i cultures.

No saben on amagar’s. Per això causen tanta de sang, de convulsió, de daltabaix, de catàstrofe, d’anorreament. Ho voldrien tot fet no re. Massa neguitosos, porucs. Perseguits pels ulls dels altres — els qui els voldrien ocupar — a dreta llei, pretenen esperar’ls que arribin — car els són, es diuen, mentiders, la mancant meitat. La meitat que gruen. Debades. Sempre inútilment.

Com si qualcú amb sapastres retocs ha comesa qualque endemesa en un díptic. Grotesc. Espantós.

I ara...?

El mareig. L’estranya força de la gravetat va estranyament beguda — això, o és que ha pujada a barca inestable i sotmesa a la dura mala maror del cel hostil.

Per tant...

«—Col·lisions?» «—I tant!» «—Esfondraments?» «—Massius!» «—Morts?» «—Bilions!»

Bilions, i més bilions, repetits, repetits, duad avall, duad avall, duad...



(><><)



35. (Som un nu mos, o faula del pastoret del Torricó.)



Som al prim temps de la primavera, i al bosc s’hi escampen els cobles de moscards i d’altres molt ardits insectes qui copulen implacables.

Cada coble qui copula veig que em fan llengotes si em perceben badant-hi gaire. Així que faig camí, encar admirat per llurs estres descordats, tots ells mortallats d’abraçades, empeltats de besades, i llavors, repenjat com cap altra mòmia a un roure asclat per l’esclat del llamp, musclej, despagadot, com ara enfitat de sobte, confessant-me que al capdavall què altre poden fotre, pobrissons?

Cadascun dels ens de la fada (i faduga!) esfèrula, al capdavall, no pas re altre que joguina dels interruptors cel·lulars de llurs també tan carallots genotips.

Per a la bèstia goluda i mai sadollada, no som cascú sinó un mos nu.

Com minaires oprimits, cal afanyar’s, hora de lleure, a cardar, i a fotre al món la generació propvinent. Això ens manen les fúries que tot ho emboliquen amb llurs ombres translúcides. No fos cas, sinó, que més tard ni això no hi hagués. Au, doncs, prolífics llambrics, claferts subsols.

Totes les femelles de cada espècie prenys a esclat com cap altre llanut capoll, d’on eixiran — triomfals com ara ençà d’estretes gàbies — larves curulles d’urc, estarrufades de goig, i amb els fiblons prests a l’embat.

Inic naufraig de tota humilitat, els novells som ací a menjar-nos-ho tot, car prou sabem instintivament que l’extinció sempre s’atansa seqüencial i gens estètica.

Som-hi, som-hi, sense enquirir quin mal ni quin bé no hi fem! «Català a l’atac eternament!»

I ara emergeixes i, entre els sords cacofònics quequeigs d’horts i conreus, sents que hipogees hi brogeixen les sinistres tòfones, i que lluny buixeixen amb displicència els torrents, mentre, roïns, tot ho arramben i engoleixen; i veus al llençol burell del magí que se’ls esguarden, pensius, meditabunds, apòcrifs secardins pastors; i és així belleu com llavors, més tard, floreixen com mites i llegendes rurals i pastorals, ençà dels talents còmics i genials dels pastors gairebé muts, qui tots sols es teixeixen teranyines on les meravelloses prostitutes masteguen, contemplatives, lentes nous, i al rerefons la vera ans harmònica natura no altera sinó pas a pas el paisatge, on nogensmenys ossos i llops, i escurçons i escorpins, de cops et trenquen el somieig, i demanen que entris en esglaiada acció davant l’altra crua realitat, i quan les contarelles s’escau que de retorn les relaten a llurs mullers, com dic, al cap de mesos amb els folcs de crèdules ‘xisquetes’ per les muntanyes, aqueixes (les mullers) no se’ls en creuen ni això.

(Ho descarten, sàvies, a tall de brutes urbanes «Follies Pastorívoles», protagonitzades per xarxons, lletges barjaules qui trontollen a escena amenitzades pels lladrucs d’experts ximplets.)

I a tornajornals elles els relaten, per comptes, si el galliner s’ha vist envaït per llords immigrants o per astutes guineus, i si la filla, amb sos ulls ambres, i dents de gebre, comença de reeixir a temptar cap dubitatiu hereu dels poblets del costat.

Dies a casa, els curts ramadets mixts ara desats a les cledes dels diferents propietaris de l’indret i voltants, el pastor, desvagat, s’ensopeix. Esguarda l’animal aquell (bípede i pudent com l’os) (no pas gaire dissemblant de l’habitual únic espectador qui l’observava — observava, a muntanya, ses atlètiques proeses entre comes i fonts, i com, minyonívolament, mentre vírgules esporàdiques tomben del cel, estoic, ell, davant els trons, i llurs furients pares, els llamps — els quals damunt trobava, contemplativament, didàctics — i aprés la flagrant tempesta, devers ponent, l’horitzó tardoral aparia apoplèctic — sense fer-hi mai cap paper, com si fos de pedra, l’observador, sense bellugar’s ni bri, bo i repenjat a la soca — un estaquirot tot replegat en ell mateix, com si fos un acordió tancat — l’habitual únic espectador — un altre d’aquells trivials monstres verds nats a tall de gegantesca granota, com ara si semença de granot entrava en fufa de dona, per exemple, i el monstre granota doncs era mig humà, o el monstre humà era mig granota; i no calia pas triar, tant se valia; el monstre amb cap de granota i posat de granota, tret que duu braços i cames d’home — d’home una mica esguerrat — esguarda (l’ensopit pastor a casa, per la finestra) l’animal aquell qui ara lluita amb el vent i amb les mateixes rebeques llavors que assaja d’espargir — ço és, ah, s’esguarda sense veure’l gaire el pagès sembraire qui damunt el tros que fins ara li aparia fort sembrador, ara li apar sangós i amb pedregoses dents d’esmolada ferramenta de verd monstre escarritxós, i es voldria potser (el pagès) obès i il·lustrat, no pas jurcant i basquejant-se per a assolir de plantar re, ans tebi prop la finestra, amb el te a taula i la pipa a la boca, assegut al balancí, de qui damunt la pelfuda catifa els arcs sostenidors s’hi balancegen sense fricció, bo i fent qui sap si una detallada anàlisi de l’interessantíssim llibre que estudia, qui sap per aventura àdhuc si els moviments revolucionaris de la diàspora, entre els quals l’herpautocòria, manera de dispersió de les llavors les quals, en pic al tros, per la gràcia d’autònoms bellugueigs higroscòpics, i amb l’assistència indispensable de les pues que l’envolten (la llavor) s’arrossega i es recargola fins que penetra (a tall d’espermatozou heroic) l’agre qui al capdavall la rep com un ventre eixarmat — i la terra mateixa es declara tipa i fa un rotet de satisfacció.

«Hom hi excel·leix, i se m’encén el ble — el got és mig ple.»

Li diu a la dona, qui li retreu que s’estigui el dia sencer com un estaquirot, sense sàpiguer què fer, tot ensopidot.

«M’esguardava aquest matí les kibànanokurinsàkures, mantegoses, lluents, amb llurs vuit harmònics pètals, i ha passat un ramat compacte de jovent merdós, maleïts brètols que a la xicarrona li destrossaven la trossa.»

I torna a ensopir’s. Oníric oceà on qui hi ets sinó sardineta sense identitat entre milions d’altres, bellugant-te al ritme increat de la inquieta mola — una mola de sardinetes sense bogues ni dissenys altres que els de l’atzar — sardineta qui ara s’hi trau de l’entrecuix la sardineta i ningú l’hi veu.

Insignificant sardineta ets (soc), amb una sardineta ausades encar més insignificant.

A quin dejecte negligible artefacte incongruent no vius, intempestivament i potser transgressiva, sense que ni ho sàpigues, enmig de la folla espasmòdica efervescència de la galàxia hegemònica, primitiu autodidacte, titubant pels guals còsmics, sofrint les humiliacions que t’esquincen, promíscues, les tan febles latents membranes que t’envolten?

Amarga tristor estesa al llarg de la durada del desolador viatge. En l’abaltiment, et sents abruptament obsolet, assetjat per pampallugues semblants a irritants cuïcs i mortifuigs, i enyores el castanyer emblemàtic on assajares de penjar’t més d’una vegada. Malalt, el teu rellotge biològic es fot destarotadament a córrer com un boig...

«No se si t’abelleix berenar ara.»

«Me n’estaré, gràcies, noia.»

De sobte atxul·lat, els embromallats coloms de l’oblit li envaïen el cervell. Explosió del tedi. En quins magmàtics enigmes no rumiaves suara?

El pastor prim, una altra miasmàtica brosseta de l’obsoleta pols de la vergonyosa història del món, ha perdut tot apetit.

Ja no el recobraré mai més.



(<><>)



36. (Som tots a mercè de la dispesera.) (Faula.)



Em dic Ça-xona, Idomeneu. De jovençà universitari, residia a la capital del Migjorn, prop Xixona (d’on s’escau que devem ésser originaris els Ça-xona). En una dispesa prou cèntrica.

Aquell matí, abans de tornar a la facultat (volia esdevenir bacteriòleg), interromput en mos estudis (de bacteriologia doncs, i higienisme) per la irrupció d’una de les dones, amb la qual es veu que aquella nit havia dormit. La dona, esveradament, es fica a la cambra de bany.

—Les ulleres! —Mani?
—Hi he oblidades les ulleres! No em veuràs pas mai sense!
—Ah, esdeveniu invisible, sense ulleres.
—Eh?
—I quan dormiu?
—No diguis rucades.
—Per això deu ésser que preteneu que mai no somieu, o, si ho feu, que re de re no en guardeu. Deu ésser, dic, que, sense ulleres, no els deveu veure, els esdeveniments somiats. Hauríeu de dormir amb ulleres.
—Que n’ets, de tanoca.
—Les heu trobades?
—No ho veus?
—Ah, teniu raó: Heu esdevinguda novament visible.
—Carallot.
—Gràcies.

Cal dir que el meu llit a la dispesa és de matrimoni; això fa que la dispesera disposi qui dormirà amb mi cada vegada que li calgui acceptar un nou client. Som tots a la seua mercè. La seua decisió és inapel·lable. De fet, ni a tu ni a ningú no li demana el parer, les coses són com ella mana, i prou. Per això és la directora de la institució.

Mos veïns de llit, gairebé nit rere nit, mai no pots saber qui seran. De fet, com dic, t’arriben gairebé sempre enmig de la nit, com en cap emergència, quan no hi ha més remei que encabir el personatge on sigui. I el cantó esquerre de mon llit, és lliure, així que...

Dones, homes, canalla, quadrúpedes, aviram, rèptils... Ens, éssers, o entitats (tant se val), heteròclits, amb mides i formes, personalitats i captinences, adoctrinaments i creences, d’allò més variats. Viatjants de comerç, negociants de tota mena, gossos i oques de pas; suïcides deprimits, restrets o amb dissenteria; acadèmics i literats a lliurar-hi conferències i a rebre-hi guardons (ai, pobrissons, molt llefecs ni gormands de guardons insignificants, com sabeu), i centenàries i d’altres moribunds, i infantons blans i tous, balmats i flonjos, als quals encar els penja el moc (i qui de cops, pensant-se de xuclar en mamella, ja us podeu esmar què és allò que xuclen, i quin somni més dolç no voleu que hom no somiï llavors?).

Com a companys de llir, al capdavall, el mostrari sencer, diries.

Lactants i militants, ofensives, les mares i llur canalla. Ja les coneixeu. Amfíbies umflades. Reblertes de sagí. Ara això també, amb tentacles de pop que foten clatellots a tort i a dret.

—Nen, et caurà un altre bolet! Ets més ruc que el cagar cap per avall!

Als ballarins infants, de vegades encar prou sensitius, i qui es voldrien orfes i esvaïts envers fogatges més cordials ni gentils.

Quant als somnis i malsons que les diferents companyies no provoquen, jo rai, car hec a mà un petit magnetòfon vora el llit. Així, cada cop que, si hi soc sol, es desvetll, amb un regust de peix malcuit a la boca, per culpa d’un malson qualsevol, el puc resumir (i alhora assuaujar-me’n) parlant-n’hi.

Sovint, molt sovint, ai, llas (ho acab de dir), sol no n’hi soc pas, al llit. Llavors, com he dit sempre (tot i que aquesta és la primera vegada que ho dic): «Si (quelcom) no ho pots dir nuament, ho insinues.»

Hi ha gent i animals (extremadament) pudents, n’hi ha de freds (àdhuc gèlids), n’hi de massa calds (roents) (amb febre?), n’hi ha qui preguen a les aparicions més criminals. N’hi ha que no saps ni que respirin. N’hi ha qui ronquen com foques o lleons de mar. N’hi ha amb els quals has dormit, i ni ho saps. No ho sabràs mai. Podrien dir-te, «Te’n recordes la nit que clapàrem plegats?» I tu ni ensum ni sospita de l’avinentesa. Potser t’arribaven quan ja clapaves i se n’anaven quan no t’havies encar deixondit. Qui sap.

També, recordes horroritzat l’episodi a la primera dispesa, on una grassa rampant harpia cuidava raure’t ert. Amb un raor que birbillejava sinistrament en la foscor.

I ara és clar que és cert que tems en la negror l’opacitat de certes maniobres de cap altra sollada ogressa amb mortíferes intencions. La por i la sospita es mantenen, llurs circells romanen a lloc, latents, voltant-te el cor, prests a estrènyer. Onírics, en la fosquedat de la lluna orba de la nit tancada, tems que ran de parets hi resideixin silents chors sencers de flagrants tocats del bolet.

I cal esmentar els estranys, incandescents, espectrals, somnàmbuls. Sovint qualque aparatós imbècil, amb dèries eclesiàstiques... Seguint una dinàmica immanent a llur (poca) substància, els pobres devots es deuen trobar a un món paral·lel. S’han agenollats i s’han arrossegats davant qui sap quin antic botxí, qui, com al bou, els escapçarà. Són els bons serfs qui arrisquen llur penosa gangrenosa existència per a la ‘salvació’ de llur senyor. Màrtirs, se li sacrifiquen, assidus, i el senyor, llunyà, inaccessible, com en ressona el panxot de riure que es fot; s’esclafeix, victoriós com un malparit. I, sedec de sang, es veu que en demana més. Que li facin cua i tot, els merdosos devots, car això rai, mai ni el botxí ni la seua esmolada destral poc que gens no se n’ujaran (a part que hi ha tota una llista de bavosos substituts qui malden per tal de prendre-li el lloc).

Pel que fa als mortificants tabarrots pregaires, els faig entendre amb fines insinuacions (potser, això també), als qui semblen menys fanàtics, que... «Hom apella religió (i cascú en té per força una d’exclusiva, per a ell tot sol, encar que molt sovint es cregui adscrit a la que porta un nom o altre, tant se val quina, amb dogmes datspelcul en els quals ell s’hi arrapa o no s’hi arrapa, segons el moment); hom apella religió, doncs, dic, a un reguitzell més o menys tofut (i fotut) d’idees idiotes generades per qualque virus mefític qui, per ximple adoctrinament malparit, se t’empelta al cervellot, i et fa veure i creure simplement subjectives al·lucinacions de boig.»

Dormia amb aquell capellà, i em confessà llavors que es feia escorcollar i escandallar constantment ses i recte, perquè (segons diu) pateix de morenes.

Em diu que és clar que cerca sempre la constatació fidedigna del mateix diagnòstic clínic.

—Són morenes, oi? Són morenes? Són morenes?

—Sí, en són, en són.

—Uf, quin pes no traieu de sobre. Morenes, eh? No pas res de més esotèric? És que sabeu, un rep tantes d’amenaces atees! Hom em maleeix sense repòs. The bitches’ curse. A pleret, a betzef. He feta una patètica carrera de capellà datpelcul, i és clar, al cap de centúries el cul se’n ressent. Ja ho discutien les repapiejants padrines al bancs de l’estació quan feia de conseller d’ètica en l’equip a l’institut. Deien: «El tast del feble conseller dels campions pobletans a favor dels forçuts peons el durà a perdició. Això dels culs, a part de fastigosament pudent, és altament perillós.» I les sàvies àvies de l’edat provecta, vós, la raó no els mancà mai pas. La prova: muà.

Després, sempre hi ha el perill que la dispesera (aparentment no pas tan omniscient com això) t’encolomi de veí un boig assassí, o un boig i prou, o un assassí i prou; de tota manera, un ens no pas tabarra, ell, ans al contrari, entotsolat, silent i furtiu qui, fortuïtament, et pot, en cap rauxa, voler-te mort, i tu, com un estaquirot, dormint al costat.

Hi havia l’home bast qui anava a confessar que havia occida sa muller.

Em diu, «Anava a denunciar’m, car era segur que l’havia matada, i resulta que no.»

Es veu que es retreia, mirant-se al mirall del canfelip. «Què has fet, desgraciat! L’has...»

I llavors se n’adonava. «Has matada no pas la dona, ans la seua merda al canfelip! Vejam com anaven les circumstàncies... Aquest matí, quan et llevaves de molt mala llet, i veies el seu cagallonàs mal enganxat a caire de la tassa tota bruta, què et foties a fer? Rabiós i frenètic hi trepitjaves fanàticament, clafert d’estupiditat i d’odi. I llavors, tot seguit, al cap d’estoneta, et queien les llàgrimes, i et creies, penitent, un altre maleït malèfic ‘feminicida’, i no... No érets (buf, respira!) sinó un altre sòpit carallot ‘femticida’. Has romàs (a part tota la femta esbarriada a les espardenyes i als camals del pijama) parat com un ruc qui veia ballar follament folls follets als catúfols de la sínia. I ben rellevat de tot pecat, regraciaves la merda. Li hauries i tot demanat perdó, tret que érets massa feliç i te n’oblidaves, de la gentilesa.»

Hom aprèn tanmateix força, a dispesa, amb hostes qui, sovint, són, com dic, totalment diferents d’una nit a l’altra. Les confidències entre gent qui segurament que no es veuran mai més abunden.

En Gustau Verga i n’Argeric Verge, se’m deien incompatibles, com gàrgoles vora el terrat, o els mateixos moixons qui es barallen enderiats prop la finestra. «Nosaltres dos, astrònoms imaginaris, qui, visionaris, ullem de lluny en lluny, breus i nocturns, l’hort restret i auster, captiu, del firmament. El nostre magí és hermètic palimpsest, d’ací que l’hort celeste sempre ens sigui immaculadament (i de vegades traumàticament) novell. Darrerement, eclèctiques, sorprenents, paròdiques, les fàtues i bufones flors que ens hi creixien, visitades per orbs extàtics insectes, eren asfòdels esclatants i sanguínies anèmones.»

Incompatibles, cascú un poeta d’una escola o altra. Ara no sé (ni vull saber) quines.

Ep, i parlant d’‘artistes’, un pintor qui pudia tremendament a trementina. M’esperona, molt raonablement, que faci això... «Escarneix els repulsius gargots que hom (l’ignar fatu ‘entès’) en diu d’‘art’! Tant (ni tants) com puguis, trenca’n emprenyat els quadres, i ja ho fots tot, d’una escombrada, a les escombraries.»

La (segons ella molt capaç) musica, una noieta delicada, qui dorm (amb si sabéssiu la voluptat!) amb el seu amat violí, i qui adesiara llepa amb unció l’apte fil de l’arquet, relata que... «Quan mon pare feia de music, trobava que exprimir’s amb notes pentagràmiques era molt més expressiu doncs que no pas amb mots ni paraules. I ma cosina Zineta Mir (n’Alfonsina Mir i Boinà, na Zinó, na Zineta), quan se n’assabentà, trobà, industriosa, que era la millor idea del món. La dificultat per a ella rau aleshores en el fet que a les lleixes del pentagrama no li casen les bones notes, i que tot hi és doncs un nyap, i la pobra es féu violar manta de vegada pels altres musics de les diferents orquestres qui, sense dir re més, es pensaven haver-la entès què era allò, allò que volia — i potser ho era, en el fons, qui sap, ca?»

I el bròfec profeta (predicador) qui conta (és clar) falòrnies? Fariseus i d’altres galifardeus pretenen ésser seus (pertànyer-li idealment), tant i com duri la tortura i expoliació dels reus robats, escarrutxats, les classes explotades. Apofènic (ço és, veu models o arranjaments en llocs on no n’hi ha, és a dir, el seu magí se sobrevalora, i accepta, molt rucament, místics acunçaments al desreng de la realitat), tracta totes les clientes de la seua església si fa no fa (o exactament) com d’altres capellans d’altres sectes (com ara la catòlica) tracten llur harem o serrall molt ridícul de carrinclons ninots de guix xaronament i cridanerament mal pintats, amb gairebé indescriptible luxúria, els capsdecony.

I tant d’escàpol ni fugitiu de terres irredemptes. Totalment despagat, fastiguejat de tot. «No tornaré pas mai a l’infern. Ja només hi romanen botiflers i aixarnegats. Tifes putrefactes, pestilents. És el darrer indret on em perdria. Ecs!»

I el pagès amb l’ase qui porta a vendre, em conta que... «Birbant vora el camí, veus arribar les flames, les plomes, i aquella pudor de resclosit que foten els maleïts vehicles, i llavors, pitjor, la catipèn dels policroms corredors esbufegant damunt llurs bicicles! Gara! Ull viu! Via fora! Vaig avisant pertot arreu les pobres innocents bèsties sotmeses a llur repugnant barbarisme.»

I els dos amants, pusil·lànimes barliqui-barloquis, llurs enigmàtiques ganyotes, llurs contorsions críptiques, llurs genives nues, i qui al llit, tant de bellugueig, s’aürten i empenyen com aviram al galliner, i es discuteixen. «—Si no en vols, ni mai!» «—Ni que visqui encar onze milions d’anys, com certes esponges abissals, no crec que em podràs tornar a dir ‘gola de llop, ni de tauró, ni d’os’; en endavant, te n’hauràs d’espinyar, elis!» «—Pse. Perdre això i no re serà el mateix. De retruc, puc dir-te que un cadàver demostraria un talent molt més seriós per a la tasca. Car qui ets, tot comptat i debatut? De coratge nul, gens ardit, volpell, covard de mena. Encar et veig ahir o abans-d’ahir, perplex davant l’atac sobtat de les innombrables gavines.» «—I tu, bombolleta d’autumne, nas de cera, nas de màstec, pàmfil sobresegut, qui pidolaves comiat, i pregaves si et fos llegut de somicar quan t’escanyaves mentre tanmateix endrapaves de valent, i ens posaves en evidència davant tots els altres pallussos qui al restaurant somreien burletes, com tips escurçons.»

Ni em giquen aclucar l’ull. Els dic... «Nois, quan claparem? Pau, oi, pau. Jaquíssiu el passat jeure, com em convé a mi i tot, si us plau. Demà em toca examen, fa? I el passat què? El passat, no hi ha re més mal·leable, el present te’l masega i pasta al seu tast, i el futur (si n’hi ha cap!) ai què en fotrà! Desastres!»

Amb el piu penjant, de vegades malabarismes vaig fent sense ni pensar-hi. Fins que me n’adon qui em dorm al costat. Put a romàtic. Put a cony. I recordava l’obra clàssica, “Cunt for hire”. On cada dona neix amb el mateix cartell virtual. “Cony a llogar” — diu el cartell, i entre parèntesi afegeix, “per a l’instant i a córrer, o, pagant més, molt més, desgraciat il·lús mascle, per a molt miserable (per a ell) i llarga (o llargueta) durada”. I llavors personalment em reprenia, i m’advertia, em feia avinent... «Para compte. Si hi fites de debò, adona-te’n que, de cada noieta, son cony, què és? Es belluga tal com fa exactament l’esquer que penja del peix abissal. És enze de peix agressor i predator perquè hi piquis. I si hi piques, ja has begut oli. Ja has caigut a la gàbia, o al bertrol — i si doncs no això, a la presó, o al cementiri.»

Cap dona, i com més presumida pitjor, em farà caure al clot fatal. “...to her pudor puff, the lipalip one whose libe we drink at...”, s’hi diu a “Finnegans Wake”.

Ai, princeseta, el teu trau d’ambdues pudors! De part d’avall ets alhora pudorosa i pudent. Un pudor de peix. O pitjor, una fortor nidorosa. Ara ja ho saps, així que menys petulància, si us plau. I ni no pagant pas, d’arròs ni per gràcia, perquè, jove estudiant, potser els feia gràcia, llur uix clos, clos roman (ha de romandre). I qui empeny, és l’empès.

Car soc l’immens bacteriòleg ni higiènic higienista n’Idomeneu, qui, com no pas com un altre lúgubre Barbablava, s’estima més d’estudiar l’estupefaent geografia (sobretot l’ígnia turbulent proteica volcànica orografia) dels formatges que no pas la de les set condemnades faves mullers del conte idiota. Car els set formatges, abans no els escapci ben escapçats, prou van desenvolupant (per escaients bacteris ni fongs assistits, cascun d’ells un altre magnífic Amfió, el gran constructor de ciutats), al cap de mesos, universos fascinants — si més no vists ni visitats pel microscopi.

La meua tesi serà un triomf (crec).

Nogensmenys, què? Res. Aquell somni propulsiu, com tots els somnis de tothom qui no sigui un il·lús, s’estavellà al dur inamovible mut mur de la realitat. En un ràpid esguard a l’errònia drecera que emprenia en néixer devers aquest món infernal, on només destruint altri, et pots mig construir, m’ho hauria dit il·lusionadament clar.

De cops, qualque company nou de trinca, romanc ben sorprès de veure-me-l’hi. Me l’imagín, per comptes d’al meu costat, també de sobines, roncant, son respir molt desordenat, jagut a un banc de l’església, i jo qui me l’esguard, estranyat, doncs, dient-me, has retrobat el rastre del disbauxat qui, piadós, se n’anava valsant cap a confessar’s; i em diu, diu al capellà (qui soc jo), que els domèstics asinins cascavells de l’èxit són la seua debilitat; el capellà, càustic, li fot, per tota penitència, un parell de mastegots, i el jaqueix damunt el banc, mig mort, que acabi de dormir la pítia.

Malhauradament, la fantasia i la realitat disten, com tothom sap. Car prou m’hi trobava, en casos tals. Quants de cops en la mateixa situació.

Tant d’obrer greixós qui, esglaiat, es llevava simultàniament quan em llevava, i convertit en barroer filòsof hipnopòmpic, em deia allò que li passava efímerament pel meló, com qualsevol altre filòsof ‘consagrat’, i ho deia (amb la mateixa prosopopeia) com si fos la gran cosa — i en acabat potser els epígons (no pas seus, els de l’altre) s’hi rabejarien, encar més gloriosos ni llords (com escau als delinqüents qui aprofiten les escorrialles), amb llurs extensions tant o més ximples encar sobre les ‘originals’ tesis ni temes ni teories.

Ni bri impressionat. Com a cada matinal malalt el consolava (si encar hi era) dient-li que «Qui no té un all, té una ceba», tret que prou m’estalviava de dir-li (qui sap com s’ho prenia) allò altre de «Això només passa tres dies abans de morir» que tant m’acollonia de petit, fins que me’n vaig adonar que, si abans dels tres dies, em tornava a plànyer, el respit s’allargava, de tal faisó que, fins i tot, amb aquell estratagema, podia no morir-me mai.

Doncs això, si als qui es planyien de bon matí els oferia la banal solució del tots hi som i cal fer-se fotre, així mateix, als altres, als qui, de llurs luctuoses fluctuants llefiscoses gelees adventíciament allotjades a llurs cranis, n’extreien bestials opinions, també els apaivagava amb el «Quot homines tot sententiae», i per als més llecs, amb l’encar més precís «Tants de caps, tants de barrets». I és clar que mai, a cap de llurs irracionalitats, no els les discutia pas gens, engegava un altre lloc comú com ara «Dos no es barallen, noi, si un no ho vol», i au. Tothom content.

Amb una certa pressa, eixia del pis i corria pels carrers. No volia fer tard. Algun dia, qui sap, bon estudiant, em guanyava (creu-t’ho, gamarús) cap passaport lluny de les opressores dispeses.

Tret que llavors de sobte què encar...?

Que llavors, aprés la miríada d’inconveniències que la dictadora no em feia patir, un matí de mala jeia, m’envesteix tot d’una (enutjada dispesera) i em foragita. D’on surt tanta de ferotgia contra qualcú qui sempre ha feta tanta de bondat?

—Saps què, Ça-xona? Ja en tinc prou, fot-me el camp. Una és massa bona. Hom se n’atipa.

—Digui’m, mestressa! Com es menja? Com pot ésser! Injustificable! Incomprensible!

Zero domini, el meu, del discurs; amb els mots que em llisquen, incerts, vessats, vers totes bandes; inaprehensibles com puces mofetes qui saltironessin pels voltants.

Resulta que el mancament és meu. M’alleva la culpa (a mi!). Es veu que ‘massa’ dels (molt generosament per part d’ella!) ‘convidats’ al meu llit (les nostres relacions tan idíl·liques que creia que eren!), se li planyen l’endemà (i se li volen covards desertors) que, bo i clapant, soc un xerraire, i que la meua xerrameca incessant, les sibil·lines insinuacions (o en diu ‘inseminacions?), els instil·la (com ara fetitxes neurològics!), al ‘subconscient’ (quin invent!), moltes, moltíssimes, d’‘idees criminals’!

Així que re, em veia un cop més al carrer. Tret que, hora d’anar-me’n, escopetejat, i amb el portant, pensava, ‘Oi que em deu deure una bona porció d’allò que li pagava pel llit, si al capdavall tanta d’altra gent (una gernació heteròclita!) hi han dormit també pagant-la (a ella)?’

D’esme li deia: «Ja ho trobarem.»

No em va entendre. Com es va posar! «És això una amenaça?»

«Déu me’n guard.»

«Ah! Perquè si és una amenaça...»

Ja (jo) era caminant avall, avall...



(><><)



37. (Faulassa de l’eunuc nu.)



L’eunuc, únic sa de la tríada, nan carrincló, tot ho endreça al voltant, didàctic, alliçonant els llorets, gens satíric, imposant a l’ambient una certa sumptuositat, una sumptuositat de purgatori, cambra de lentes voluptuoses torturetes, perquè els druts de la muller, quan voraços se la carden, de cap prostíbul tahicià ni haitià, no se n’enyorin tampoc gaire.

Avui s’ensopega amb els dos amics, en Macià i en Melcior, jaient novament i carnal amb fembra maridada — ço és, la seua deessa i, per a avui només, la llur.

En M. i en M. han pujat d’aquella part de l’Àfrica on perquè les dones foten aquells culs tan enormes, els diguem-ne mascles han d’haver els cigalots corresponents, ço és, en un mot, monstruosos.

Els veig com s’apropinqüen, xarons, a la presa, atletes de qui cal esperar que les acrobàcies esdevindran, al llit, vistosos, llampants, arabescs gegantescs, rebuts amb crits per l’agradosa i àdhuc entusiasta ‘víctima’, i amb estoica impassibilitat pel testimoni ignoradament absent.

Per a atiar’ls l’altre apetit, cireretes, que haig abans ben rentades i suareta servides, (ella) els les va oferint boca a boca.

Lacai uniformadet, em tinc, com dic, imperceptiblement prop, per a re que freturessin. Aguantar la capa, hò, mes totalment apotàctic, en la foscor. Només quan em manin, només si mai els calc, treuré el nas. Si no els calc, re; incorpori, indiscernible; confós amb (i en) el rerefons, part inconspícua de la decoració.

Tant se val. Quants de camins ho hauré de repetir? Alguns dels qui versemblantment només servim per a servir (taules o clients de manta condició), això rai; un pic treta la lleugera disfressa, nus, esdevenim qui som de debò part de dins.

En el meu cas, epicuri, frugal, manumès. Epicuri. Frugal. Manumès. Auster, lletraferit, immusteïble.

Sargantilla, fardatxet, petit llargardaix casolà, llocot egregi i sobirà, qui, fora de servei (amb la dona convenientment lluny, de viatge diplomàtic molt important; o encar lluny, i de viatge de vacances amb drut fefaent), llocot, llangardaix d’interior (millor que no llangardaix de la mena que en diem talla-robes), talla-robes entre guspireigs de salpetre, gloriós entre tenebres, al soterrani si voleu, dic, prou puc, així i això soc, aquell qui, llavòrens, feliç i mig ensopit, covar rai, jagut, amb llibrots qualssevol (tots molt finament ni inescrutablement pispats), estesos part davant i pels costats (i no cal dir que la meua altrament oculta biblioteca és quilomètrica), l’estona deliciosament s’allargassa.

Ara (en les meues joveneses qualque pic prou s’havia escaigut) (i els seguicis i escares a cos propi i aliè prou deuen durar encar!) (en les meues velleses què s’escauria no ho vull ni pensar!), ara, dic, pobre eunuc nu, si mai ningú, amb una puntada al cul, el fotés fora de casa, ai, hecatombe, pitjor, harmaguèdon, desastre, flagell i glànola! Trompades a tort i a dret.

Enemics a pleret. Assassins a betzef. Automòbils, bicicletes, tot vehicle mig motoritzat, volen la meua mort! I encar rai que no soc el qui els mena (només caldria sinó!), car llavors, ai, com dic, les víctimes que lleix darrere, en la meua correguda vers l’abís, l’apodiabolosi indeturable provocada pel mareig i la manca total de cap mena de control de maligna màquina letal...

Saps què? No em fotéssiu si us plau cap favor! Estalvieu-me’n la tortura! Em moriré abans de pujar-hi, tat?

Prou. Si m’hi capfic, esdevinc aprosèctic, incapaç de concentrar’m.

Com a bon mediterrani, apotropaic, no fos cas que ofenguem els envejosos esperits qui vigilen que no siguis massa feliç per a putejar’t de mantinent, i pitjor com millor no et trobaves, així que dissimular, un colló, vull dir, un tip. I tant.

No vols pas que les fúries a l’entremon se t’emprenyin quan et clissen, un homenet tan viu i espatotxí; no, no; tu pansidot, la processó joiosa dels agatodemònics esperits teus, part de dins i prou, desviant totjorn la irritació dels poders amagats, i les maleïdes malastrugances que distribueixen tan a lloure, els merdosos divins datspelcul.

Fes-ho veure, saps? Al joc o a la fira de la vida, si totes et toquen maldades, fes-te l’humil tanmateix. O com diu l’antic clàssic oracle, ‘Somriu a la merdosa sort, els fats potser es creuran que et plau, i et lleixaran en pau. Smile at hard luck; the fates may think you like it and quit.’ I tant. Car qui sap qui t’espia. Ets en plena nundinació, regatejant i barriscant, trampejant la cosa, i tot d’una et vols fer el massa viu. Malament rai! A qui cau el llamp forcat? Et solcava mortífer!

A part les força útils supersticions, som-hi. Cal dir que, entre nosaltres, com amb tothom, hi ha de tot: eunucs sortosos i eunucs malastrucs. Tota la policroma iconografia que ens representa duu raó. Banyuts xirois i fins cofois i tot, claferts de murti-bings, com qui diu; i banyuts quilis, miserables fins a la merda, rosegats per passions histèriques, immunes a tot pal·liatiu; res de més irrisori, aqueixos darrers, en excés desgraciats, malanats.

Equilibrat, heus-ho, així em captinc. Ni massa d’un cantó, ni massa de l’altre, com si no hi soc. I si em calguessin pistrins, que no me’n calen pràcticament mai, sempre, furtiu, clandestí, prou hec una sortida; prou em coneixen al gremi; hi comencí de ben jovenet. Anònim, disfressat d’esclau, recollint arreu brutícies, desencastant rebuigs de morralló d’amples boneres de carrer, i alhora, sota el nas, com em cargol de riure, ert a les vorades de les voreres, esborneiats, amb cares d’orats, sempre a caire d’abís, l’abís representat per llur buidor intel·lectual, esperant que isquin dels palaus els senyors; estic parlant, no pas dels eunucs de servei casolà i pacífic, parl ara dels altres, els estòlids lacais amb planxades lliurees, i tantost hom els ho permet, com s’esquitllen a pixar-hi, cagar-hi, fumar-hi, i a mútuament i recíproca pelar-se-les i xuclar-se-les afamegadament, a les fèrries molt pudents latrines de l’estació.



(><><)



38. (Faulassa de sor Electra a la latrina.)



Sor Electra, quina afecció per als papes, vós! Agafava a la biblioteca, per a llegir, només vides de papes, i en cercava, als llibres, les imatges, i quan hi trobava les pintures i les fotografies dels papes més estimats, especialment els dos papes catalans, els Borges, el Borja u i el Borja dos. Sobretot el segon, quin home més valent i decidit, i com cal i baronívol, vós. Honor, virtut, moralitat, mestratge, coratge. I tant. Com envejava sor Electra la Lucrècia, una de les dones més intel·ligents qui mai no han existit. Ésser sempre a prop de son pare, el papa! Rebre’n les meravelloses instruccions, respirar-ne el santíssim aflat!

No era permès endur-se els llibres de la biblioteca a les latrines, tret que, aprofitant el robam que les sors havien de portar, abans d’anar-se’n a fer les feines naturals del cagar, pixar, desempallegar-se del menstru, i així anar fent, sor Electra, clandestinament, s’amagava el llibre que volia sota el faldillam, i si era sola cagant, hi esguardava les imatges i se la pelava de ferm.

És clar que quan hi havia d’altres sors a la latrina, calia anar amb molt més de compte, i pelar-se-la sota el faldillam d’una faisó més discreta, tot veient llavors les imatges al magí. Cal dir que les latrines del convent contenien vint-i-quatre forats, dotze i dotze davant part davant. Comptant que entre totes, les sors només hi érem vint-i-sis, era raríssim que un forat o altre no fos lliure. Altrament que hom tracti d’escandallar l’escàndol! Allò fora pollam esvalotat! Anatema, vós! Dos culs cagant al mateix forat! Caldria que fòssim bessones ‘siameses’!

A part que, generalment, les sors de peu pla no volien cagar alhora que la mare superiora ni amb cap altra de les monges d’autoritat hi caguessin així mateix. A part la pudor (extrema, satànica!) que fotien, sempre et vigilaven, sempre et sotjaven, sempre et clavaven l’esguard, sempre et fitaven amb ulls diabòlics, i havies de parar molt de compte on cardaves les mans, no fos cas que et toquessis l’indret que només poden tocar (més tard) les infernals patums d’allà ensús, ben endalt, amunt, ja m’enteneu, al cel, rere el núvols proterviosament procel·losos ni els vents pluigs.

Qui sap com la mare superiora se n’assabentà, que sor Electra n’era enamorada, dels papes i que potser era una amor, ai, més aviat carnal. La qüestió que un bon dia, a l’hora de la biblioteca, sor Electra, cercant pertot arreu debades llibres de papes, li pujà la mosca al nas.

I efectivament, es veu que la superiora els havia fets retirar tots. Em sembla que com a bona feixista xarnega els havia fets cremar en pira sacrificial i tot, per a més glòria del gloriós.

—On són les vides dels papes, si us plau, mare superiora? — gosà demanar sor Electra.

—Prou papes! Ara toca d’estudiar les vides d’altres sants barons de més vàlua pel que fa a les indulgències i mandangues d’aqueixes! Llista enorme de sanguinaris sadomasoquistes, els (i encar millor) les màrtirs — a pilots, això rai. Teca inacabable, horrors sens fi. Res de més excitant, carallot!

—Però jo...

—Què! — furiosíssima.

—Els papes...

—Ni papes ni paperines! Panxacontents! No són pas exemple de re! Sants Peres amb els pebrots quadrats, massa de pixavagància! Al contrari! Santa Llúcia eixorbada, sant Llorenç ben rostit, santa Àgata del mamellam salvatgement tolt, sant Bartomeu a pleret escorxat... Això són paradigmes del viure com déu mana, cordons!

Pobra sor Electra, no se la pelava llavors gairebé gens; havia pispat un llapis i arrencava d’estranquis qualque paper només mig guixat de cap llibrot de tortures, i ella mateixa, romàntica, s’hi dibuixava papes. Papes trempant i tot sota llurs esplèndidament enfarfegats faldillams pontificals. Tret que allò, és clar, no era pas el mateix que la imatge autèntica de l’enamorat.

Va anar desenvolupant un odi insostenible envers la mare, vull dir, la mare superiora. Quina rancúnia li portava, tu! Una nit va esperar que la superiora doncs anés a cagar, i subreptíciament, anant-hi de puntetes, es va ficar rere seu a les latrines, de mantinent li foté un cop al cap amb el vas de les hòsties de l’imbècil repapiejaire capellà i, llavors que la tenia estamordida, li va empènyer el cap ben avall, per un dels forats plens de merda, i l’hi mantingué fins que la mare, negada, no foté ‘cuïc’.

La mesquita, efectivament, de més a més, feia força dies que s’acumulava i pràcticament sobreeixia. Aquell femellam descordat cagava pels descosits. Dejeccions asssortides, excrecions policromes, un bon quadre de la moderna empastifada a cada forat. En Jim Butsènit, el mesquiter, feia mesos que no el vèiem amb el seu caixot curull de caca. Sor Fedra deia que segur que la súper li havia interdida la tornada, car l’havia pescat sovint volent festejar de per de riure amb les més eixerides.

Sor Fedra, ja que hi som, no amava pas gens aquell geniüt i malcarat de malparit déu-lo-pare, no. Ella, ni cal dir, amava per comptes, molt apassionadament i carnal, aquell jove plàcid pedagog, bell i formós, hiperbòlicament “ros i blanquet” entre tant de bru brut carallot de tolt prepuci, i de més a més pedòfil i pauperòfil, i oligopsükhòfil (amant tot plegat dels pusil·lànimes i miquetes i pobrets d’esperit com jo mateix*), i algolàgnic passiu d’afegitó, molt patidoret, qui us somreia finament i tot, quan més adolorit els dolents no el volien, pobrissó, vull dir, naturalment, oi?

Que què m’empatoll? El fill de mal pare, és clar, déu-lo-fill — el de la creu, cordills!

I tant, escolta, ell mateix, qui altre? (Ep, i això de la creu, com altrament tota sor per sort prou sap, no fotis, tu, quin massa adientíssim godomassí, no fa?)

Tant se val. La qüestió, que sor Electra de mantinent anà, heroica, reptiliana, a posar la feixuga copa daurada on el capellanot no la desava, i se’n tornà sense fer soroll al llit.

Enmig de la nit, cap altra sor amb diarrea es veu que prou devia haver anat a buida a les latrines, i quin crit no endegà. Despertà tot el convent. Acordaren en conxorxa les comandants no dir re a la bòfia. Car allò era segurament déu qui havia castigada la mare, per haver pecat d’amagat.

Vols-t’hi jugar que, com havia fet de temps immemorial ençà, feia encar, amb totes les novelles, per a fer-los pagar la patenta, allò de pelar-los-li molt dolorosament (l’aparell — la pereta! — de baix), per a la pròpia sàdica satisfacció, i per a desdir-les de fer-ho en endavant elles mateixes? I se la pelava ensems ella mateixa sàficament i d’amagatotis? Ep! I sense les dolors en acabat de l’altra! Sense les dolors, ella, de les molt exemplars màrtirs d’adés. Sense eixorbar-se, docns, ni toldre’s els pitots, ni rostir-se a la graella, ni escorxar-se pelleringa a pelleringa? Això és greu, fa? Una hipòcrita de campionat! Meuca colltorta, puta permòdol, vós!

En tot cas, era cert de totes totes que déu, sempre tan murri ni garneu, el càstig exemplar el va dissimular fent-la ensopegar amb (i en) una rajola mig aixecada vora la porta de la latrina, de tal faisó que, en caure, la mare es fotia un cop de caldéu vora el forat i, sense que ningú se n’adonés (era sola a la cagadora comunal), el cap atuït li va anar relliscant vers la merdegada on la pobra és clar s’hi negà.

Sí ves. Coses que s’esdevenen. Res d’estrany.


(...)


[*(«Pusil·lànime, miquetes i pobret d’esperit com jo.»)

(Soc com ell, entrevingut pels crònics presagis de l’androgin.)

Com l’home de n’Electra, qui es diu:

«—Si no soc sinó doncs un paupèrrim misèrrim pagerol, una dona així tan superior, vols que la toqui...?
—Que gosi, desgraciat, mai de tocar-li un pèl...?
—No la tocaré pas, no gosaré pas!
—Fora com ara cosa sacrílega de fer-ho, ni àdhuc de pensar-hi.
—No!
—No en soc gens digne, mare meua!
—Un ens tan excel·lent, una persona òptima i pulquèrrima com aquesta divinal princesa, on vols anar a parar...?
—Què dius? Ets boig! Mai! De cap manera!»


(...)


(I ara, d’afegitó, un mot pel que fa a n’Orestes, qui, fiblat sense descans per la maligna vespa Electra, matà sa mare.)

Sa germana Electra, doncs, constantment, «Ma-mà ma-ma-mà mata (!) ta-tà ta-ta-tà ta ma-mare!» I, «Ma-mà ma-ma-mà mata (!) ma-mà ma-ma-mà ma ma-mare!»

En martelleig de quequeig, vessant-li delèteria poció a les orelles, contínua odiosa serp, escurçó insidiós, cròtal incrustat. «Ma-mà ma mata! Mamata! Ma mare! Ta mare!»

I ell, tip del verí, embogit, prenent aquell vespre un bus d’escola buit i aparcat davant la casa del xofer, qui potser era adormit o bé sopant, i fotent ell, n’Orestes, el camp sense fer soroll i llavors estacionant-se en lloc estratègic i esperant-hi que sa mare, tornant de cal perruquer, volgués llavors passar innocentment a l’altra banda, per tal d’aixafar-la com cap coca ni bunyol mal fet.

Ço que fou fet, no pas com volgueren els fats (monstres inexistents), ans com volgué sa fada, fadíssima, germanota, monstre tangible, real, extremadament emprenyador.

I llavors, és clar, més tard, ell, rosegat de nits pels espaordidors malsons...

Sa mare, esdevinguda aranya enorme d’ull gegantins, i qui, ennegrida de negra sang, tota esclafada i tot, i mancant-li qualque pota, amb d’altres potes mal penjades, amb els múltiples ulls lluents tots damunt davall, amb els trets a la biorxa, i ella qui tanmateix, som-hi, amunt, i assoleix d’anar enfilant-se a l’autobús, i aviat entrarà a la cabina, i ell, enfollit, desesperat, què pot fer altre que accelerar, escruixit, esmeperdut, fins que no s’estimba abís avall?

On amb un esgarip d’esglai, mort de por, se’ns torna a desvetllar.

I recomencem-hi. Malsons nus d’insistent rau-rau.

Massa poc.

Ridícul matricida datpelcul. Família de capsdecony empestats per les carrinclones carallotades dels capellans.



(><><)



39. (Phaulassa philosòphica en phorma de phicció.)



Via phora, que ja som dins, i doncs comença la phunció on per phorça hi has d’ésser, tot i no saber-ho (ni saber-te’n el paper), el protagonista.

Aquest és l’hospital on cada gat, rere rígids cortinatges, és totalment, dels becs de les orelles al bec de la cua, d’un color vermell molt viu. No són ni rosats ni rossos ni pèl-roja — són del vermell més encès ni roent.

Aquest és l’hospital on si mai t’hi trobes el malalt qui delerós cerques, arraconat tot sol i abandonat en un recer tot nu, sense cap altre objecte a la cambra irregular i molt estreta que el miserable llit i el molt adolorit moribund damunt, no vol pas dir que, si et distreus, o tombis el cap, per exemple, te’l tornis ja a trobar mai més.

Aquest és l’hospital on cada corredor s’acaba, per molt que pugis i davallis amples esglaons de grans elaborades escalinates, en un mur tot nu, impassable, massís, com la phi del món.

Aquest, ephectivament, és l’hospital dels atzucacs i culs de sac. Els gats roents els veus qui se t’esquitllen — phelins phurtius phugaços — pels llocs més impensats.

Aquest és l’hospital on sovint, a cap corredor o altre, arrambat a una de les dues parets nues, t’hi ensopegues una taula plena de llonzes de pernil i bocins de truita, i llepolies i bons ganyips rai — tot de phranc, aparentment.

I tanmateix, aquest és l’hospital, on, prop la cuina, hi ha un enpheinat restaurant on hom et serveix, o t’hi autoserveixes, justament els mateixos plats exhibits, a la babalà, arbitràriament, en taules inestables, tot curulles, a alguns dels altrament sempre buits corredors.

Aquest és l’hospital on les grasses cuineres i els grassos cuiners phestegen divertits amb el visitant qui sempre saben que voldrà desesperadament — havent-ne ensumades les putrephactives phortors — anar tot seguit al canfelip (si mai el troba, en acabat de perdre’s per indrets orphes de cap mena de senyalització), un recinte empastiphat de merda i pixum phins dalt de tot.

N’ix ben brut, tret que tant se val, car, en sortir-hi tampoc no sabrà mai com tornar enrere. No es trobarà pas cap conegut.

És d’allò més divertit (per als barliqui-barloquis de la cuina) saber que el visitant en aquest hospital no pot pas, vagi on vagi, sinó perdre-s’hi.

Aquest és l’hospital on, si davalles on et penses que hi ha l’entrada, amables guies se’t presten a guiar-t’hi, i al cap de molt romancejar te n’adones phinalment que només coneixen les primeres escales, i ja no saben res més, i se t’excusen dient-te que sí, ves, només són principiants, pha poc, gairebé no res, que han començat, i et diuen, d’aphegit, que, ephectivament, tots els gats hi són de la mateixa color inimaginable, i que tots es diuen igual.

Tots els gats vivament vermells es diuen Vieira. Tret que és cert que hom en deu veure qui es belluguen pertot, i potser, això no obstant, àdhuc només n’hi ha un, sempre el mateix, de Vieira, el qual, ja ho veieu quin cas, s’escau, el punyeteret, de phicar-se pertot arreu, esquivant, a phrec d’ésser sempre esclaphat pels cortinatges inphlexibles (veritables telons d’acer), esmunyint-s’hi nogensmenys, llambrescs, al darrer instant, i philtrant-se en acabat, com phlama phantasmagòrica, per qualsevol altre cantó, ben imprevisiblement.

Sempre atrapat, en Vieira, com el visitant, i de trast en trast lleixant anar un llarg miol, sovint molt penós, aparentment, ell també, doncs, molt apenat.

Aquest és l’hospital d’on mai no en sortiràs, adolorit malalt, sinó menjat lentament i tranquil·la, mos a mos, gairebé delectablement, per cap Vieira qualsevol.



(><><)



40. (Faula del desgast d’adí amb el pas de les hores.)



La formiga Dídaca Didàctica havia esdevinguda arquitecte autodidacte. Va néixer dotada amb una meravellosa habilitat per a concebre construccions.

En guipar els molt excepcionals plans per a la capital del reialme, la regina del niu li donà carta blanca per a emprar pler de soldades i obreres, perquè anessin a les pedreres de cuines i restaurants, i fàbriques, i molls i ports, del reialme exterior, el carrincló reialme dels prodigis geopodrits, per tal així mateix que poguessin anar portant a casa, en ben acunçats arrengats molt nodrits exèrcits, tants de marrofins com els fos factible de carregar.

Marrofins sencers, és clar, duts acuradament per escamots o cohorts en formació testudinada, amb el terròs de sucre al capdamunt. Un terròs que havia d’arribar totalment incòlume, o no servia sinó de reble.

Pregonament lúcida, amb els marrofins feia llavors na Dídaca construir fantàstiques nues catedrals romàniques i baluards i castells amb merlets i matacans, i tota la tresca, i llavors, mentalment i horripilantment atlètica, monumentals subterranis versalles, i sanssoucis, i schönebrunnen... I encar una farcida mar de palaus barrocs, palaus a pilots, amb pinacles, i parapets, i palafits, o sense... I pagodes, piràmides, prismes, panòptics, panteons, pentàgons...

I, ai llas, precisament d’un dels pentàgons, una truculenta formiga es declarà generala en cap i engegà una revolució. La maleïda Revolució dels Tiberis Ininterromputs, on a tota formiga, obrera i soldada, li era llegut d’atipar-se de marrofins.

Com esquelets qui s’ensulsien si paràsits botiflers o microbis invasors en roseguen els espòndils, les estructures dels pulcres sumptuosos edificis, ara perforats pels proditoris alçaprems de les queixalades dels desagraïts fartanes, i llurs pedrots i perpanys, adés esculpits per bons picapedrers, ara doncs com més anàvem més ratats, i gradualment ja amb llurs immaculats blancs carreus anàrquicament enderrocats, les oníricament concebudes, piranesianes, construccions s’anaren ensorrant ineluctablement.

El formiguer singular, no gens adotzenat; l’imperial reialme hipogeu, admiració de tota l’abracabradant, sense parió, història de l’excelsa mirmecologia, féu ràpidament, com tots els altres imperis terràqüiament empescats, a la fi totalment figa.

Es fongué, com es fongueren, com assenyaladament es fonen, els marrofins al cafetó fumós.

Doncs ja ho veus. Aquest esdevingué llavors el panorama.



(><><)